El 20% dels alemanys encara estan indecisos sobre el seu vot a les eleccions del pròxim diumenge. Les enquestes per a les legislatives convocades pel canceller socialista Olaf Schölz després que el seu pacte de coalició amb els verds i els liberals de l’FDP esclatés la passada tardor apunten, a hores d’obrir els col·legis, només dues certeses: la primera, que l’acció de govern ha cremat el centreesquerra a favor dels conservadors tradicionals, la CDU/CSU -el partit d’Angela Merkel-; que s’allunya dels seus rivals i queda a tocar del 30% dels suports. La segona, que mai hi ha hagut un tauler polític com el que mostrarà el pròxim Bundestag. El color més estrany serà el blau cel d’Alternativa per a Alemanya, un dels partits d’extrema dreta més ultramuntans d’Europa, liderat per Alice Weidel -expulsat fins i tot dels grups a l’Eurocambra de Marine Le Pen i Viktor Orbán per la seva proximitat amb elements neonazis-. Com a la resta del continent, especialment al centre d’Europa, AfD vehicula la seva embranzida electoral –doblaria els sufragis emesos a favor seu, amb un 20% de l’electorat segons els sondeigs- amb un discurs securitari i anti-immigració, amb constants alertes per l’alça de la criminalitat, atribuïda als col·lectius migrats. “És a on són competitius”, declara a Món Economia el politòleg i professor de la Universitat Pompeu Fabra Joan Miró; i hi posen el focus, en part, per evitar altres converses. “L’economia els hi és incòmoda”, identifica Miró. Especialment perquè, a diferència de la immensa majoria de la ultradreta comunitària, el seu programa econòmic s’identifica amb un liberalisme exacerbat. Són una extrema dreta de lliure mercat.
Per entendre el fonament d’un partit ultraliberal en el fet econòmic i reaccionari en la gestió de la societat, cal remetre’s a la creació. AfD neix el 2013, enmig de l’enorme polèmica generada a la República Federal pel rescat financer a Grècia. Comparteix part dels seus vímets amb la història de Vox, si bé amb importantíssims matisos: com els ultres espanyols, Alternativa es crea sota l’empara de membres escindits del partit conservador tradicional, entre ells perfils especialment tècnics. L’economista Bernd Lucke, expert en macroeconomia i seguidor de la tradició ordoliberal alemanya, n’és la primera cara visible, i, malgrat que ja no en forma part -hi va sortir per fundar un altre partit liberal-conservador, ara minoritari-, els ultres encara sostenen el camí marcat llavors. “AfD no neix d’una crisi econòmica”, recorda el politòleg i economista Xavier Ferrer, president de la comissió d’Economia del Col·legi d’Economistes de Catalunya. Per tant, l’emergència econòmica en cap moment era una font de preocupació social prou profunda perquè el seu “primer els de casa” es traslladés a una proposta de tint socialdemòcrata, com en el cas de les extremes dretes nòrdiques o el lepenisme. Tot i això, la llavor extremista sempre va estar present: tal com recorda Miró, ja en els seus primers congressos hi havia “baralles entre la branca ultra i els conservadors liberals” -una d’elles, l’any 2015, va portar a la fugida del mateix Lucke-.
De fet, i malgrat el seu conservadorisme en origen, la reconversió cap a postures socialment reaccionàries és progressiva. “Com qualsevol partit ultradretà, són tacticistes i oportunistes”, apunta Giró. En aquesta línia, AfD s’abona als postulats anti-immigració arran de la crisi dels refugiats siriana, l’any 2016, amb l’acollida massiva promoguda pel govern de Merkel per cobrir la intensa manca de mà d’obra que patia el país. Aquest gir, però, no els ha fet deixar enrere les seves propostes econòmiques: encara ara, el manifest dels ultradretans recull que “el millor rendiment econòmic es produeix en una economia de mercat competitiva. A més competició, a menys intervenció de l’estat, millor per a tothom”. Entre les seves mesures estrella, destaquen les rebaixes als impostos tant de la renda com dels guanys del capital, amb importants bonificacions per als rendiments inversors; així com l’abolició dels impostos al mercat immobiliari, l’herència o el patrimoni. “Qualsevol forma d’economia dirigida per l’estat portarà, tard o d’hora, a mala gestió i corrupció”, destaca el seu programa econòmic. Combinen aquesta visió ultraliberal amb una visió extremadament crítica de la Unió Europea, fins al punt de ser ferms defensors del Dexit, la sortia d’Alemanya de la disciplina de Brussel·les. També amb una elevada càrrega econòmica, en rebuig taxatiu del control monetari del Banc Central Europeu o les directives comunitàries en termes de sostenibilitat i transició energètica. “No hi ha cap contradicció entre el nacionalisme i un programa ordoliberal”, concreta Miró. El mirall britànic, de fet, és clar, amb ponts cada cop més evidents amb Nigel Farage i el seu partit Reform UK, especialment del bracet de l’expansió internacional del trumpisme mitjançant les visites d’Elon Musk.
