Mònica Roca és presidenta de la Cambra de Comerç de Barcelona, una de les instàncies econòmiques més influents del país, des del 2021, quan va substituir Joan Canadell, membre de la mateixa candidatura. Enginyera de telecomunicacions, ha estat fundadora d’una empresa especialitzada en el processament de dades facilitades per satèl·lits. Ausades. Forma part d’una nova i activa tropa d’executius catalans que ja no estan per a gaites. Preparats, eficients, descarats i impacients, consideren que la millor política econòmica per a Catalunya és -no seria, perquè el volen- comptar amb un Estat propi.
La presidenta de la Cambra ens rep a la seu de l’avinguda de la Diagonal. N’està ben pagada, d’aquesta seu, però, sobretot, de les noves funcions de què l’ha dotada el nou equip de govern, “al servei de les empreses”. La vocació de servei se li escapa per totes les costures. Somriu sovint. Parla calculant, però és inevitable també que faça de tant en tant la cara de la certa ingenuïtat que dibuixen només els de ciències. És científics acostumats a aplicar la racionalitat en un món irracional. I encara més si aquest món és Catalunya.
Al centre del coll una cadena de plata ferma una petita estelada, que també es deu sorprendre perquè, com ella es queixa estupefacta, “no ens hem entès amb les empreses que tenen el cor a Catalunya i que haurien de ser independentistes”. I les que no l’hi tenen?: “Intentaran per tots els mitjans recuperar la Cambra”. Les eleccions a cambres es faran el setembre vinent. I la llista única que agruparà tots els discrepants amb l’actual govern de la de Barcelona ja s’insinua amb força. Amb la força de l’establishment, que en diuen.
Diga’m exactament en què ha canviat la Cambra de Govern des que Eines de País va guanyar les eleccions i, concretament, des que Mònica Roca n’és presidenta.
Nosaltres el que hem fet, bàsicament, és un procés d’obertura a les empreses. La Cambra era una gran desconeguda. Què en pensava la gent? Que treballàvem per a nosaltres mateixos. No hi havia la percepció que la Cambra pogués ajudar les empreses. Aquesta percepció ha canviat, lluny del que m’agradaria que fos, però ha millorat moltíssim. De fet, aquest edifici n’és un exemple molt clar. Perquè l’equip tècnic que treballa a la Cambra n’ocuparà només dos pisos i mig. Els restants, tots oberts a les empreses. Hem passat una etapa terrible amb la pandèmia. L’hem aprofitat per acostar-nos més a les empreses, per a ajudar-les.
Ho pot concretar més amb fets i no amb intencions?
En aquest procés d’obertura a tot el teixit productiu hem desenvolupat un pla d’acció a l’entorn de cinc eixos: xarxa, internacionalització, digitalització, disrupció i projecció.
Marededéu!
No! (riu). És que és veritat. No són paraules tècniques buides o retòriques. En el primer eix, la xarxa, hem impulsat la Xarxa de Negocis de la Cambra, una comunitat integrada per empresaris i empresàries amb voluntat d’intercanviar oportunitats, que ha permès generar un negoci global de més d’un milió d’euros en el primer any de funcionament. En l’àmbit internacional hem engegat iniciatives com el Landing 360, una plataforma de serveis per a empreses que vulguin implantar-se a Europa o a l’Arc Mediterrani, i hem celebrat el primer Fòrum Internacional de Negocis a la Llotja de Mar, centrat en les relacions entre Catalunya i els Estats Units. Pel que fa a la digitalització, hem creat el HUB CambraDigital, que ja compta amb més de 130 empreses usuàries. En l’aspecte disruptiu, hem ideat iniciatives com el Blockchain de Catalunya, el HUB industrial de mobilitat o el New Espace Economy Congres. Acabo. En el darrer eix, de projecció, hem impulsat plataformes com el Servei de Finançament de la Cambra, format per més de trenta entitats financeres, o els Bons Comercials, per reactivar i promoure el comerç de proximitat en diversos municipis, com ara Badalona, Vic o Sant Pere de Ribes.
