Si Catalunya tingués només un forat al seu currículum, seria el de l’energia renovable. Fins al 2023, l’historial del país pel que fa a l’avenç de la transició energètica no era ni de bon tros el més brillant. El curs passat, però, va suposar una taca negra a un expedient ja poc falaguer. Segons les xifres de l’Observatori de les Energies Renovables de Catalunya (Obercat), entre nova instal·lació solar fotovoltaica i eòlica, el Principat va guanyar poc menys de 35 megawatts de potència verda, unes xifres quatre vegades inferiors a les del gens reeixit 2022. Al ritme actual, reiteren els experts, els objectius de la Prospectiva Energètica de Catalunya (Proencat), que dibuixen un país energèticament verd l’any 2050, s’allunyen cada cop més. “Porten un retard de cinc anys que difícilment podrem recuperar”, lamenta l’empresari Joan Vila, expert en el sector i expresident de la comissió d’energia de la patronal catalana de la petita i mitjana empresa, Pimec. Les traves administratives, unides a una oposició social creixent en certs indrets de la geografia catalana i a uns criteris urbanístics gens unificats -que, a parer de la indústria, ofereixen massa agència a les corporacions municipals per rebutjar aquesta mena de projectes- aturen un desenvolupament potencial que, a parer d’Obercat, s’apropa als 19 gigawatts, si fa no fa cinc vegades la capacitat actual, que volta els 3,7GW. Amb un nou executiu, apunten des de la indústria, “s’obren noves oportunitats”, unides a palanques tecnològiques com la capacitat d’emmagatzematge o les cadenes de valor del biometà. El repte de Salvador Illa i la consellera de Territori, Transició Energètica i Habitatge Sílvia Paneque, doncs, rau a “tornar a instal·lar els 1.000 MW del Proencat, i introduir les noves capacitats de balanç a la xarxa elèctrica”, argumenta Vila.
Per a l’empresari -i no és l’únic-, la gran batalla de les renovables a Catalunya és narrativa. Enfront l’oposició que sectors del camp, així com formacions polítiques de colors diversos plantegen davant la nova instal·lació, Vila fa una crida a “crear un relat que convenci al ciutadà de la imprescindible penetració” de les noves tecnologies. Hi coincideix el que fora gerent d’EolicCat, Jaume Morrón, també una de les veus autoritzades al país en l’àmbit; que considera que la comunicació dels avantatges que aporta l’energia verda és “una gran feina, i una feina que s’ha de fer de la mà del sector”. “És responsabilitat del Govern”, sentencia Morrón, construir una majoria social -“no una unanimitat, que és impossible”- al voltant de la noció de transició energètica. En aquest sentit, Vila insisteix que és imprescindible explicar correctament els avantatges de les renovables a la població, “que si un parc no agrada o no és necessari, en 15 anys es pot desmuntar”, fet impensable amb altres fonts energètiques, com ara la nuclear o la fòssil. L’objectiu de la nova consellera, doncs, és proveir la resposta correcta a una pregunta essencial: “Què té més impacte, les renovables o deixar que el canvi climàtic avanci?”
El mirall, comenta Morrón, ha de ser Alemanya. El ministre del ram, Robert Habeck -que aglutina les carteres d’acció climàtica i economia, en un moviment del canceller Olaf Scholz que la indústria catalana no deixa de lloar- “ha explicat personalment què és això de la transició energètica, per què s’ha de fer, i què passa si no la fem”. Així s’expressava també el portaveu d’Energia del Bundestag i diputat del partit liberal Michael Kruse en un recent acte organitzat a Barcelona per l’institut Ostrom, en el qual recordava la immensa campanya que es va construir al voltant de, per exemple, l’eòlica marina; i la intensiva comunicació que es va fer de cara al sector de la pesca per traslladar la munió de beneficis que l’executiu federal hi dedicaria -des de retallades en la factura de la llum a dividends, en casos de les propietats col·lectives-. “Espero que, per afinitat ideològica, el nou Govern els hi segueixi la pista”, comenta l’expert.
