El 2024 semblava haver consolidat el canvi de model turístic que pregonava el món hoteler català. Malgrat que no es va tornar a trencar sostre de viatgers, la capital del país va rebre més de 15,5 milions de persones, i va fregar un llindar simbòlic rellevat: el dels 100 euros en despesa per visitant i dia. Menys visitants, però més valor econòmic generat; el somni del sector, que busca ajustar les seves rendibilitats als límits físics i socials de la ciutat. El camí, però, és més tortuós del que indicaven les primeres xifres: en el primer semestre d’enguany, ha aparegut un forat en la lògica de la indústria. Segons el darrer informe Situació Catalunya de BBVA, la despesa dels visitants estrangers va créixer a un ritme molt més moderat que els anteriors anys. De fet, Barcelona és el territori a on més s’ha refredat el consum directe dels forans: acostumats a alces del 20% any a any un cop recuperats de la pandèmia, entre el gener i el juny del 2025 l’alça s’ha quedat en un minso 5%. “Això apunta a una contribució menys intensa del turisme al creixement del PIB” tant a la capital com al conjunt del Principat.
Una variable complementària, la de pernoctacions de viatgers estranger, ja ha pres el camí contrari: lluny de créixer als ritmes usuals, perd prop de 2,5 punts en comparació amb el mateix període de l’any anterior. En el conjunt de l’any, segons dades de l’INE, encara es detecta una alça de la contribució econòmica dels turistes estrangers, però és limitada, d’un 0,2% interanual. I, de fet, entre el gener i el maig es van detectar descensos substancials, d’entre el 3,8 i el 7,1%. En paral·lel, Barcelona ha vist que alguns dels factors del seu creixement econòmic s’han refredat en comparació amb la de la resta de capitals catalanes: la regió metropolitana és “menys dinàmica” a l’hora de crear nous llocs de treball, apunten a BBVA, que la resta de zones urbanes del Principat. Experts consultats per Món Economia identifiquen diverses variables conjunturals que poden explicar aquest fenomen; però també un mal estructural que pateixen els territoris que depenen del turisme com ho fa Barcelona -suposa encara un 14% del PIB local-: “hi ha uns rendiments decreixents en el turisme, i uns costos socials que el sector no internalitza“, diagnostica l’economista Oriol de Marcos.
És a dir, hi ha una sèrie de recursos -des del capital inversor al sòl urbanitzable; però també la mà d’obra o els locals comercials disponibles- que, si es dediquen al turisme, no impulsen altres branques de l’economia. Altres branques que, com apunta l’experta i membre del col·lectiu d’economistes Espai Zero Vuit, Marta Ribera, aporten més en termes relatius a l’economia de la ciutat i el país. “El 2019, abans de la pandèmia, el turisme representava el 14,6% del PIB del país, però només l’11% del valor afegit brut”, recorda Ribera; una dislocació que revela que l’economia del visitant genera un valor menor al país que, per exemple, les manufactures: en el mateix període, la indústria no arribava al 16% del PIB, però superava el 17% del VAB. I això, a ulls de l’economista, comença a notar-se en les demandes socials i el sentit de les polítiques públiques: “Hi ha consciència des de diversos sectors que cal reduir la dependència del turisme, perquè ha arribat a uns nivells econòmics en els quals ja no es pot augmentar el rendiment”. De fet, un recent estudi elaborat per l’economista i exsecretari d’Economia durant el Govern de Pere Aragonès, Miquel Puig, defensa que el pes del turisme sobre l’economia catalana hauria de retrocedir fins al 7% l’any 2030 per assolir els objectius de reindustrialització. En termes d’aportació econòmica, el document és clar: la productivitat del secundari pràcticament multiplica per cinc la del turisme -3% de les manufactures per 0,62% dels serveis al visitant-. “És possible un pes de la indústria del 25% del PIB, però no és versemblant estar alhora molt especialitzats en turisme”, argumenta.
La força centrípeta del turisme com a inversió, a parer de De Marcos, genera un problema social essencial. Segons l’economista, es tracta d’una indústria “parcialment desconnectada” del conjunt del teixit econòmic de la ciutat. “Si ve un inversor industrial estranger, i porta una tecnologia de fora que aquí no tenim, transmet coneixement i capital al país. Això amb el turisme no passa: és una inversió estèril”, lamenta. És a dir, el capital que veu rendibilitat al sector turístic barceloní aterra en forma de compra d’edificis o de “locals per muntar restaurants de brunch o empanades argentines”, ironitza l’economista; inversions que no creen valor per al conjunt de la societat més enllà dels guanys que generen a l’empresari en qüestió. “Si hi hagués una major integració social, encara hi hauria problemes, però veuríem el sector amb millors ulls”, sosté. Aquesta llunyania amb les economies dels ciutadans justifica part de les crítiques que rep el sector, a parer de l’economista: “la pandèmia va demostrar que no es pagava un gran preu per perdre el turisme, com sí que passava en altres casos, com la indústria manufacturera o l’alimentària”.
