El discurs bel·licista de la Unió Europea, abans que cap guerra esclati al territori, ja ha generat un clar guanyador: la indústria armamentística. L’augment de la despesa en defensa promès per la majoria de potències comunitàries, amb la revolució del deute alemany al capdavant, encara no ha deixat ni un sol euro a la caixa del sector. Tot i això, els seus accionistes són substancialment més rics que fa sis mesos. SXPARO, el selectiu dins STOXX -el recull de referència de les borses europees- dedicat a les empreses del món de la defensa i l’aeroespacial, ha arribat en els darrers sis mesos als seus màxims històrics, amb una escalada sense pal·liatius des de l’inici de la guerra a Ucraïna. El setembre del 2022, quan va començar l’enlairament, l’índex cotitzava en uns 892 punts acumulats. Ara, dos anys i escaig després, supera els 2.200.
Les xifres de les companyies més destacades són esfereïdores: la tardor del 2022, la italiana Leonardo, el 12è proveïdor de serveis de defensa del planeta, cotitzava poc per sobre dels 7 euros. En 24 mesos, s’apropa als 48, un màxim històric inaudit. A Alemanya, la icona dels carros de combat Rheinmetall mostra un dibuix similar. De fet, la passada setmana va superar en capitalització Volkswagen, fins ara l’empresa europea més valuosa. La fabricant d’automòbils ha perdut prop del 7% del seu valor borsari en el darrer any; la de tancs s’ha disparat un exorbitant 190%. “Les empreses armamentístiques són les grans beneficiades pel nou discurs europeu“, constata l’investigador de l’Institut Barceloní d’Afers Internacionals CIDOB, Victor Burguete.
Els casos de Leonardo i Rheinmetall consten entre els guanys més extrems, però el patró es repeteix en totes les prestadores de serveis de defensa, siguin armamentístiques o no. La francesa Thales s’ha disparat un 69% a la borsa el darrer any; mentre que l’espanyola Indra ha escalat un 40%. Segons el diagnòstic del gegant financer nord-americà JP Morgan, les declaracions de les darreres setmanes han “turbocarregat” les expectatives del mercat. La majoria de països de la UE tenen algun beneficiat a la llista de les butxaques més plenes gràcies al gir militarista de la presidenta de la CE Ursula von der Leyen.
Un recent estudi elaborat per diversos experts de la universitat de Múnic indicava que un afegit de 1.000 milions d’euros en despesa en defensa a Alemanya generaria més de 1.200 milions d’euros addicionals de PIB i uns 3.800 llocs de treball, mentre que a l’Estat espanyol la xifra escalaria fins als 1.284 milions d’euros i 6.000 treballadors. En el cas italià, la millora és menor, de 741 milions d’euros i unes 2.900 contractacions. A parer dels analistes, els efectes a Itàlia són més limitats perquè la seva indústria militar està concentrada en l’estricta producció armamentística, amb “menors efectes sobre la resta de l’economia”, mentre que altres mercats són més diversos, i compten amb companyies de ciberseguretat, transport o aeroespacials que també es beneficiarien de les inversions dels 27.
Bales per a tothom
Més enllà de les qüestions geoestratègiques, la inversió en defensa demostra unes certes intencions keynesianes, segons l’economista i politòleg Xavier Ferrer, president de la comissió d’Economia internacional i Unió Europea del Col·legi d’Economistes de Catalunya. Per a Ferrer, els governs europeus demostren una “aposta dels estats per rellançar l’economia”. Ara bé, el format que planteja Brussel·les no deixa tots els membres en les mateixes condicions. Dels 800.000 milions d’euros que la Comissió espera que arribin a la defensa comunitària en els pròxims anys, el 75% emanaran d’endeutament nacional directe -sense el topall de les regles fiscals-. Cadascun dels estats acudirà directament als mercats financers amb el seu rating internacional, sense l’oficina de Von der Leyen com a garantia.
“L’endeutament europeu està en gran part distorsionat per Alemanya, que té una ràtio baixíssima”, comenta Burguete. Quan Berlín acudeixi a finançar-se, “en dos dies tindrà tots els recursos“, bromeja Ferrer, perquè el grau de confiança en les seves finances és màxim. Països com França o Espanya, que acumulen deutes superiors al 100% del PIB, es trobaran condicions menys favorables i “préstecs més cars”. “Cada país haurà d’actuar segons les seves idiosincràsies i capacitats”, subratlla l’investigador del CIDOB. Això limitarà l’acció d’aquells que parteixen de balanços més dèbils. Això, en part, justifica que els frugals, els països que més s’han oposat històricament a la integració financera europea, hi estiguin més a favor.
A més, molts dels governs més fiscalment conservadors consten també entre els més amenaçats per Moscou -o per Washington-. És el cas de Dinamarca, que pateix un setge transatlàntic per Groenlàndia; o Finlàndia, que comparteix una gegantina frontera amb Rússia i es veu amenaçada per les ambicions expansives de Putin. Només els neerlandesos han mostrat reserves explícites, tot reclamant que no es produeixi “un desequilibri a favor del sud”. A parer de l’investigador de la UPF Joan Miró, les portes obertes del centre i el nord a gastar com a Unió poden indicar un canvi de direcció substancial en les finances europees. “Ja seria la segona vegada que es fa: fa molts anys que aconseguim retocar el pacte d’estabilitat”, comenta Miró, que veu la disposició a federalitzar la despesa com una “bona notícia per a la Unió Europea”.
Sense coordinació
El caràcter local de la despesa pot portar a enfrontaments interns dins la UE, segons analitza Burguete. “Els estats intentaran que l’estímul econòmic sigui per cadascun d’ells”, comenta l’investigador. El problema, però, és que no tots els països tenen una indústria militar prou forta. De fet, Alemanya i França concentren la majoria dels guanyadors empresarials, amb l’Estat espanyol i Itàlia al segon esglaó del pòdium. Per a bona part de la comunitat, doncs, la inversió pot acabar generant “demanda per a un tercer”. En aquesta clau s’observa l’impuls de certs governs, com ara el polonès o la mateixa Moncloa, que han defensat a les darreres reunions dels ministres d’Economia dels 27 una “definició més ampla de despesa en defensa” que permeti incloure sectors diversos. Per a l’investigador del Cidob, això suposa un canvi de paradigma: “no és qüestió d’ampliar la despesa, sinó que potser coses que abans no eren defensa ara ho seran”. Amb un focus més ample, doncs, més mercats se’n podran beneficiar.
Per a Ferrer, el problema del camí que pren l’estratègia europea no rau a repartir els guanys, sinó a fer una inversió coordinada més eficient. “Els estats europeus ja gasten més en defensa cada any que, per exemple, Rússia”, critica l’expert; que veu problemàtic que ho facin “separadament”. En aquest sentit, els muntants poden créixer, però la inversió no funcionarà si no està correctament coordinada; i “és difícil coordinar-se amb tantes presses”. Així, l’economista considera adient l’aproximació de Brussel·les i Berlín d'”entomar deute per defensar-nos”. “Però fem-ho bé, amb una estratègia conjunta de defensa i seguretat”, conclou.
