El ministre de Seguretat Social, Inclusió i Migracions José Luís Escrivá ha tingut el feixuc càrrec de ser el primer representant de l’executiu de Pedro Sánchez a enfrontar-se a l’examen del Cercle d’Economia després de la convocatòria electoral del passat dilluns. En un moment políticament tens, però descarregat de la responsabilitat del llarg termini, Escrivá s’ha trobat amb un interlocutor crític amb la seva política força, la qüestionada reforma de les pensions. Des del racó oposat, la vicepresidenta del Cercle Teresa Garcia Milá ha criticat la “manca de debat públic de qualitat” en un gir al mecanisme de control de les prestacions socials que aspira a solucionar un problema de dues dècades a les arques de la Seguretat Social. La representant del Cercle ha provat de destapar les vergonyes de la nova estructura de pensions -des d’una suposada manca de justícia intergeneracional fins al perill per a la competitivitat d’augmentar la recaptació a les rendes més altes-; una ofensiva què Escrivá ha respost amb les actes a la mà. “El Pacte de Toledo és una de les poques àrees que generen consensos” a l’Estat, ha començat el ministre.
Com ha recordat sovint en les seves intervencions públiques, Escrivá ha descrit el problema a entre una i dues dècades vista. L’escletxa de l’estabilitat del sistema espanyol de pensions emergirà en les dècades dels 30 i els 40, quan comenci a jubilar-se el gruix del baby boom, “una generació molt ampla que ha deixat una següent generació molt més estreta”. És a dir, pocs salaris hauran de finançar moltes pensions, amb una tensió sobre la seguretat social que implica un creixement de la despesa del 3,5% del PIB fins al 2050. Més enllà d’aquesta data, l’amplada generacional s’equipara -la generació X s’assembla molt més en volum als millenials, i aquest al seu torn a la Z-. Per tant, s’equilibra estructuralment el nombre de salaris amb el de pensionistes, recuperant els nivells de despesa anteriors a les dècades de crisi. “La tensió sobre el sistema de pensions s’allarga fins al 2050, però totes les projeccions mostren que després retrocedeix fins a nivells actuals”, constata.
La present reforma, assegura Escrivá, té cobert el conjunt d’aquesta despesa mitjançant dos mecanismes: els incentius a la jubilació endarrerida i l’augment de cotitzacions sobre les rendes més altes. Mitjançant mesures que afavoreixin que els treballadors triïn jubilar-se més tard -i desincentivant els que ho volen fer anticipadament- el ministre busca que “l’edat efectiva s’apropi progressivament a l’edat legal de jubilació”. Un endarreriment voluntari de l’abandonament de la força de treball, subratlla, “redueix els anys de pensió i augmenta els cotitzats”. Amb una política d’incentius “ben dissenyada”, es compromet Escrivá, es corregeixen 1,5 punts de l’augment de la despesa. En queden dos.
Davant la preocupació que un augment dels ingressos via cotitzacions socials de les rendes més altes afecti la competitivitat de les empreses, Escrivá ha estat meridià: la comparativa amb l’entorn europeu quant a cost laboral unitari per a les empreses és, fins i tot amb aquest augment, molt favorable per a l’Estat. Els costos per a les empreses espanyoles “han pujat un 5% en els darrers anys; a Europa ho han fet un 18%”. En una economia oberta, raona el titular de Seguretat Social, la competitivitat s’analitza relativa, en efecte, als competidors. “Per a la competitivitat de les empreses -ratifica- la reforma significa molt poc”. A més, ha defensat la càrrega extra sobre els salaris més alts -que corresponen, com introduïa Garcia Milá, als professionals de més valor afegit- en termes de progressivitat. “Està aclaparadorament demostrat que les persones amb millors salaris viuen sensiblement més” -i gaudeixen, per tant, de molts més anys de pensió que les seves contraparts amb ingressos més moderats-.