La cotització abans era obligatòria. Finalment, això va canviar per llei. Com es financen ara?
Es va abolir la quota cameral. Hi havia empreses que, per afinitat o per interès, patrocinaven la Cambra o accions concretes que feia la Cambra. Això just abans de les eleccions del 2019 es va canalitzar a través de la fórmula de les cadires d’aportació voluntària, o cadires de plata. Això només ha funcionat aquests quatre anys.
L’aportació d’aquestes empreses suposava uns ingressos d’un milió d’euros anuals. I vostès han suprimit aquesta fórmula de cara a les pròximes eleccions…
Aquestes empreses tenien dret a vot al ple i això ens semblava escandalós en ple segle XXI. No s’ha de poder comprar així el vot. Nosaltres volem les interaccions amb aquesta mena d’empreses, perquè són empreses d’aquí, però no ens sembla bé que a canvi n’obtinguin un vot.
Això ara ha quedat en dues cadires. Per què no eliminen aquesta figura en coherència amb el que diu?
No es pot per llei. La llei diu que de les seixanta vocalies un mínim de dos terços han de ser per sufragi. Això diu la llei. De la resta, un deu per cent ha de ser cobert per “agents econòmics” -bàsicament, les patronals- i les altres poden ser cadires de màxima aportació voluntària. No et marca un mínim, sinó un màxim, que són catorze. Però la tipologia apareix a la llei.
I per tant, n’hi ha d’haver…
MR: Bé. Entraríem en un debat complex. Si les eliminessin, algú ens ho podria impugnar i hauríem d’anar a tribunals. Això ens faria entrar en una dinàmica que, ni tenim els quartos, ni el temps, ni les ganes. Com que les restants han de ser cadires de màxima aportació voluntària, i ho diu en plural, ho hem deixat en dues. I ens estalviem la moguda.
Parlàvem d’ingressos i pressupost…
La Cambra de Barcelona té un pressupost de vint milions d’euros, dels quals ara -i dic ara, perquè el 2022 ha estat el primer any- la Generalitat en finança no arriba ni a un. Concretament, 600.000 euros. Per les nostres “funcions públiques”. Nosaltres som una corporació de dret públic i tenim una llei i hem de fer una sèrie de funcions que hi estan detallades. Per tant, se suposa que aquestes funcions haurien de ser cobertes per la nostra tutelant, que és la Generalitat i, en concret, el departament d’Empresa. Jo els he demanat que ens facin una auditoria. Que destriïn entre el que és funció pública i el que no ho és. I que ens financen el que correspon. No és així. Llavors com ens financem? Amb els nostres serveis. Amb els serveis que oferim a les empreses, amb aportacions de fons europeus, també, que es canalitzen a través de la Cambra d’Espanya o no. Fons que es destinen a formació, a digitalització, a acceleració de pimes. Tenim accés a molts programes europeus.
Tot això cobreix els 20 milions?
És que, si no ho cobreix, no els tenim, i no ens els podem gastar.
Vull dir si pateixen gaire…
Patim molt cada any perquè el nostre desig, la nostra obligació, la nostra raó de ser, és ajudar les empreses. Hem de fer mans i mànigues, i jocs malabars, per ajudar les empreses en tot allò que, d’una banda, ens determina la llei, i de l’altra, considerem que és la nostra obligació. Tenim seriosos problemes, perquè no se’ns cobreix la nostra funció pública per part de la nostra tutelant, la Generalitat, i perquè el sistema de l’aportació de les cadires de plata no ens semblava gaire democràtic.
M’ha comentat abans la importància que donen a les grans empreses, Vostès van guanyar eleccions de la mà de l’Assemblea Nacional Catalana, reivindicant un Estat propi. Això la majoria d’aquestes grans empreses no ho accepta. Ho rebutja amb contundència. Supose que aquestes empreses encara se’ls miren amb desconfiança o amb hostilitat.
