Vint-i-cinc anys després de l’inici de les converses per obrir les fronteres comercials entre la Unió Europea i bona part de l’Amèrica Llatina, les majories per aprovar el projecte semblen tan llunyanes com llavors. En declaracions al portal Politico, Michael Hager, un històric de la gestió europea de la competència, ironitzava sobre les infinites negociacions: “vaig començar la meva carrera amb el tractat amb Mercosur – l’agrupació comercial que concentra l’Argentina, el Brasil, el Paraguai, l’Uruguai i Bolívia-, i probablement no serà ratificat fins que em retiri“. Un quart de segle després, la nova Comissió Europea d’Ursula von der Leyen prova de recuperar l’embranzida que mai ha acabat de concretar-se a les institucions comunitàries -sempre amb l’oposició d’un grapat de països especialment defensius amb el seu sector primari, liderats per França-. “Amb cada canvi de la Comissió Europea, aquest tractat de lliure comerç torna a agafar volada. No ens ha sorprès gaire”, declara a Món Economia el responsable d’organització d’Unió de Pagesos, Carles Vicente. Un cop més -com ja va passar el passat mes de febrer, amb l’aprovació de l’entesa transfronterera amb Xile- la pagesia es veu amenaçada per l’obertura del pas a les mercaderies de països amb cadenes de valor centrades en el camp. Les organitzacions camperoles del país -així com les de bona part de la Unió- temen “tornar a ser moneda de canvi” per afavorir els interessos de grans exportadores industrials centreeuropees.
Així s’expressa Montse Centellas, portaveu del Gremi de la Pagesia de Catalunya -constituït sobre la base de Revolta Pagesa, una de les entitats que va fonamentar les protestes del camp del passat mes de gener-. Val a dir que les perspectives de la Unió ja apunten que una munió de sectors agraris patiran en cas que el tractat comercial entri en vigor. L’estudi Cumulative economic impact of upcoming trade agreements on EU agriculture, Publications Office of the European Union, elaborat per experts de la mateixa CE, reconeix que obrir les fronteres comercials amb el Mercosur suposarà un atac cap als productors de carn de boví, oví i aviram; així com els sucrers i els productors d’arròs. A Catalunya, un batzac tan dur com el que propinaria l’entesa seria especialment perniciós, segons els experts. El teixit productiu del camp català connecta nexes molt petits; molt més que a territoris latifundistes com Andalusia. Deixar caure una baula de la cadena de valor agrària tan important com el boví, insisteixen els sindicats agraris catalans, és un risc per al conjunt de la indústria. “Moltes explotacions agrícoles al país s’han apuntalat gràcies a la ramaderia. Si la colpegen cau tot, perquè tot està lligat”, continua Vicente. El camp català, doncs, es manté expectant pels possibles efectes secundaris d’un tractat que fa més de dues dècades que fa ombra sobre la seva ja complexa situació.
Un cop més, la principal oposició comunitària a un pacte d’aquestes dimensions surt del nord dels Pirineus. D’ençà del nomenament de Von der Leyen com a presidenta de la Comissió Europea, la pagesia francesa ha ocupat els carrers a un ritme que recorda a les mobilitzacions de principis d’any. Vicente apunta a la vaca com a espurna per al retorn dels tractors a la via pública. Més enllà del potencial concret de la pagesia bovina, molta de la producció de cereal o soja del país es dedica a alimentar el bestiar, fet que -com a Catalunya- anima el conjunt dels productors a recuperar l’embranzida social. Centellas, de fet, revela converses per part del Gremi de la Pagesia amb les organitzacions gal·les per coordinar una certa estratègia conjunta. “Afectaria moltíssim la producció de tot el continent”, alerta la portaveu, que detecta a l’horitzó una nova onada de descontentament al camp. Des d’Unió de Pagesos no veuen tan fàcil assolir la potència que es va fer efectiva durant les primeres setmanes del curs. “Si la pagesia sortirà al carrer massivament contra Mercosur? M’hi tiraria a la piscina i et diré que no”, assegura el responsable d’acció sindical; que identifica una munió de greuges més que no pas els tractats comercials al fonament de les marxes del gener. “Burocràcia, excés de zel i molt poca protecció dels productors europeus”, enumera.
Mirall trencat
Les marxes de llavors van posar al focus social les institucions dels estats, així com les comunitàries. Von der Leyen, de fet, va concedir una derrota parcial, atorgant a la pagesia la retirada de certes restriccions a pesticides i productes químics; mentre que el ministre espanyol d’Agricultura Luís Planas es va comprometre a inserir a totes les enteses comercials transfrontereres les famoses clàusules mirall -obligacions aplicables als països tercers de complir amb els estàndards productius europeus, molt més exigents que els que estableix l’Organització Mundial del Comerç-. Com en tants altres casos, els pagesos argentins, brasilers o uruguaians no han d’assegurar l’absència d’alguns químics per al control de plagues; o tenen permès l’ús de proteïnes artificials per a l’engreixat del bestiar. “Coses que aquí estan prohibides, però que allà es poden fer”, lamenta Vicente; i que permet als forans oferir productes de més baixa qualitat a preus molt més competitius. “Si no podem competir en igualtat de condicions, és molt difícil sobreviure”, afegeix Centellas; que veu en les converses amb Mercosur un clar exemple d’aquesta desigualtat global.
