El sector petrolier no troba més que amenaces al seu voltant. Els conflictes a l’Orient Mitjà, cada cop més expansius, han confirmat les pors de la cadena de valor, que veia en la invasió de Palestina un potencial polvorí. En paral·lel, l’Organització de Països Exportadors de Petroli manté el límit a la producció que va anunciar durant el 2023, i allarga el calendari per recuperar la normalitat -ara, fins a l’abril del curs vinent-; mentre que Moscou s’enfronta encara als seus tradicionals compradors de la UE. Una situació com aquesta, en qualsevol altre moment, hagués estat catastròfica, especialment per al consumidor final, amb escalades de costos descontrolades. Els futurs, però, viuen tranquils; i els principals índexs mostren una calma sorprenent. “La realitat és que estem normalitzant una situació d’inestabilitat“, explica a Món Economia Manel Montero, director general del grup petrolier Moure. A parer de l’empresari, lluny de batzegades a la cerca de garantir els beneficis, els principals operadors comencen a viure còmodes amb els esculls externs. “Els conflictes ja estan descomptats en l’afectació directa que acostuma a produir-se en el sector”, confirma el president de Nieves Energia, Lluís Nieves.
El mateix empresariat, val a dir, prova encara d’entendre una calma que no s’hauria vist en altres contextos tan convulsos com l’actual. Des de l’inici de l’ofensiva israeliana sobre el territori palestí, els principals noms de la indústria dels hidrocarburs limitaven el seu efecte concret per als preus del conjunt de la cadena de valor. La por, però, era la capacitat expansiva d’un xoc amb un gran pes específic regional. Les fronteres del camp de batalla s’han ampliat, cap a Líbia i l’Iran, amb estralls que fins i tot han tocat companyies petrolieres. Aquest mateix diumenge, de fet, l’empresa estatal líbia ha anunciat el tancament d’una de les seves grans plantes refineres -Zauiya, a l’oest de Trípoli-. La fàbrica fa temps que rep l’amenaça de combats entre grups armats oposats. Per altra banda, la Unió Europea es prepara per activar un quinzè paquet de sancions sobre les exportacions russes -entre les quals els hidrocarburs prenen una posició destacada-, una estratègia que, només fa dos anys, va provocar un encariment històric de la benzina. La trinxera de Moscou, a més, es fa encara més profunda amb les decisions del president rus Vladimir Putin, que posa els potencials compradors en alerta prohibint qualsevol venda a països que imposin limitacions del preu del cru, a la cerca d’evitar controls del mercat que amenacin el seu marge econòmic. Finalment, els països de l’OPEP han ajornat un cop més l’esperada decisió de tornar a la producció normal de cru -després de reduir-la substancialment l’estiu del curs passat- fins a l’abril del 2025.
Malgrat tot, el preu del barril Brent només ha escalat un 1,5%, fins a uns limitats 74,49 dòlars; mentre que el West Texas només s’ha encarit un dòlar, i es manté poc per sobre dels 71. Són nivells, val a dir, elevats si s’observa la gràfica del 2024; però més que baixos en comparació amb la sèrie històrica. Per al propietari de Petrolis Independents, Jordi Roset, els moviments, a més, no són estructurals. L’empresari català atribueix les modestes alces a “l’especulació” i als més que previstos moviments estacionals. “A l’hivern ja puja el preu, perquè augmenta el consum”, respon l’empresari.
Oferta i demanda
A parer de Montero, la clau de l’apaivagament de preus es pot trobar a les forces del mercat. Les pujades del 2022 es fonamentaven sobre una potencial caiguda de la producció, que impedís que els operadors fossin capaços de cobrir la demanda global. A més, després de la pandèmia bona part de les empreses del sector van fer més elevades les etiquetes dels seus productes per assegurar guanys a curt termini davant la promesa de l’electrificació massiva de la mobilitat privada, que assegurava caigudes en el consum. Ni Europa ni els Estats Units, però, han patit en cap moment problemes de proveïment, tal com confirma l’empresari; i el cotxe elèctric no ha aconseguit penetrar al mercat de forma significativa, per la qual cosa els conductors encara necessiten benzina al mateix ritme que abans. “L’oferta i la demanda no s’han alterat: el món consumeix igual, i ens arriba prou producte”, assegura el directiu de Moure.
Prou o, fins i tot, massa: l’Agència Internacional de l’Energia, l’entitat encarregada del mercat petrolier de l’OCDE, preveu per al 2025 que “l’oferta de cru superi amplament la demanda”. A parer dels experts internacionals, el curs vinent hi haurà “un excedent d’oferta de 950.000 barrils diaris”. Val a dir que la xifra pot ser lleugerament més minsa, atès que l’estudi de l’AIE comptabilitza un ascens de la capacitat productiva de Líbia, i el tancament de Zauiya posa en dubte aquesta lectura. La situació general, a més, només pot fer que millorar: un dels grans consumidors globals, la Xina, sí que ha aconseguit electrificar part de la seva economia. Tal com explica Nieves, el pic de consum de petroli del gegant asiàtic, previst fins ara per al 2030, es produirà finalment l’any vinent. En endavant, la demanda des de la República Popular anirà a la baixa, fet que “ben segur provocarà un retrocés del preu a mitjà termini”, segons l’empresari català.