Crec que hauríem de destriar el concepte “grans empreses”. N’hi ha que tenen el cor a Catalunya, que prenen decisions d’acord amb els seus interessos, d’acord, però mirant cap a Catalunya. Per contra, n’hi ha algunes altres que, davant un conflicte, ja sabem com actuen i de quina part es decanten. Si el conflicte és amb Madrid -perquè ens entenguem-, es decanten cap a Madrid. A nosaltres ens hauria agradat que aquestes grans empreses que tenen el cor a Catalunya haguessin estat de la nostra part, però no sé si hem aconseguit traslladar-los aquest missatge. Jo m’hi he escarrassat, m’hi esforço molt, però no sé si ho he aconseguit. I a mi em dol que tot aquest conjunt de grans empreses, que se suposa que tenen el cor a Catalunya, i que per tant podrien ser perfectament independentistes, no ens hagin fet costat. Jo m’esperava un suport per la seva part. Elles potser diran que esperaven un suport de la Cambra. No ho sé. Però no ens hem entès. I les espero amb nosaltres. Ara, les altres… És evident que les molestem. Les que són no independentistes o antiindependentistes -unionistes, posa-hi l’adjectiu que vulguis-, aquestes, les hem molestades. No estan contentes que nosaltres governem la Cambra i intentaran per tots els mitjans recuperar-la.
La Cambra de Barcelona és una de les poques entitats estructurals que governen els independentistes. Alguns deuen treballar molt per fer-los fora i recuperar tot l’espai que ocupaven ells abans…
Efectivament. Estem al centre de l’objectiu. Volen evitar que tornem a repetir. Faran la conxorxa que calgui per evitar-ho.
Concretem una mica aquest establishment, aquestes empreses. Qui els vol fer fora al preu que siga?
Uuuuf (sospira, esbufega i somriu). Home…
No, li pregunte. Empreses, grups de comunicació, entitats financeres… Qui despunta en hostilitat?
Hi ha de tot. La veritat és que… Hi ha una mica de tot. Aquest és un país que té moltes dificultats com a país. No és fàcil ser independentista aquí. I no és fàcil reclamar un Estat propi. Ni aquí ni enlloc. Cap independència arriba regalada. És un procés costós. I dur. A més, has d’estar disposat a donar alguna cosa a canvi per un futur millor. Has d’entendre que hi ha un moment transitori i que has de donar alguna cosa a canvi. I crec que en aquest país hi ha gent que no està disposada a això. Volen ser independentistes, però no estan disposats a donar res a canvi. Així no s’aconsegueix la independència. I per descomptat hi ha una part de l’economia catalana que viu o que té els interessos dins l’Estat espanyol. Aquestes elits estan de moment ben col·locades i clar…
Com ha viscut vostè l’hostilitat d’aquestes empreses?
No l’he sentida de totes. També t’ho haig de dir. He tingut sorpreses positives, però sí que l’he notada, l’hostilitat. Nosaltres fem nosa.
Potser per això en algun text que fa referència a les línies mestres de la seva candidatura la consecució d’un Estat propi ha passat al darrer paràgraf? Ara ja parlen d’aquestes qüestions amb la boca petita?
Ui! Ni parlar-ne. Ja pots fer el titular d’això, si vols. Nosaltres pensem que la millor política econòmica per a Catalunya és comptar amb un Estat propi. Curt i ras. És així. Ara bé, també som conscients, i això també ho vam dir l’altra vegada, que des de la Cambra no proclamarem la independència. Això no funciona així. Què hem vingut a fer aquí? Una cosa és per què hem vingut i una altra a què hem vingut. Hem vingut a treballar per l’empresariat, per les empreses, per l’economia d’aquest país, per ajudar les empreses a prosperar, a créixer, a fer-se més robustes, per ajudar que en pugin néixer més, si cal. I això ho hem fet, a més, en un moment molt difícil. No sabíem que ens trobaríem un període de pandèmia i l’hem hagut de superar. Hi ha accions iguals que les faria algú que no fos independentista. Però nosaltres pensem també que el millor context per a l’economia, per a l’economia catalana, és un Estat propi. Ajudem, doncs, les empreses des d’aquesta visió.