El gran problema d’aquestes clàusules, tal com recorden els pagesos catalans, és que no hi ha una legislació que permeti fer-les obligatòries. És a dir, només s’hi inclouen a un tractat de lliure comerç si les dues parts les accepten. I això, per als mercats de l’Amèrica Llatina, desafia el propòsit d’entrar de forma més senzilla a Europa. “A la majoria de països és molt difícil aplicar les condicions que apliquem aquí”, explica Centellas: “Seguretat alimentària, benestar animal, controls sanitaris, vacunació… Serà impossible que ells ho facin”. No només per l’amenaça a la seva rendibilitat, sinó per les gegantines inversions tècniques que els camperols comunitaris ja han fet; així com la intensa vigilància que Brussel·les sí que pot aplicar, però que els països tercers no tenen la capacitat de fer seva. Com en el cas del tractat amb Xile, doncs, les clàusules mirall que poden matissar el pacte amb Mercosur serien optatives, una condició que aigualeix les promeses que Planas va oferir als manifestants a principis d’any. No hi fan, però, especial sang: fins i tot si el titular d’Agricultura volgués aplicar aquest programa, els països del centre i el nord de la UE ho impedirien. “Ell ha complert el que ha pogut”, concedeix Vicente. “Però no és suficient”.
Canviar el camp per les fàbriques
Els tractats comercials globals que la Unió Europea persegueix solen ser perniciosos per al seu sector primari perquè els països tercers amb els quals se signen són eminentment agrícoles. El 2023, segons dades de la Comissió Europea, les exportacions dels membres del Mercosur cap a Europa van ascendir a 53.000 milions d’euros, un muntant en clar ascens del qual més d’un 32% van ser productes alimentaris -i prop del 30%, minerals-. Des dels 27, les vendes internacionals cap al Con Sud no podrien ser més diferents: els protagonistes són els cotxes, la maquinària industrial i els productes químics i petroquímics. Actualment, les tarifes de pas per als vehicles a motor entre Europa i els grans clients llatinoamericans són d’un 35%, similars, per exemple, a les polèmiques taxes que Brussel·les vol imposar als elèctrics xinesos; mentre que la maquinària oscil·la entre el 14 i el 20%, i els productes químics pateixen un 20%, segons dades de la mateixa Comissió recollides per Euronews. Amb aquestes ràtios, els països amb més capacitat industrial la veuen refredada. El que més, Alemanya, amb unes vendes a la regió de més de 15.000 milions d’euros anuals; seguida de França, amb prop de 9.000 milions, i l’Estat espanyol i Itàlia als volts dels 7.000 milions. Centelles és, de fet, explícita al respecte: “És evident que la intenció és que els alemanys hi puguin vendre cotxes sense aranzels”. Tot plegat, a costa d’un important batzac a la pagesia comunitària.
La CE reconeix en el seu informe global, de fet, que els sectors que bescanviarà pels cotxes i la maquinària alemanya necessitaran ajudes que encara no estan definides. Una manca d’informació contra la qual Vicente eleva el to. “Abans de decidir un acord a la lleugera, sense una anàlisi d’impacte econòmica seriosa, cal informar els sectors afectats”, apunta; tot alertant que un FTA de l’abast del de Mercosur podria fins i tot posar en risc la supervivència de moltes explotacions. “Què volen, que es morin i tanquin? La gent que té una granja de gallines, que ha fet inversions espectaculars, que es lliga al territori… Els sacrifiquem per un acord comercial?”, esclata el representant sindical.
Fins i tot si la hipotètica entrada en vigor del pacte va acompanyada de noves ajudes, però, el camp no el rebrà amb els braços oberts. Des del Gremi asseguren que els pagesos catalans “no volen viure de subvencions, sinó de la seva feina”. En aquest sentit, Centellas acusa Brussel·les de “jugar a dues bandes” amb la seva política agrària. “Diuen que ha de ser verda, sostenible, resilient, i això està molt bé; però després s’entreguen a la indústria automobilística alemanya”, acusa la portaveu, tot exigint a les institucions comunitàries que “s’apliquin el seu discurs”. “Jo segueixo totes les seves normes; però ells són els que obren la porta als que no ho fan”, conclou. En aquest sentit, l’agrupació ha fet una crida a totes les organitzacions agràries del país per coordinar la resposta col·lectiva a les negociacions. El passat dimecres van obrir la convocatòria, que s’efectuarà el pròxim dia 27, a la dotzena d’entitats que representen el camp català; de les quals, segons avancen a aquest diari, mitja desena ja han confirmat la seva assistència.