Les dues cares de Donald Trump
La imprevista estabilització dels preus ha tingut un clar protagonista: els Estats Units. L’agost d’enguany, la potència nord-americana va registrar el seu màxim productiu històric, amb prop de 13,5 milions de barrils extrets al dia; una accelerada que respon a la cada cop més significativa demanda, especialment des d’una Unió Europea que ha perdut l’aliat que gaudien a Moscou. Cal recordar que bona part dels països de la UE, després d’imposar les primeres sancions al petroli rus, van mirar cap a l’altra banda de l’Atlàntic per cobrir les seves necessitats d’hidrocarburs. “Als nord-americans ja els va bé aquesta situació, perquè no han venut mai tant petroli, i també gas natural”, confirma Roset. Els costos de transport, val a dir, fan escalar el preu respecte de les compres de les productores russes; així com ho fan les estranyes relacions amb una potència que “sempre ha estat proteccionista, estigui qui estigui a l’administració”, desenvolupa Nieves. No ho fan prou, però, per desequilibrar la balança; i els costos de la cadena de valor s’han mantingut dins de marges acceptables.
Ara bé, el canvi del pròxim 20 de gener té el potencial d’injectar encara més producte al mercat global -i rebaixar encara més els preus-. El president electe Donald Trump, destaca el propietari de Petrolis Independents, vol fronteres comercials elevades només per a les entrades de productes. “Trump no vol importar, però sí que vol exportar”, etziba. A més, l’administració nord-americana ha aclarit que està disposada a fer servir qualsevol tàctica desreguladora per augmentar la producció si és necessari. En concret, els conservadors han alçat sovint la bandera del fracking; un mètode cada cop més rebutjat pel món ecologista pel seu agressiu impacte sobre el territori i els ciutadans. “Amb Trump, retrocediran mesures ambientals. Entra al tauler global un jugador menys interessat en la sostenibilitat”, alerta Montero. L’amenaça climàtica ve, apunten des del mercat, acompanyada d’un increment substancial de l’oferta, atesa l’abundant caixa que Washington espera fer de la venda de fòssils. “Ho té claríssim, i ho ha dit claríssim: hi haurà encara més flux de producte”, afegeix l’empresari.
Calma a l’Estat
Amb tot, els preus de la benzina a l’Estat es mantenen alts dins la sèrie històrica, però molt lluny de nivells crítics com els registrats uns mesos enrere. Segons el butlletí petrolier de la UE, durant la setmana la Sense Plom 95 ha voltat els 1,57 euros; mentre que el dièsel queda per sota dels 1,47 el litre. Aquest fet marca un bon camí per a les petrolieres independents, que, tal com raona Roset, viuen millor quan l’etiqueta és més baixa. “La gent que posa 20 euros, posa sempre 20 euros: pensa en diners, no en litres”, descriu Roset. Així, l’usuari mitjà compra més quantitat al mateix preu, fet que permet a les proveïdores finals cobrir millor els seus marges. Una estació independent “va a volum, no a preu”, explica Roset: és a dir, treu un benefici estable de cada litre venut, perquè, quan el producte és més car, ja l’han hagut d’abonar al nivell establert a les refineres. Són Repsol, BP o Cepsa, afegeixen les fonts consultades, els guanyadors d’una benzina més cara.
Més enllà del sostingut consum, les distribuïdores de l’Estat esperen una situació més falaguera arran de la reforma de l’IVA de la benzina, una de les escasses mesures que el Congrés dels Diputats va deixar tirar endavant de la fallida reforma fiscal de Pedro Sánchez. Mitjançant aquest canvi normatiu, els venedors han d’abonar l’impost de valor afegit del producte en el moment en el qual s’extrau del dipòsit majorista, fet que evita bona part del substancial frau que el sector denunciava des de la reforma de la llei d’hidrocarburs del 2016. Els operadors fraudulents, cal recordar, accedien al producte a través d’empreses fantasma que acabaven per no enfrontar les seves obligacions fiscals, fet que les permetia evitar el 21% que suposava la taxa. “El frau feia moltíssim mal: si treballem amb marges entre el 5 i el 10%, mai arribem al competidor que guanyi el 21%”, comenta Montero. A parer de Roset, però, la norma té un potencial limitat, d’al voltant del 50% de les operacions fora de la llei. “Es controlarà molt el frau, però encara hi ha altres trampes a fer”, lamenta. En aquest sentit, Nieves -president de la patronal sectorial UPI- assegura que “sempre s’haurà de continuar treballant per assolir l’erradicació total del frau”.