Ara ja no serà tan fàcil que els empresaris i els autònoms que els van votar la primera vegada ho facen amb el mateix entusiasme. No per vostès, sinó pel context general que travessa l’independentisme.
Estic d’acord que la situació política i anímica ja no és la que era, però nosaltres també diem que la nostra ha estat la victòria més important de l’independentisme en els darrers anys, després de l’1 d’octubre. Si queda algun desig que això continuï, nosaltres serem els qui mantindrem aquesta flama viva.
Les anteriors eleccions el vot no independentista o antiindependentista directament es va dispersar en quatre candidatures. Això els va facilitar les coses a vostès. Ara no serà així. Ara diuen que totes les altres opcions es concentraran en una candidatura que liderarà Josep Santacreu, que pot acontentar tots els discrepants. Ara serà molt més difícil que vostès guanyen. I a més, sense l’efecte sorpresa…
Jo no sé si aquesta candidatura aplegarà tots els discrepants. Això els ho hauria de preguntar a ells. Però suposo que deuen haver après alguna lliçó de les eleccions anteriors. Aquesta podria ser-ne una. Però també pot ser que acabi presentant-se més d’una candidatura. Sembla que sí, que el vot pro establishment i antiindependentista s’està concentrant. Si només n’hi ha una, serà molt més difícil. Per això jo faig un clam a tot l’independentisme, que, a més, pensi que hem fet una vota feina, perquè ens votin. S’han de veure les dues coses. L’obertura que hem fet a la Cambra és inaudita, i això s’ha de valorar. Hem fet que la Cambra sigui de tothom,. I de vegades ho hem fet amb una sabata i una espardenya.
Les eleccions a cambres no són presidencials. Constitueixen un ple, que després tria president o presidenta. Molt bé. Mònica Roca encara no ha dit explícitament que aspiri a repetir en el càrrec.
MR: Jo em presento a les eleccions, a la meva vocalia. Sempre he dit que la gent ha de renovar-se. A mi no m’agraden aquestes legislatures de dotze, quinze o disset anys. No hi estic d’acord. Aquesta feina et demana molt. Molt del teu temps i de la teva energia. Has de donar-ho tot i després deixar passar la gent, visions complementàries. El que és important és que hi hagi una línia continuista. En mans d’un comitè executiu amb les mateixes idees i que continuï la feina. Qui hi ha al davant no em sembla tan rellevant. Al final les persones donen matisos a cada candidatura, no ho nego, però el que realment és important és aquesta línia continuista.
No em contesta.
No ho sé. És que no ho sé.
Però darrere un equip i una gestió hi ha un nom. Al davant de tot.
L’altra vegada no l’hi vam posar.
No havien guanyat mai.
Nosaltres mai vam dir durant tota la campanya qui es posaria al davant.
Però no hi eren. Vull dir, que no es podien aprofitar d’una cara coneguda i contrastada amb la gestió.
Tampoc ho direm ara. Nosaltres ens presentem com a candidatura. Hem fet bona feina. Valoreu-ho.
No m’ho contestarà.
És que puc. Miri, jo podria no sortir. No ens tirarem aquesta pedra a la teulada. Nosaltres som un grup que continuarem fent les mateixes polítiques.
Els altres s’apinyen a l’entorn d’un nom: Josep Santacreu…
La gent és massa presidencialista. L’altra vegada ens va anar bé. Nosaltres no direm qui és el presidenciable o la presidenciable abans de tenir els resultats.
Per això es fan travesses sobre vostès. N’hi ha que diuen que ho serà Toni Fitó i n’hi ha que afirmen que tornarà a presidir la cambra Joan Canadell.
Canadell ja ho ha estat. Va fer una feina increïble. S’ha mantingut al ple i ara s’hi tornarà a presentar. Però repetir com a president… Això és més complicat. No ho tornarà a ser. Jo podria estar més ben posicionada pels meus dos anys al davant, però tampoc m’hi allargaria massa. El senyor Fitó ara és vicepresident. És una bona posició. Jo vaig ser vicepresidenta abans de ser nomenada presidenta. Té més números, doncs.