El perill del “turisme de valor afegit”
De nou, l’argument del sector turístic per defensar la viabilitat a llarg termini és el de la nova base social del sector: amb menys visitants de major poder adquisitiu, es farien millors aportacions a l’economia a canvi de menys recursos i una menor congestió de la ciutat. Per a Ribera, hi ha una trampa en aquest raonament, que recull el recent informe de Situació Econòmica de la Cambra de Comerç de Barcelona: “quan parlem de portar visitants amb més capacitat de despesa, de desestacionalitzar el turisme, no parlem de reduir la gent que portes i repartir-la durant l’any: realment, parlem d’augmentar a on encara hi ha marges”. Segons el document de la corporació econòmica, la conseqüència d’aquest nou model turístic és, de fet, augmentar l’activitat durant la temporada baixa sense tocar la de la temporada alta.
Durant els mesos de l’estiu, detecten els experts de la Cambra, “el grau d’ocupació de les places hoteleres està estabilitzat en màxims”; però fora dels tradicionals mesos turístics “continua augmentant el grau d’ocupació”. Això demostra, com ratifica l’economista, que “la desestacionalització és una nova via de creixement”, i no pas una eina per redistribuir el turisme de forma més sostenible. “Convertiran una dependència puntual durant l’estiu en una total, durant el conjunt de l’any”, critica. Aquesta tendència, a més, nega el caràcter conjuntural de la caiguda en les aportacions totals del sector, en tant que l’afluència es manté, però no ho fa la despesa.
Intensius en cambrers
La desconnexió que llegia De Marcos en l’activitat turística també pesa sobre el factor treball. Altres branques de l’economia -la manufactura, però també els serveis professionals- ofereixen millors perspectives laborals als treballadors que busquen atraure. Els serveis al visitant, però, mantenen una “preponderància molt elevada de contractes en males condicions”. Ribera és encara més contundent, i argumenta que tota la indústria se sosté, sense remei, sobre la “precarització de la mà d’obra”. “Barcelona ha crescut turísticament a través de precaritzar, i no hi ha manera de fer que les empreses siguin més productives, perquè al final la feina és la que és”, sentencia.
Una dependència elevada d’aquesta mena d’empreses, doncs, limita la capacitat de despesa dels ciutadans, en un moment en el qual, com apunten tant BBVA com la Cambra, el consum intern és especialment important per mantenir la salut econòmica del país. En aquest sentit, De Marcos argumenta que una mesura com un salari mínim interprofessional català, més elevat que el de la resta de l’Estat, podria ajudar a pal·liar els efectes perniciosos del turisme i, fins i tot, a transitar cap a un model de major valor afegit. “Un SMI ben pensat ajudaria. No és una mesura suficient, però sí seria útil per evitar aquest fenomen que alguns anomenen dúmping social”, defensa.
Un canvi de ritme
Menys consens hi ha al voltant del camí a seguir per limitar el pes del turisme a favor d’altres sectors més valuosos per a l’entorn social. A parer de De Marcos, part del problema rau al fet que no s’han incentivat les inversions en la indústria o la innovació. “Muntar una fàbrica implica molts maldecaps. Per canviar el model, necessitem la vella cantarella: menys regulació i menys impostos”, addueix. És a dir, unes condicions més favorables perquè el capital prefereixi dedicar-se a la manufactura, la innovació o la tecnologia, i no a la indústria hotelera. Caldria afegir a aquesta catifa vermella als inversors una regulació laboral més exigent; una que l’economia productiva -més valuosa- estigui en disposició de complir, però que erosioni aquelles activitats més precàries. Per la seva banda, Ribera veu essencial ajudar al fet que s’activin aquelles branques de l’economia que cobreixen directament les necessitats de la ciutadania. “Indústries de la salut, de les cures, la indústria alimentària”, enumera.
En paral·lel, ambdós experts reivindiquen fórmules per taxar l’activitat turística i, d’aquesta manera, obligar a les empreses que internalitzin les externalitats socials i econòmiques que generen -és a dir, que aportin a l’erari públic per totes aquelles escletxes que creen en l’economia-. A parer de De Marcos, s’ha “infravalorat la utilitat de la taxa turística” com a palanca de frenada per al creixement del sector. “No és complicat: si vols menys d’una cosa, has d’apujar el preu”, sosté. Ribera és més crítica amb la mesura, i especialment amb com aquesta s’està aplicant a Barcelona i a Catalunya. La recaptació de l’impost, reivindica, hauria d’anar “orientada a pal·liar els efectes del turisme, com l’escassetat hídrica; o a fomentar programes de transició energètica”. Ans al contrari, la Generalitat va anunciar el passat dijous que aportaria 30 milions al torneig de golf Ryder Cup, que se celebrarà el 2031 a Caldes de Malavella, íntegrament provinents de la taxa. “Al final estan servint per promocionar la mateixa indústria turística”, rebla.
