Els tipus d’interès han servit perquè la banca espanyola dispari els seus beneficis a cotes inaudites. Els quatre grans bancs de l’Estat –Santander, BBVA, Caixabank i Sabadell– han celebrat guanys històricament elevats consistents d’ençà dels primers enduriments de política monetària. A més retorn pels préstecs, més marges per als grans transatlàntics financers. Ara bé, com recorda a la seva intervenció a la 39a Reunió del Cercle d’Economia el ministre espanyol del ram Carlos Cuerpo, els banquers espanyols gaudeixen d’un avantatge respecte dels països veïns: l’absoluta absència de la remuneració de l’estalvi dels usuaris. Com recorda sovint el vicepresident del Banc Central Europeu -predecessor també de Cuerpo- Luís de Guindos, l’enduriment desincentiva la despesa encarint el crèdit, però també premiant l’estalvi. I les finances espanyoles ofereixen préstecs més cars, però no paguen els dipòsits. El motiu és clar: la manca de competitivitat, unida a l’excés de liquiditat bancari, no anima les grans empreses a batallar perquè els ciutadans del país els triïn com a vehicles d’estalvi. Aquest fenomen, apunta el ministre, ja es dona amb quatre grans bancs. Es donaria molt més, alerta, si només n’hi hagués tres.
En aquest sentit, l’OPA hostil del BBVA sobre el Banc de Sabadell agreujaria substancialment els ja insidiosos “efectes lesius” que la concentració bancària té sobre els consumidors finals. L’impacte negatiu sobre la remuneració de dipòsits d’una gran banca que no sent la necessitat de competir, continua Cuerpo, és un “cas d’estudi” sobre com l’excessiva concentració bancària colpeja les rendes del treball. “La remuneració de dipòsits no ha pujat ni al nivell dels tipus, ni al nivell dels socis europeus, ni al nivell d’altres episodis de pujades”, lamenta el ministre, tot enlletgint el capital financer la seva marginació de l’estalvi. Així, referma la negativa absoluta de Moncloa a la fusió que seguiria l’OPA hostil, atès que hi ha “casos específics on l’escassetat de competència” fa mal als usuaris finals; “ja abans” d’una operació com la que ha plantejat l’empresa presidida per Carlos Torres.
El suport del ministre a la direcció del Sabadell s’ha pogut observar també als passadissos de la trobada: en finalitzar la seva intervenció, se l’ha pogut veure mantenint una distesa conversa amb el president i el conseller delegat del banc català, Josep Oliu i César González-Bueno; a la que s’ha afegit també el president de la patronal Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre, una de les principals veus contràries a la fusió als entorns empresarials del país.
Més enllà dels forats de competència, Cuerpo identifica diversos problemes amb la fusió. En primer lloc, es mostra especialment crític amb les “formes” de l’operació per part del BBVA. El caràcter hostil de l’operació, apunta el ministre, “afegeix incertesa i volatilitat potencial” a un mercat financer que ja encararia qualsevol fusió com un terrabastall. La manca de diàleg entre entitats agreuja, també, el component territorial la compra: la coincidència de BBVA i Sabadell en molts municipis provoca inevitablement una retallada dels serveis financers presencials als quals podran accedir els consumidors -atès que allà on la feina la feien dues oficines, passaria a haver-hi només una-. Finalment, Cuerpo addueix a l’important rol que el banc presidit per Josep Oliu conserva en el finançament del segment petit i mitjà del teixit empresarial, especialment a Catalunya i al País Valencià, on concentra bona part de la seva activitat en aquest vertical. L’accés de finançament a les pimes, relativament garantit mitjançant les actuals prioritats del Sabadell, és “un element a salvaguardar”, sentencia el ministre; més encara en un moment d’elevades necessitats creditícies per a unes empreses catalanes que necessiten -segons les patronals del país- créixer.
Una Moncloa institucional
La participació del govern de l’Estat a les 39es jornades del Cercle s’endega amb un to molt diferent del de l’anterior edició. Enmig dels atacs de la dreta espanyola pels forats de la reforma de les pensions -i amb unes eleccions al Congrés a la vista-, el llavors ministre d’Hisenda José Luís Escrivá va aterrar a l’Hotel W amb les armes preparades. Contra un partit popular càustic contra la seva gestió de les prestacions públiques, Escrivá va oferir una intervenció pujada de to polític, i en absoluta ofensiva contra l’oposició pel qüestionament tècnic de la seva mesura estrella. Enguany, el ministre d’economia -en la seva primera intervenció a la setmana gran de la burgesia catalana després de succeir Nadia Calviño, ara al capdavant del Banc Europeu d’Inversions- ha ofert un discurs molt més institucional. El cicle electoral, amb les europees a tocar, és encara vigent; però el programa material no hi és al centre. Cuerpo, doncs, s’ha permès mantenir posicions moderades, i entomar amb aire oficial tots els debats que l’hi han plantejat els socis del club empresarial.
En aquest sentit, el ministre ha aprofitat la llarga mitja hora en què ha ocupat la tribuna del Palau de Congressos de Catalunya per traure pit de la gestió econòmica del govern de Pedro Sánchez. Enarborant les dades d’afiliació a la seguretat social, les bones previsions d’increment del producte interior brut o la retallada de la temporalitat als nous contractes arran de la reforma laboral, Cuerpo ha navegat sense entrar al cos a cos totes les qüestions plantejades. Ha posat, però, molt d’èmfasi a la defensa d’un model de “responsabilitat fiscal” en la línia de les demandes de dèficit i deute que la Unió Europea ha tornat a posar sobre la taula. Celebra, doncs, un projectat “aterratge suau” en termes de recuperació fiscal a un Estat espanyol històricament afectat per ràtios excessives de passiu i desequilibri pressupostari. Ho ha fet, a més, en defensa de la nova austeritat europea: les noves regles fiscals -aprovades sota la presidència de torn espanyola del Consell- permeten millorar la balança sense “comprometre les inversions, com sí que va passar a la sortida de la crisi financera”. La clau, prossegueix, les quatre potes “prioritàries” dels pressupostos europeus, on el cèrcol comunitari deixa marge per gastar més: defensa, polítiques socials, transició energètica i digitalització. Sobre aquestes bases, Moncloa preveu rebaixar el dèficit fins al 2,5% l’any 2025, fet que suposaria un “superàvit primari” -és a dir, una situació superavitària si no es té en compte el pagament d’interessos del deute-.