La darrera vegada Carles Tusquets i altres candidats van presentar una sèrie de recursos. Tusquets ho va fer davant el Tribunal Superior de Justícia. Els han donat la raó. Aquests recursos protesten pel sistema del vot electrònic i per l’anul·lació de 600 vots.
(Somriu) Devien ser tots seus…
Segurament. En quin punt es troben aquests recursos? Tenien raó quan els van presentar?
Això és una cosa de la conselleria. Nosaltres no hi tenim res a dir. És el decret electoral qui en marca el procediment.
Però a vostès ja els sembla bé tal com el van redactar?
Home, jo m’estimaria més que no hi hagués recursos, com comprendràs.
No dic això. Dic si el sistema ja els sembla bé o si s’ha de corregir.
Si es pot fer, s’ha de millorar el sistema de vot electrònic, però el que no es pot fer és anar enrere. Si us plau, no. La conselleria se n’ha d’enorgullir en aquest sentit. Van ser els primers que van proposar el vot electrònic. Pensa que amb el certificat digital pots fer molts pagaments, transferències de molts quartos. Com podem qüestionar el vot electrònic per votar en unes eleccions de cambres?
És curiós. El responsable del sistema és el departament, però en totes les declaracions els detractors i els qui han interposat recursos apunten contra vostès, com si en foren responsables. O com si en tragueren profit…
Això és la lectura que n’han fet alguns periodistes. Òbviament, el senyor Tusquets va perdre, recordem-ho. I parla com a perdedor. El fet és que presenta una denúncia contra la Generalitat i no ho fa contra els òrgans de govern de la Cambra. Una altra cosa és que, com que considera que les eleccions no han estat vàlides, deslegitima totes les decisions que hem pres.
Per tant, qui es defensa d’aquestes acusacions és el departament.
Clar. I no nosaltres. Nosaltres el que sí que hem dit és que, ja que hem de tornar a fer un decret electoral cada quatre anys, mirem que això no passi. Si hi ha alguna manera que això es pugui arreglar, que ho facin. Tusquets es queixava que hi havia diferència entre el vot telemàtic remot i el presencial. Bé, doncs, si pots mirar d’equilibrar-les… Ell també protesta contra la decisió de la Junta Electoral, on no hi ha cap candidat, d’anul·lar segons quins vots. La Junta va decidir que hi havia una sèrie de vots que havien sortit de la mateixa IP amb molts pocs segons de diferència, i els va anul·lar. Això la Generalitat ja ho havia avisat. I no en van fer cas. El que fan en aquests casos és que una gestoria votava per tots els seus clients.
Potser el senyor Tusquets es pensava que tots aquells vots el beneficiaven a ell…
I com pot saber-ho?
Li ho dic amb ironia.
No se sabia a quines candidatures anaven aquells vots. Només van comprovar que havien sortit de la mateixa IP i els van anul·lar. Nosaltres no hi pintem res.
Hi ha gent molt empipada que vol fer córrer la sensació de tupinada.
Com dient que aquí hi ha hagut una conxorxa. Doncs, que diguin el que vulguin. Però que es miren les coses. Les acusacions s’han de basar en fets comprovats. Jo no sé com dir-ho. No tinc l’altaveu de La Vanguardia, però és evident que, per molt que diguin, nosaltres no hi hem pintat res. El que cal demanar ara és que no el nou decret electoral esmeni qualsevol deficiència.
Que per a vostès no són importants…
És difícil equiparar del tot el vot presencial al vot telemàtic, però, escolta’m, és que avui dia ja es fa tot telemàticament. Tu pots comprar una casa telemàticament. Que no és exactament igual un sistema i l’altre? Que el presencial sembla que ofereix més garanties? Són dues maneres diferents de votar i tu has de donar les màximes garanties perquè les dues siguin segures, veraces. Però no hauries d’eliminar-ne una. Totes dues són legals i totes dues han de ser segures. En el cas del vot remot els controls que va establir el departament eren perfectes.
