Els impostos extraordinaris han estat una de les mesures estrella de l’encara vigent “escut social” del govern espanyol de coalició d’ençà de la sortida de la pandèmia. Vigent des de la tardor del 2022, la taxa a la banca, acompanyada de l’impost a les energètiques, ha estat la columna vertebral –material i discursiva– de les xarxes de contenció dels batzacs macroeconòmics. L’impost espanyol, que grava un 4,8% dels ingressos generats per interessos i comissions per a aquelles entitats financeres amb una facturació superior als 800 milions d’euros, ha generat per a les arques públiques 2.900 milions durant l’any –una xifra lleugerament inferior, però propera, als 3.000 milions previstos per Hisenda en la seva formulació–. Entitats i agrupacions empresarials del sector han alçat la veu contra un gravamen que es va fonamentar sobre la temporalitat, amb la justificació d’una important crisi de preus combinada amb un moment històricament bo per al gran capital financer de l’Estat. El president del govern Pedro Sánchez, però, ja ha obert la porta a fer-lo permanent, un moviment que no ha estat sorprenent per als experts.
“Els que estudiem el sector ja vam anotar l’impost com a definitiu”, declara el professor del màster de Banca i Finances a la UPF-BSM Xavier Brun a Món Economia. Per això, raona l’economista, els principals bancs de l’Estat no han patit en les seves cotitzacions, quan una decisió d’aquesta mida hauria pogut fer trontollar la percepció dels mercats d’alguns dels grans valors de l’Ibex-35. Res més lluny: Moncloa va anunciar el passat 27 de desembre. Poques hores després, quatre dels gegants de la banca espanyola –Sabadell, CaixaBank, BBVA i el Santander– enceten un important repunt en el preu de les seves accions. Un repunt que, acompanyat per les bones expectatives en termes de política monetària en les primeres places d’Occident, encara no ha frenat. Els efectes de l’impost, com explica Brun, són més de percepció que no pas materials: “Quantitativament, el reflex de l’impost pràcticament no s’ha notat. La raó és molt fàcil: han pujat tant els tipus d’interès, que la pujada de beneficis és massa notable”, declara l’expert.
Si es comparen els beneficis dels principals bancs amb la recaptació generada pel gravamen, les limitacions en l’efecte sobre comptes són encara més clares: les sis grans entitats espanyoles –les quatre esmentades més Unicaja i Bankinter– es van apropar als 7.000 milions d’euros de benefici només durant el tercer trimestre; amb uns guanys entre el gener i el setembre propers als 20.000 milions d’euros. La ràtio va en línia amb les estimacions del Banc d’Espanya, que ja durant el primer trimestre va estimar que l’impacte del gravamen sobre els comptes de la indústria es quedaria en un 5%. La resposta d’empreses i patronals bancàries, però, no s’ha correspost amb aquests limitats efectes: l’Associació Espanyola de la Banca, la principal associació empresarial del financer, va recórrer l’ordre ministerial que posava en marxa el gravamen; mentre que totes les grans entitats han portat als tribunals l’impost en si. La clau, segons les principals autoritats: la percepció. L’entrada en joc d’una taxa específica per a la banca, asseguren des de l’AEB, colpeja “la confiança dels inversors en el país”.
Canvien les regles del joc
Des de les dues principals entitats del sector financer de l’Estat, AEB i CECA, alerten que “els inversors demanden estabilitat jurídica, previsibilitat de les normes i transparència”; una solidesa reguladora que xoca, asseguren, amb la reconversió en permanent de l’impost extraordinari sobre el sector. Brun, en un sentit similar, apunta el terrabastall fiscal que suposa no només per a les empreses, sinó per al capital en general. “Imaginem que, en un partit de futbol, l’àrbitre decideix al minut 87 que es pot tocar la pilota amb les mans. Això ho canvia tot”, lamenta l’expert.
Els organismes internacionals, val a dir, comparteixen el recel de la banca respecte del gravamen. El president del consell de supervisió del Banc Central Europeu, l’italià Andrea Enria, ja va avisar poc abans de culminar el tercer trimestre que les taxes bancàries com l’espanyola posen en risc “l’atractiu inversor” dels mercats on operen. El supervisor temia que la “cronificació” d’aquestes despeses pot augmentar la “percepció del risc” que la banca llegeix a les pujades de tipus: si l’enduriment monetari genera ingressos superiors i aquests ingressos són gravats independentment de la conjuntura macroeconòmica, les decisions del BCE passen a ser una potencial debilitat.
Com en el cas dels beneficis, la salut dels bancs a mitjà termini no està, segons els mercats, en risc per l’impost. La rendibilitat de la banca espanyola, un problema respecte de la competència europea, ha escalat substancialment durant el 2023. “Els retorns han augmentat de forma notable: del 6 al 10 o 12%”, declara Brun. Fet que, segons l’expert, és positiu, en tant que una bona rendibilitat permet que els bancs facin préstecs i inversions menys segures, com ara injeccions financeres per a persones en risc d’exclusió. Al contrari, alerten les direccions dels grans bancs, dificultar l’activitat del sector pot colpejar “al conjunt de l’economia”. El conseller delegat de CaixaBank, Gonzalo Gortázar, ha arribat a alertar de la “mala idea” que suposa reduir els beneficis bancaris. “Si castiguem l’aparell circulatori, castiguem tota l’economia”, alertava el directiu a finals de la tardor.
En la relació amb els clients, el cop als beneficis que suposa l’impost sí que pot llastrar encara més la remuneració dels dipòsits. Com recordava el vicepresident del BCE Luís de Guindos, la pujada de tipus d’interès no només desincentiva el crèdit; també afavoreix l’estalvi, mitjançant una millora dels interessos que reben els clients per mantenir els seus ingressos al banc. La banca de l’Estat, com enlletgien des del regulador financer, no ha millorat suficient aquestes condicions. Mentre que les principals entitats europees ja els remuneren per sobre del 3%, el financer de l’Estat s’ha quedat als volts dels dos punts. Brun relaciona estretament aquesta limitació amb l’impost: “d’una forma o una altra, la despesa generada per l’impost l’acaben pagant els usuaris”. Així, si bé l’expert espera que les condicions dels dipòsits millorin durant el 2024, no ho faran al ritme que caldria per abastar l’oferta dels bancs neerlandesos, alemanys o francesos, on la competència al sector ha incentivat els serveis a l’estalviador.
Traves internacionals
Més enllà dels efectes sobre el consumidor, l’AEB ja alertava just després de l’anunci dels efectes contra la “competitivitat” del sector bancari espanyol –un sector, com recorda Brun, ja altament concentrat arran de les fusions i adquisicions que van seguir a la crisi financera del 2008–. Aquesta percepció d’arbitrarietat sobre la regulació bancària espanyola suposa, doncs, un nou escull per a l’aterratge de nous competidors de qualitat. “Un banc que es plantegés operar a l’Estat, ja no hi vol entrar”, etziba el professor. Així, lamenta, el sector esdevé “més regional; només hi haurà els bancs amb arrelament” a l’ecosistema local.
