La transició energètica és un dels debats més enquistats que pateix Catalunya. El país aspirava, ja des de finals de la dècada passada, a arribar a l’any 2050 amb el 100% del consum energètic cobert per fonts renovables. El pas intermig, el 2030, havia de deixar el Principat en un 50%. A tancament del 2024, no s’havia arribat ni tan sols al 20%, i el ritme d’instal·lació no accelera a prou velocitat. Victor Cusí, president de l’Associació Eòlica de Catalunya (EolicCat) és una de les veus empresarials que fa temps que alerta d’aquesta realitat: que les metes en termes d’energia es fan cada cop més llunyanes. El Govern de Salvador Illa ha provat de posar la directa amb l’aprovació, gairebé successiva, del decret 22/2025 de resiliència energètica i del Pla Territorial d’Energies Renovables (PLATER), que està ara explicant al territori, i que hauria de servir per posar els fonaments materials d’una nova generació de parcs. En front, com ja és tradició, una administració excessivament lenta; i una oposició social que, segons el dirigent patronal, “sovint té algun interès privat al darrere”. Cusí rep Món Economia a l’oficina de la consultora energètica que dirigeix, Normawind, per parlar de l’estat de salut dels molins catalans, el camí que queda per recórrer i l’esforç de l’administració per deixar una certa via lliure, d’una vegada per totes, als promotors.
En quin moment de salut es troba la transició energètica a Catalunya?
Anem molt lents. Portem un retard històric de fa molts anys, i això no es recupera en quatre dies. Ni tampoc en quatre anys. Hem trigat molt a canviar les normes per tramitar projectes nous. El decret 16/2019 va donar una arrencada, però la tramitació ha sigut molt lenta. De fet, de la munió d’iniciatives que es van encetar el 2019, se n’han construït molt poques. Alguna repotenciació, algun canvi de màquines… Poca cosa nova gran. És cert que hi ha projectes grans en cartera, molts megawatts avançats. Però queda acabar de rematar per poder fer alguns d’ells.
De cara al 2030, per arribar a l’objectiu del 50% del consum energètic provenint de fonts renovables, havíem de fer com 4.000 MW d’eòlica, i no els farem. Ja no hi ha temps material d’aprovar tots els projectes que serien necessaris i construir-los.
Descarteu, doncs, aquesta primera fita?
Sí, ja es pot dir que és impossible arribar-hi. Això no vol dir que no hàgim de continuar fent els deures, intentar que, si no ha de ser el 2030, que sigui 2033 (riu). El Govern està fent un esforç per canviar les coses; per identificar les barreres que hi ha i trencar-les.
Què és exactament el que ha passat a Catalunya per aturar tots aquests projectes que, sense anar més lluny, a l’Aragó sí que s’han tirat endavant?
Primer, que hem començat molt tard, molt més tard que altres territoris. Aquí no hi havia un decret de renovables que ens permetés tramitar projectes. Després, l’Aragó és una regió molt despoblada; i això vol dir que hi ha més zones a on instal·lar renovables. Si estem a prop de població, la gent es queixa. I a Catalunya ens passa que, de les zones que no estan a prop de poblacions, moltes estan protegides. Dit això, hi ha identificades zones de Catalunya a on hi ha vent, a on hi ha encaix ambiental, i, tot i això, costa molt de tramitar.
Per què?
El decret 16/2019 estava bastant bé, però introdueix alguns procediments molt lents. Per exemple, el tràmit de suficiència -pel qual l’administració ha de comunicar el promotor si la documentació presentada és suficient- s’allarga més de nou mesos, quan, inicialment, es preveia que durés unes setmanes. Això no té sentit.
