Esquerra Republicana de Catalunya, prop de tres mesos després d’uns comicis catastròfics i al final de jornades maratonianes de negociacions, ha imposat el seu model de finançament. Com a mínim, ho ha fet en el títol. Així ho recull l’apartat segon del document de 25 pàgines que segella -a l’espera de la militància- el pacte entre republicans i PSC per investir el primer secretari Salvador Illa com a President de la Generalitat. Lluny del creatiu “concert solidari” que va posar sobre la taula el vespre del passat dilluns la portaveu de la formació groga Raquel Sans, l’entesa entre partits recull un “acord per un nou model de finançament singular” per a Catalunya -la fórmula que tant el president Pere Aragonès com la consellera d’Economia Natàlia Mas fan servir d’ençà de la presentació del projecte, just abans del 12-M; i que havia aixecat tanta polseguera entre barons autonòmics populars i socialistes-. El text, però, deixa en l’aire bona part de la concreció, que sortirà de la comissió bilateral amb l’Estat prevista per al primer semestre del 2025 -i que presidirien Illa i Pedro Sánchez-. També cauen del redactat explícit conceptes clau que sí que ha esmentat ERC, com ara una sortida del règim comú.
El preacord parteix d’una màxima compartida per ambdós partits -i, de fet, per totes les forces democràtiques del Parlament-: “Catalunya pateix un infrafinançament sostingut en el temps que supera amb escreix el que correspondria a un model de solidaritat entre territoris”, resa el document, a tall de prèvia d’unes breus quatre pàgines que esbossen el que ha de ser, en cas d’aprovar-se, el sistema de finançament de la Generalitat. Tal com va avançar Sans en la roda de premsa posterior a la interminable executiva de dilluns, sota el nou model, serà la Generalitat “qui gestioni, recapti, liquidi i inspeccioni tots els impostos suportats a Catalunya”; tot plegat executat des de l’Agència Tributària Catalana. El pacte recull també un augment de la “capacitat normativa” pel que fa al marc regulador dels impostos; si bé admet la “coordinació amb l’Estat i la Unió Europea” en aquest àmbit. No fa, val a dir, cap esment explícit al concert fiscal. Tampoc a la sortida de Catalunya del règim comú, per al que preveu “no reformar-lo, sinó canviar-lo sobre un nou paradigma basat en la singularitat i la bilateralitat”. Sí que compromet “les modificacions que corresponguin a la LOFCA, la Llei de Finançament de les comunitats autònomes i la llei de cessió de tributs a Catalunya” per desplegar aquest projecte.

L’agent central de la iniciativa, com avança el pacte, és l’Agència Tributària de Catalunya, capaç -reconeixen els partits- “d’assumir la gestió, la recaptació, la liquidació i la inspecció dels impostos” corresponents al país. El trànsit cap a la plena sobirania fiscal de Catalunya començarà, ja ho va avançar Sans, amb la campanya de l’IRPF del 2025 -que s’abonarà l’any següent-; si bé s’exploraran també propostes durant el mateix curs en relació amb l’IVA de les petites i mitjanes empreses i dels arrendaments turístics -arran, especialment, de la directiva europea que cercarà regular aquest conflictiu sector-. En aquest sentit, el desenvolupament d’una Hisenda catalana de la mà de l’ATC ha de ser “una prioritat” per a l’executiu que, en cas de tirar endavant, presidirà el primer secretari dels socialistes catalans.
Entretant s’acaba d’executar el nou model, el preacord preveu un increment “substancial” dels recursos disponibles per al Govern, així com una implantació definitiva de l’ordinalitat en l’assignació econòmica -després que s’hagi confirmat, un cop més, que Catalunya és al pòdium de l’aportació fiscal a les arques espanyoles, però a la cua en la recepció-. També s’hauria d’actualitzar el finançament de la Generalitat per donar compte de les seves atribucions competencials específiques, tot adaptant el model de transició als “costos reals” que suporten les administracions del país
Solidaritat explícita
L’acord, tal com va anunciar Sans i com ja recollia el plantejament de la conselleria d’Economia, recull un compromís explícit d’una aportació catalana a la caixa espanyola, amb dos capítols: en primer lloc, una transferència corresponent als serveis prestats per l’Estat a territori català, que es concretarà amb un percentatge de participació en els tributs; i una taxa de solidaritat “explícita” i “reflectida de manera transparent”, per ajudar aquells territoris incapaços de mantenir els seus balanços amb els recursos que generen “sempre que duguin a terme un esforç fiscal també similar”. Una ràtio, val a dir, també estretament vinculada al principi d’ordinalitat, i que es pactaria amb l’Estat durant el primer semestre en el marc de l’esmentada comissió bilateral.
Més enllà de les aportacions de Catalunya a altres territoris de l’Estat, l’entesa fa explícit el “consorci per a les inversions” que permeti elevar l’ínfima execució de les inversions que Madrid agenda per al país. Aquesta taula comuna, constituïda també per ambdues administracions, tindria una dotació pressupostària pròpia, equivalent, tal com recull el text, “a l’aplicació de la ràtio sobre el PIB que es pressuposta”. És a dir, per assegurar no només que s’executin la majoria d’inversions planejades; sinó que aquestes corresponguin a l’aportació de Catalunya al producte interior brut espanyol.

Hostilitat espanyola
Ni Moncloa ni el Partit Socialista Obrer Espanyol s’han pronunciat encara respecte de l’acord, més enllà de la tèbia celebració de la ministra portaveu Pilar Alegria d’un document que, en cas de ser aprovat per les bases republicanes, garantirà la Generalitat als socialistes. Sí que s’han pronunciat els barons més explícitament espanyolistes de la formació del puny i la rosa, amb agres atacs contra el finançament singular. És el cas del president manxec, Emiliano García-Page, que ha titllat l’anunci de “greu atemptat contra la igualtat” territorial. Page, que s’ha afegit sovint als presidents autonòmics populars per assetjar qualsevol acord entre el govern espanyol i els independentistes -l’amnistia o els indults, sense anar més lluny-, ha justificat els seus batzacs al PSC en clau progressista en una publicació al seu compte d’X, antic Twitter: “Els que estem en política, des de l’esquerra, per combatre la desigualtat, no ens podem dedicar a emparar-la. I encara menys, a protegir-la”. En termes similars s’ha expressat l’expresident aragonès Javier Lambán que, també via piulada, ha considerat “inadmissible” el preacord. “L’independentisme aconsegueix tots els seus objectius i el PSOE pot entregar Espanya a canvi de la investidura de Salvador Illa”, extravaga el dirigent. Tot i els retrets de les seves veus territorials, l’executiva de Ferraz ja ha aprovat el document, i s’ha compromès a “impulsar i fer efectives” totes les mesures recollides; tant en l’àmbit de finançament com en llengua o reconeixement nacional per a Catalunya.
Per la banda popular les reaccions han estat encara més airades. El president del País Valencià, Carlos Mazón, ha arribat a qualificar el preacord de “cop d’estat fiscal”, tot amenaçant de portar-lo al Tribunal Constitucional; mentre que la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, ja ha avisat que “no es quedaran quiets” davant el que titllen de “trencament de la caixa comuna” espanyola. “Pedro Sánchez està comprant vots amb els diners de tots els espanyols i posant en risc els serveis públics de la resta per mantenir-se com a president i perquè Illa ho sigui”, afegeix la dirigent conservadora.