L’economia és una de les grans preocupacions dels electors alemanys -la segona per darrere de la immigració, segons els darrers baròmetres oficials-, amb l’ortodòxia fiscal alemanya al centre d’un país que ara pateix la manca d’inversions en infraestructures i altres avenços acumulada durant els anys de bonança de l’època Merkel. A la crisi industrial i la desaparició de l’energia barata garantida pel gas rus s’afegeixen els límits constitucionals a l’endeutament i el dèficit -un blocatge que, a parer de Ferrer, “s’haurà de tocar”; en línia amb el camí que també segueix la Unió Europea-. Fins a tal punt, afegeix Miró, que tant conservadors com socialdemòcrates han trobat formes d’introduir aquesta flexibilització al seu programa, malgrat que la CDU de Friederich Werz circumscriu el nou endeutament a qüestions relacionades amb la defensa i la despesa militar. En línia amb la resta del seu programa “AfD el vol mantenir”, identifica el politòleg; si bé ha operat al voltant d’aquest punt en la seva campanya. “Han intentat que no fos el tema central de la campanya, perquè han rebut crítiques molt dures. La resta de partits retreuen que no tindran capacitat de finançar un programa de govern” amb una postura d’immobilisme fiscal. “Si Alemanya entoma tots els canvis que necessita, ho farà o amb dèficit o amb deute. És un canvi absolut, perquè el món ha canviat”, constata Ferrer.
La contradicció electoral
Crida l’atenció que, lluny dels postulats del populisme fiscal d’altres extremes dretes, AfD apel·li igualment a votants de classe treballadora. Malgrat que en els seus inicis se l’identificava com una formació de rendes altes, en línia -analitza Miró- amb els conservadors, a les darreres eleccions al Bundestag van ser la segona força entre el 20% de ciutadans amb rendes més baixes de la República. A parer de Ferrer, no hi ha una contradicció essencial entre programa i fonaments, en tant que la gestió econòmica no és un punt electoral conflictiu per a aquestes bases socials a qui apel·len els de Weidel. “Es nodreixen de ciutadans desencisats; així com d’un nacionalisme alemany de sempre”, argumenta l’expert. La formació del vot dels extremistes a Alemanya no coincideix, en aquest sentit, amb els d’altres mercats electorals. No es detecta a les eleccions al parlament alemany el moviment, tan analitzat a França, d’antics votants del comunisme cap al Reagrupament Nacional de Le Pen. “El seu vot té un clar perfil popular; però no són necessàriament pro intervenció de l’Estat”, explica el politòleg de la UPF. De fet, hi ha més coincidència amb les dinàmiques del nou partit Republicà dels Estats Units, on el vot treballador a la ultradreta s’articula al voltant de la desconfiança en les institucions, el rebuig a la burocràcia i fins i tot una remor antipolítica. Es tracta d’un fenomen marcadament centreeuropeu, difícil de trobar al sud i al nord del continent. “El Partit de la Llibertat de Geert Wilders als Països Baixos és similar”, comenta el politòleg.
Aquesta coincidència programàtica -i fins i tot estètica- explica en bona manera la fixació de Musk i JD Vance, mans dreta i esquerra del president Donald Trump, per convertir AfD i Reform UK en una sort de satèl·lits europeus. Al terreny adobat s’hi afegeix la immensa importància de les economies britànica i alemanya en el seu entorn immediat. “Les seves crítiques a la UE són clares, i coincideixen amb l’agenda de la Casa Blanca”, comenta Miró; que veu la gira del magnat sud-africà pel continent com un moviment més utilitari que ideològic: els interessos de les seves empreses, així com de les multinacionals tecnològiques estatunidenques, xoquen frontalment amb les regulacions dels mercats digitals que ha imposat la CE; i veuen els extremistes a Londres i Berlín com a eines de resistència a favor de les normatives tecnològiques de Brussel·les. “Volen afeblir la UE, i fer un cop de puny a la taula a Alemanya és un primer pas essencial“, constata el politòleg.
Sense suports del capital
El sistema de partits alemany situa un blocatge clar pel que fa a l’accés d’Alternativa als poders fàctics de l’estat. A l’experiència francesa, Le Pen i el seu dofí, Jordan Bardella, es van guanyar el favor de les grans empreses liberalitzant el seu programa; però, especialment, situant-se com a contraposició absoluta d’unes esquerres a l’alça, amb l’espantall del Nou Front Popular de Jean-Luc Mélénchon al capdavant. “Molts empresaris preferien un govern d’extrema dreta que un de l’NFP”, recorda Ferrer; que veu una situació molt diferent a Alemanya. A diferència dels veïns gals, el gran partit conservador de la República no només conserva abundants confiances, sinó que, atenent les enquestes, guanyarà les eleccions amb un ampli marge. “La CDU és la preferència del món empresarial”; assenyala l’economista. Més encara en un país com Alemanya, amb moltes grans empreses, però molt arrelat en un teixit de mitjans negocis industrials -el conegut com Mittelstand– no només llunyanes ideològicament a l’extrema dreta, sinó també reticents a acceptar postulats de lliure mercat absolut.
A aquests dubtes materials, postil·la Miró, s’afegeix el rebuig total de l’empresariat a les tesis internacionals de Weidel. En primer lloc, “és difícil imaginar que hi hagi sectors de l’economia alemanya a favor d’afeblir el mercat comú” de la UE; menys encara d’abandonar-lo. I, en segon, com sovint han aclarit les patronals locals, les restriccions absolutes a la immigració no formen part del full de ruta empresarial, atès que -com el 2016, sota el mandat de Merkel- pateixen una enorme falta de mà d’obra industrial que supleixen via fluxos migratoris. “El programa d’AfD no interessa al capital alemany”, conclou l’expert de la UPF.