És cert que el decret nou -el 22/2025 aprovat a finals de novembre- agilitza algunes coses. Per exemple, permet delegar alguns tràmits a l’Oficina de Gestió Empresarial (OGE). Aquí entenem que no s’haurà de fer tota aquesta quantitat de tràmits. Ara, enviem a Energia la documentació; Energia ho envia a tots els òrgans afectats; cada òrgan diu si falta algun paperet… I així, no acabem mai. Això hauria de ser un checklist: aclarir tota la documentació que cal, comprovar que hi sigui, i en qüestió d’una setmana, endegar el projecte. Després, hi ha el tema de l’exposició pública, que el decret intenta acotar una mica més els terminis, tot i que no ho fa massa. El més important és que el termini que s’acordi, es compleixi. No podem estar atents a informes extemporanis, que arriben més tard, però que els hi has de fer cas igualment. Així tampoc no acabem mai.
Al final, un promotor està fent tres procediments: l’ambiental, l’urbanístic i l’energètic. Els decrets preveuen que siguin simultanis, però, al final, acaben sent un darrere l’altre. Hi ha poca coordinació entre els Departaments. Medi Ambient et pot demanar una primera modificació, l’apliques i reps l’autorització. Però llavors arriba Urbanisme i diu que ha tornat a demanar informes -cosa que no hauria de fer- i que el projecte afecta una carretera nova que s’ha de compatibilitzar. Llavors has de tornar a modificar el projecte: fer un altre estudi arqueològic, un altre estudi de biodiversitat, que torna a Medi Ambient… Són moltes coses que es poden accelerar.
Per tant, el problema no és tant de la regulació. Són els ritmes a què treballa l’administració.
Sí. Hi ha un problema de burocràcia molt important. Manca una coordinació general de totes les branques des del primer dia. Hem plantejat que, quan, presentem un projecte, amb tots els informes de tots els organismes que ja hem de demanar per a tots els tràmits, celebrem una audiència amb tots els encarregats i pactem conjuntament el projecte per tirar-lo endavant.
Ara, però, totes les competències estan en el mateix departament -la superconselleria que dirigeix Sílvia Paneque-. Ha canviat la situació, això?
No, perquè cadascuna té el seu tràmit. Reconeix que el Govern està intentant precisament això, tenir una persona dins el Departament que vetlli per a la bona coordinació entre totes les branques. Però això és un procés.
Tots els Governs dels últims anys han defensat la transició energètica. Heu notat acompanyament per part seva?
Últimament ens estan acompanyant més. Segueixo trobant a faltar una campanya de comunicació seriosa per part de Govern -si la fem nosaltres, sempre serem sospitosos-. Han d’explicar els problemes que tindrem si no fem la transició. La dependència energètica de Catalunya és brutal, d’un 95%. Depenem completament de les nuclears, que es tancaran. I, a més, la resta d’energia la comprem a fora, perquè, de renovables, fem ben poc. I és l’única manera que tenim de garantir una certa independència energètica.
Hi ha discursos que comencen a plantejar si, a Catalunya, és o no possible una transició energètica. Poden conviure els molins i les plaques amb un respecte raonable de la biodiversitat i el sòl agrari?
Sí. De fet, això és el que ha estudiat l’Institut Català de l’Energia (ICAEN) amb el Pla Territorial d’Energies Renovables (PLATER). El PLATER no deixa de ser un exercici d’encaix de la Proencat al territori. De fet, el 16/2019 ja preveia un pla com aquest. L’exercici no és fàcil, hi ha un munt de capes a analitzar: distàncies a carreteres, a cases, a nuclis urbans, a zones d’avifauna protegida…
Però també cal ser una mica flexibles. No pot ser que encara s’apliquin restriccions que s’han imposat històricament, però que s’ha demostrat que no tenien sentit. Amb l’àliga cuabarrada, per exemple, hi ha molt de proteccionisme al Departament perquè històricament es considerava que l’energia eòlica la podia afectar greument. Però ara ja sabem que els parcs eòlics poden conviure perfectament amb l’àliga cuabarrada. Si te’n vas al Perelló, trobaràs àligues que hi fan niu! A Vilalba, Corbera… Hi ha àligues que fan anys que crien en convivència amb les renovables, i no passa res.