Abans feia referència a les grans empreses. M’agradaria repassar les eleccions del seu equip de govern amb els grans agents econòmics del país. Comencem pel Foment del Treball Nacional.
Les relacions amb les patronals són bones. Bones també amb Foment. Però, com passa amb els altres fronts, hi ha una gent encaparrada a fer córrer que tot ens va fatal. Només hi ha un punt de discrepància fort amb una patronal. Concretament, amb la PIMEC, respecte a la llei de cambres. És evident que tenim moltes diferències amb Foment, però hem sabut trobar l’encaix.
Segur que a la gent de Foment no els agrada que vostès siguen com són.
No els va agradar que guanyàrem, però, en canvi, hi ha una relació molt cordial allà on podem sumar i on no podem no ens fem nosa.
La discrepància és amb la Pimec…
Pimec defensa una sèrie d’accions respecte a la petita i mitjana empresa que compartim, però, d’altra banda, ara hi ha un caval de batalla, que és la llei de cambres. Foment i Cecot han acceptat el projecte que els ha presentat el govern. També ho ha fet Fem Cat. Però no hi ha manera que Pimec l’accepti. I jo, què vols que et digui, no ho puc entendre. Tenen més finançament per part del govern de la Generalitat que cap altra patronal i que, per descomptat i amb escreix, molt més que la Cambra de Comerç. I no sé què més volen. Ells són una patronal. I les patronals són clubs privats, que em semblen fantàstics i respectabilíssims, però no tenen res a veure amb nosaltres. Ens haurien de deixar fer. Perquè s’han posat entre cella i cella que no tiri endavant la llei de cambres? No ho entenc. No ho entenem. S’han aixecat de la taula, després de dues mil hores de negociació, quan tots els altres els havíem acceptat totes les propostes. Però arriba un moment en què les seves propostes desborden la llei marc espanyola, que no cal dir que no és la meva preferida, però és la que és. Jo no sé si els fa por que nosaltres prestem un servei que ells entenen com competència. De veritat, no sé què els fa por.
Diu que el seu equip té una molt bona relació amb la Cecot, però la Cecot fa tot el que pot perquè a la Cambra de Terrassa no guanye una candidatura independentista com la que vostès representen…
Nosaltres amb la Cecot estem bé. Hi tenen bona relació- Jo crec que la Cambra de Terrassa ha fet una bona feina amb la candidatura actual.
N’hi ha una altra que es va presentar les darreres eleccions, que no va guanyar, que ara aspira a fer-ho, i que és independentista com vostès.
No sé si és igual que nosaltres. És una candidatura independentista, sí. Em sembla molt bé que n’hi hagi una a Terrassa, però no en conec els detalls. La gestió que ha fet l’equip de govern actual de la Cambra de Terrassa -on, per cert, hi ha membres de les dues candidatures al consell executiu- ha estat bona. I nosaltres amb la Cecot, que dona suport a la llei de cambres, mantenim una bona relació.
Les diferents candidatures independentistes que es presenten a les cambres no han intentat articular una coordinació eficaç?
No n’estic al cas, de veritat. Soc presidenta de la Cambra de Barcelona i, pel que fa a la meva candidatura, me’n mantinc una mica al marge. Per descomptat, no estic organitzant ni col·laborant amb cap candidatura independentista ni de Terrassa ni d’enlloc.
La seva relació institucional amb les altres cambres és bona?
És molt bona.
Amb totes?
Sí. Sempre hi ha més afinitat amb unes que altres, però, en tot cas, és bona. Hem fet una bona feina. Els fets presten suport a les paraules. Barcelona no té la presidència del Consell de Cambres. La té Girona. I no només amb les altres cambres, sinó també amb el nostre territori. Tenim seus territorials a les quals hem donat molt de valor i protagonisme. I aquí vull insistir que la llei de cambres ha estat acordada entre les tretze cambres catalanes, sense cap excepció. I això no és poca cosa. Nosaltres representem el 63 per cent de l’activitat econòmica del país, i hem cedit tot el que ha calgut cedir en benefici de les altres dotze.