La pobra crítica a les pensions
Més enllà de les virtuts de la seva reforma, Escrivá s’ha encarregat d’assenyalar les limitacions de la que el 2013 el govern de Mariano Rajoy va presentar a les institucions europees. El paquet de mesures del govern popular era, e paraules del ministre, “un brindis al sol”, efectivament inaplicable. La revalorització del 0,25% que provocava independentment de la inflació reduïa “el poder adquisitiu de les pensions en 30 punts”, segons els càlculs del ministre. “Retallar el poder adquisitiu dalgú amb 75 anys, que ja no té flexibilitat laboral, no té sentit”, argumenta. Per contra, reivindica l’actualització d’acord amb l’IPC que ha implementat Seguretat Social com a homologable al model dels principals mercats europeus -fins i tot davant riscos inflacionistes de segona onada, en tant que les pensions no afecten al sistema productiu com ho fan els salaris-. “Tenim pensions molt ajustades”, defensa Escrivá.
Si bé reconeix que diverses institucions han qüestionat la sostenibilitat a llarg termini del sistema, Escrivá acusa entitats com el Banc d’Espanya o l’AiREF, que ell mateix va presidir, de “fer servir escenaris de creixement massa conservadors i molt garrepes” a llarg termini -un fenomen, val a dir, que també s’aplica a curt, en tant que les previsions d’acceleració del PIB d’ambdós organismes s’han anat apropant a les estimacions de la ministra d’Afers Econòmics Nadia Calviño, que en principi consideraven massa optimistes-. “El seu creixement potencial del PIB és de l’1,5%, quan al nostre escenari és de l’1,9”, exposa; mentre que el gap pel que fa a l’increment de la productivitat és encara més acusat, amb un salt de l’1,5% previst per Escrivá que BdE i Autoritat contradiuen amb una xifra inferior a l’1%. Unes previsions tan pessimistes, critica, són políticament inaplicables. “Si fossin a la meva cadira, es pensarien tres cops fer-les”.
La reforma laboral es retroalimenta
Qüestionat pels efectes de la recent reforma laboral del govern de coalició, Escrivá ha rebutjat fer “una anàlisi rigorosa”, en tant que el volum de dades necessari per llegir correctament la norma no estarà disponible fins passades dècades. Tot i això, amb dades agregades a curt termini, el ministre ha lloat els “espectaculars resultats” de l’acord estrella de la ministra de Treball Yolanda Díaz. De nou, presumeix de xifres de creació d’ocupació molt superiors a les que preveien els analistes, amb més d’1,2 milions de llocs de treball generats en la curta vida de la reforma, “més del doble de l’esperat”. A més, rebat, les dades apunten a una resolució d’alguns dels grans problemes estructurals del mercat laboral espanyol: l’elevada taxa d’atur estructural i la baixa productivitat. Si bé sectors de baix valor afegit com el turisme ja es troben a nivells prepandèmics, el ministre ha volgut destacar el quart de milió de noves ocupacions en sectors com la consultoria, la innovació o la informàtica, “noves tendències en les que l’Estat era encara molt deficitari”.
La millor qualitat del treball, a més, ajuda a la sostenibilitat del sistema de pensions. La força de treball espanyola, descriu, està creixent a un ritme del 4%, mentre que els ingressos de la seguretat social entre el 2022 i el 2023 van al 9%. “Els salaris mitjans creixen molt de pressa, perquè l’efecte de la nova composició de l’ocupació és un alça en la massa salarial i per tant en les cotitzacions”, reflexiona el titular de Seguretat Social. A més, estades més llargues en les empreses retroalimenten aquesta competitivitat que acaba per sostenir la guardiola de les pensions. L’altíssima rotació de força de treballa les empreses, amb contractacions temporals molt curtes, limitava extremadament la formació dels treballadors dins de les mateixes empreses, “amb efectes molt negatius que tenen a veure amb la productivitat”. L’impuls de la contractació indefinida, contraposa Escrivá, “augmenta molt la capitalització humana dels treballadors, perquè es formen més”. “Totes les dades apunten a un canvi considerable en la composició del treball”, conclou.