Per sort, cada cop hi ha més àligues cuabarrades a Catalunya; però no podem estar competint a veure qui es queda el territori. Hem de buscar la compatibilitat. Primer, perquè ara sabem que el problema que intuíem fa anys no és tan greu com semblava. I, segon, perquè tenim eines per detectar aus, biòlegs al camp que vigilen la situació… Hi ha mètodes per fer-ho compatible. I això ho farà el PLATER.
Recentment, en conversa amb Món Economia, el que fora gerent de la patronal, Jaume Morrón, ironitzava que Catalunya és “pionera” en l’oposició social a les renovables. Què passa, al país, perquè tanta gent no les vulgui?
Tenim pocs espais, i això vol dir que sempre trepitges algun ull de poll. Gairebé sempre que surt alguna plataforma contra les renovables al territori, hi ha interessos privats al darrere -que poden ser legítims, però que són de part-. Cal fer molta pedagogia, s’ha d’explicar molt bé que no hi ha més remei que posar plaques fotovoltaiques i aerogeneradors. No dic que hàgim de ser 100% renovables, però depenem moltíssim de l’exterior i de combustibles fòssils. Quan Europa diu que cada país ha de ser autosuficient en energia, Catalunya no pot quedar enrere. Cada cas s’ha de tractar amb el respecte que es mereix, però també amb lideratge.
Altres països, com Alemanya, han resolt el problema oferint contraprestacions molt evidents a la població afectada per les renovables. Això es pot fer, a Catalunya?
És complicat. El mercat energètic està regulat, i des de Catalunya en podem fer ben poc. És tasca de l’administració crear compensacions, assegurar que els beneficis que creen les renovables reverteixin més directament sobre les zones que les acullen. És cert que no acabem de trobar la manera de fer-ho. Hi ha alcaldes que ho han sabut fer: utilitzar els impostos locals que generen les renovables, que no són pocs, per invertir en iniciatives per fixar la població. Formació, indústria de manteniments…
Entre l’oposició a les renovables, però, la veu que més se sent és la dels pagesos. Pesa molt la paraula de la pagesia a l’hora d’aturar la transició energètica?
És un problema gran per a la fotovoltaica, però amb els parcs eòlics, no tant. Té l’avantatge que és vertical i, per tant, la petjada sobre el terreny és petita. A la Terra Alta, les vinyes arriben, pràcticament, a tocar de l’aerogenerador. És una alternativa molt bona per a l’agricultura, perquè genera unes rendes per als pagesos que es poden reinvertir en el cultiu.
El problema de l’eòlica és més d’impacte visual. La gent es queixa que el paisatge canvia -i és així, ho hem d’assumir-; i que això els afectarà econòmicament. El sector turístic, per exemple, opina que la gent ja no estarà interessada a visitar les regions. Jo els animo a donar-hi la volta, i associïn les seves marques a les renovables. Molts fabricants de cervesa del Mar del Nord, per exemple, han començat a posar-ho en les etiquetes.
El PLATER serà capaç de limitar la paraula de l’oposició a les renovables?
Si el pla identifica les zones bones per posar renovables, que penso que ho farà, és perfecte. Igualment, haurem de fer una tramitació, que no serà senzilla. Però ja sabrem quines zones són compatibles. No es podrà fer tot, però, com a mínim, s’haurà pogut consensuar els punts bàsics amb el territori. Una altra cosa és si s’aconsegueix aprovar amb un cert consens.
Per què costa tant, políticament, desbloquejar avenços en termes energètics?
En general, els partits estan d’acord que la transició energètica s’ha de fer. Però, quan aterren en mesures concretes, és molt més difícil. Tenen governs municipals que, quan hi arriba un projecte, s’hi oposen. Això fa que costi moltíssim arribar a un consens. Cal molt de lideratge, i fa molts anys que Catalunya no en té un de clar. Si tens un Govern amb majoria absoluta, tira millas amb decrets-llei. Aquí, les coses costen molt més.