M’agradaria parlar també de les relacions amb els partits polítics. Concretament, amb els tres partits independentistes.
Són molt bones.
Amb Junts?
Bona.
Amb Esquerra?
Bona.
Amb la CUP?
També.
Caram. Jo tenia entès que quan vostès es van adherir al Consell de la República Esquerra no va veure el gest amb bons ulls…
També podríem dir que nosaltres no ens vam adherir al Consell per la República fins que no es van acabar les negociacions entre els partits. I vam esperar també fins que el president del Consell per la República no fos el president d’un d’aquests tres partits. Vam esperar molt abans de fer el nostre reconeixement. Això no es posa en valor?
No ho sé. Ho hauria de preguntar a ells.
És que uns es poden enfadar perquè ens hem adherit al Consell per la República i els altres es podrien enfadar perquè no ho vam fer fins que no s’hi van donar les condicions. Crec que vam fer les coses ben fetes. Nosaltres fem moltes coses amb els uns i amb els altres. Ningú se’n pot queixar. Jo intento estar bé amb tothom. Fins i tot amb els partits que no són independentistes. Evidentment, hi ha un biaix cap als que ho són. Vaig a actes econòmics de Junts o d’Esquerra. I encantada. I allà on vaig sempre faig el mateix discurs: la millor política econòmica per a Catalunya és tenir un Estat propi.
No se n’acaba de sortir. A mi m’arriba que els dirigents d’Esquerra estan més enfadats amb l’actual equip de govern de la Cambra de Barcelona que els de Junts.
És evident que sí. Tampoc vaig sortir de l’ou ahir. Però em nego a acceptar-ho perquè no ho puc entendre. He fet coses amb tots dos partits i mai he estat membre de l’un ni de l’altre. Mai he militat en cap partit ni ho penso fer, perquè a mi la política m’agrada però els partits, no. Així de clar. Nosaltres tenim afinitats amb l’un i amb l’altre. Jo tinc bona relació amb molta gent d’Esquerra, i per això em sap tan greu que siguin un dels promotors d’una candidatura antiindependentista. Per això em sap tant greu i em dol tant. Però jo no controlo els partits ni ganes. Continuaré treballant perquè hi hagi bona relació amb tots tres.
Esquerra, darrere la llista antiindependentista? En té constatació?
En tinc, en tinc. Sé que hi ha hagut diverses reunions en aquesta línia, sí.
Això s’ha concretat?
Ha començat, sí. Amb el liderat de Santacreu.
I li dol aquesta intervenció…
Em dol, en primer lloc, perquè crec que els partits polítics haurien d’estar-ne al marge.
Els partits mai estan al marge de res.
Home, però haurien d’estar al marge de les candidatures de la Cambra. I en segon lloc, perquè som independentistes i tenim una bona relació amb els partits independentistes. Ja li he dit, a més, que nosaltres i jo mateixa hem de tenir bones relacions amb tots els partits.
La relació amb l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, és bona?
Sí. A mi m’agradaria que n’hi hagués més, però és bona.
És ella qui ho dificulta?
Nooo. És l’alcaldessa de Barcelona, i la seva agenda és la que és. Infernal.
I amb els alcaldes socialistes de l’àrea metropolitana?
En tinc menys.
Són coses que li agradaria millorar en una pròxima legislatura?
Sí. Necessitem més temps.
Més hores al dia?
(Riu) També. Però necessitem quatre anys més. Nosaltres tenim cambra al Baix Llobregat, a Badalona, al Vallès Oriental… La relació amb les alcaldies de l’Àrea Metropolitana seria un punt a millorar, a dedicar-s’hi, durant la pròxima legislatura. Aprofito per explicar-me. Jo tinc bones relacions amb Ada Colau i també amb Josep Sánchez Llibres. I són pols absolutament oposats.
És difícil tenir una mala relació amb el senyor Sánchez Llibre.
(Riu) Sí.
Almenys aparent. És cordial i amable.
Sí, però, en tot cas, hem trobat, tant amb l’un com amb l’altra, els punts en comú.
M’agradaria també parlar de les dues grans entitats financeres del país. Caixabank i Banc Sabadell. Totes dues tenen encara cadira de plata a la Cambra.
Mira, jo amb la Caixa sempre he tingut bona relació.
I amb el Banc Sabadell?
També. Una altra cosa és que…
No li han dit res de la reducció dràstica de les cadires de plata?
No. Jo vaig convocar-les a totes, l’una darrere l’altra, per explicar-los que aquesta anomalia que només s’havia produït aquesta legislatura no es repetiria. Les reaccions van ser diverses, però, en general, es va entendre que no era el millor sistema. Sembla una fórmula medieval. I a més, tampoc ha funcionat. El fet de tenir una cadira al ple no els ha donat la relació institucional que nosaltres pensem que han de tenir. Amb La Caixa, amb el Banc de Sabadell i amb qualsevol. Els vaig dir que comprar un vot -que es pugui llegir d’aquesta manera-, això és lleig. Volem mantenir la relació i l’aportació que ens fan, però d’una altra manera. El que proposem ara és la fórmula del soci institucional, que és el que hi havia hagut abans, però que ells en puguin traure també un benefici. Jo vull saber com veuen La Caixa i el Banc de Sabadell el futur de l’economia catalana. El que puguin pensar o fer elles té un impacte molt més important que el pugui pensar o fer una botiga de queviures. Per tant, a nosaltres ens interessa la seva visió. I a ells també els pot interessar tenir reunions amb els òrgans de govern de la Cambra o amb el nostre gabinet d’estudis econòmics. La nostra proposta és una relació institucional. De tu a tu. Dit tot això, ara ells estan a l’expectativa de qui surt. De qui guanya les eleccions.
Els ha demanat que tornen les seus socials a Catalunya?
Oi, i tant que els ho hem demanat! Jo sempre he dit que al final van marxar unes seus socials, però que els treballadors d’aquestes empreses es van quedar a Catalunya. Ara bé, si en algun punt la decisió canvia d’aquí a allà, això ja no m’agrada.
Parla del centre de poder…
Clar. On és ara el centre de poder, on es prenen les decisions, d’aquestes empreses. Això és el que no pot canviar. De moment, La Caixa encara pren les decisions aquí. I el Sabadell, també. I això està bé. Tal com dic això, també dic que m’estimaria més que tornessin.
Els ho ha dit?
Clar.
I què li ha respost?
Que no.
Per què?
Perquè no. Perquè no ho faran. No m’han donat cap raó convincent per entendre-ho. Aquesta és la seva decisió. Ara, no cal dramatitzar. D’empreses, se’n van i venen moltes cada any.
No és exactament la mateixa cosa.
Ja.
Canviarà de seu la Cambra?
No. Aquest edifici és nostre i es manté. Com la Llotja de Mar. Anirem al Poble Nou com una aposta de futur. Aquí, dels nou pisos que ocupàvem, n’ocuparem tres. Els altres sis, els obrim a les empreses. Si ens n’anem a un altre edifici, n’obrirem nou a les empreses. Tot això ho ocuparan empreses. Empreses que necessiten els nostres serveis i que es puguin instal·lar aquí amb facilitat.
Com pagaran el nou edifici?
Hi haurà un lloguer a l’Ajuntament.
El pagarà l’Ajuntament?
No. Només la part que ocuparà. Aquella serà una inversió a llarg termini. I això diu molt de la Cambra. Si no tinguéssim la Llotja de Mar o aquest edifici, tot seria més precari. Passaríem més penúries. Com més patrimoni tingui la Cambra, millor per a les empreses de Catalunya. Perquè tot això es posa a la seva disposició.
12 
4 