Esperen que el PLATER estovi les resistències del món municipal?
En principi el PLATER ha identificat més zones de les necessàries per arribar als objectius catalans. Això hauria de donar més marge als municipis per decidir a on col·locar els parcs. També hi ha les quotes de potència, que marquen quants MW haurà d’haver-hi a cada comarca. Això serà important per a l’eòlica, perquè està més concentrada que la fotovoltaica. El vent hi és a determinades zones; no té cap sentit posar màquines a on no hi ha vent, perquè en caldran molts més, i hauriem d’apujar els preus de l’electricitat per fer-los viables.
Un dels retrocessos que ha hagut de fer el Govern per validar el decret ha estat la declaració d’interès públic superior per a totes les renovables, que hi era a l’estiu i ara, ha desaparegut. Quin efecte tindrà, aquesta concessió a ERC i Comuns?
Tenia un valor més simbòlic. Hi ha una directiva europea que considera que les renovables són d’interès públic superior, que encara no s’ha transposat; però no hauria de caler anar a un jutge a reivindicar-ho cada cop, perquè sovint no paga la pena passar-se quatre anys barallant-se als tribunals. Això arribarà. Jo ho veia més com una aposta per les renovables, un deixar clar que tenim pressa. És una pena que no s’hagi inclòs, però l’efecte es notarà poc.
El sector ha valorat el decret com un bon primer pas. Però tampoc no tenim ha tant de temps…
El decret ha intentat resoldre algunes cosetes que quedaven penjades del 16/2019 per millorar tramitacions. La figura que ens ha de donar l’empenta definitiva, però, és el PLATER. De fet, l’anterior decret ja era un trànsit, un mentrestant que al final ha durat sis anys.
Permetre delegar a l’OGE és important. També és important el tema de bateries, que estava coix, perquè encara no s’havia plantejat en l’anterior legislació. Ara, tenim una figura clara per a cada cas. I aclareix algunes qüestions sobre projectes en sòl urbà que éren importants. Comunitats energètiques… És una millora del 16/2019 per tirar endavant fins que entri en vigor el PLATER.
Amb el decret i el Pla Territorial, serà suficient per accelerar els projectes?
Tenim un altre problema gran, que és que cal que s’alliberin punts de connexió a la xarxa elèctrica. Això depèn del ministeri. Com que les coses a l’Estat anaven bé, al ritme que tocava, el govern espanyol va decidir congelar la concessió de nussos d’avacuació per evitar l’especulació, o una concentració massa elevada de projectes. Però a Catalunya no anavem tan bé, i això ens afecta molt. Pràcticament no hi ha zones a on es puguin connectar nous parcs a la xarxa. Aquí no té lògica tenir segrestada aquesta capacitat. I és difícil de saber si hi ha algun avenç. Aquí plantegem que s’alliberi part de la capacitat aturada per connectar alguns parcs petits. Amb les dificultats que hi ha al país per activar projectes grans, potser aquesta és una primera solució.
Al ple del Parlament que va servir per validar el decret de renovables es van reproduir diversos discursos a favor de les nuclears. És una tendència que s’ha notat més des de l’apagada. Pateixen per aquesta embranzida per ampliar la vida de les centrals?
No és una sorpresa. Les empreses que tenen les plantes nuclears han estat callades durant molts anys. Es fa un discurs curiós, perquè fan semblar que l’energia nuclear és molt barata. No ho és, és molt més econòmica la renovable. És una errada més de com s’ha fet la transició energètica: hem perdut el temps durant noséquants anys.
Si parles amb gent de Red Elèctrica, et dirà que, quan apaguem les nuclears, no ens quedarem sense electricitat. Està tot previst. El problema continua sent que, si no fem la feina aquí, l’energia vindrà de fora.