La nova cartera energètica
L’eina per a la nova aplicació de la transició ecològica al país és, a diferència de la passada legislatura, dins la conselleria de Territori, Transició Energètica i Habitatge, dirigida per Paneque -un canvi substancial respecte del departament d’Acció Climàtica de David Mascort, que va acabar introduint l’agricultura, pesca i ramaderia al títol-. La supercartera que ha rebut la històrica socialista gironina agrupa habitatge, infraestructures, medi ambient i energia, una decisió que lloen des de la indústria. “És bàsic que ambdues competències comparteixin conseller”, declara en conversa amb aquest diari el portaveu a Catalunya de la patronal Unefcat d’instal·ladors fotovoltaics, Salvador Salat. Els tràmits diferenciats entre les decisions constructives i l’impacte ambiental de les noves instal·lacions de generació renovable “no han portat a avançar, ans al contrari”. Les desavinences entre paisatge, ecosistema i legislació urbana, alerta Salat, han estat sovint “el fre d’últim recurs”, que ha aconseguit que col·lectius contraris a l’expansió de l’energia neta aconsegueixin que infraestructures d’aquest perfil acabin caient.
Morrón, per la seva banda, entén la decisió, si bé hagués preferit copiar Berlín i afegir les direccions energètiques al departament d’Economia. Més enllà de l’orgànica, però, lloa el nomenament de Paneque, “un perfil molt adequat”. La lectura és similar per part de tots els experts consultats, que veuen en la gironina una dirigent “molt compromesa” amb el sector de les energies verdes. “Ha mostrat que entén la urgència del desplegament renovable”, comenta Vila, si bé pateix per un possible “excés de competències”, en tant que a la seva cartera s’afegeix també la gestió de les infraestructures o altres carpetes vinculades amb territori, com ara l’habitatge.
En aquest punt entra en joc la figura del director general d’energia, que la passada legislatura ocupava Assumpta Farran. En conversa amb el Món Economia, Morrón apunta que el sector valoraria un tècnic del món de l’energia en aquest despatx: “Els enginyers són molt adequats per a aquesta posició, i si és un enginyer amb experiència en renovables encara millor”, demanava l’ex-gerent d’EolicCat, tot lamentant la “manca d’empatia” amb la indústria que va mostrar Farran durant els seus anys al capdavant de l’organisme. Sense encara una cara visible a la Direcció General, aquest mateix diumenge El Periódico ha avançat el nom del secretari del Departament: l’ornitòleg i naturalista Jordi Sargatal.
Més enllà dels noms: Burocràcia i plans urbans
Fora de les cares de Govern i sottogoverno que decidirà la direcció de la política energètica de la Generalitat en els pròxims anys, el sector identifica una sèrie de deures d’obligat compliment a curt termini. En primer lloc, el més sagnant: la lentitud a l’hora d’aprovar les noves infraestructures energètiques. “L’administració és ineficient per naturalesa”, critica Vila; si bé les xifres apunten que ho és encara més quan el tràmit a efectuar és el d’un parc eòlic o fotovoltaic. La norma, recorda Morron, obliga que només ha de passar un any entre que un promotor entra en un projecte i que aquest comença a caminar -un calendari molt llunyà a la realitat-. Com explica l’exgerent d’EolicCat, “un any es triga de promig entre que el promotor entra al projecte i que aquest surt a informació pública”. Amb tot, un nou parc eòlic pot trigar fins a quatre anys en començar a construir-se amb tots els permisos, mentre que un de solar fotovoltaic ho fa en dos anys. “Reduir aquest temps a un any és prioritari”, raona Morrón -com fan també totes les veus consultades-. Per a fer-ho, diagnostica Salat, la primera palanca és la transparència: els actuals mecanismes per accedir al sí institucional són, per al portaveu patronal, “manuals i opacs”. La nova conselleria, doncs, hauria d’accelerar la digitalització d’expedients, automatitzar les comunicacions i “objectivar els criteris” per evitar el laberint burocràtic que les empreses pateixen actualment.
L'”ambigüitat” de la llei que troba Salat en l’àmbit de l’aprovació dels projectes apareix també -i amb més intensitat- en el món de la gestió urbana, essencial per concedir els permisos de construcció imprescindibles per al sector, com explica Vila. El cos legal present “permet que els funcionaris -municipals- introdueixin criteris personals: si un projecte no m’agrada, no m’interessa”. En aquest sentit, el món renovable coincideix en una de les demandes empresarials més repetides a Catalunya: no només uns criteris objectius, sinó una concessió automàtica “si un projecte compleix A, B, C i D”. La unió de carteres, en aquest sentit, és especialment útil, atès que, fins ara, era possible que una iniciativa rebés el sí general i “més tard, una de les administracions implicades l’acabi denegant”.
Un primer pas per a aquesta unificació de criteris seria l’esperada aprovació del Plater, o pla territorial d’energies renovables. “El Plater unificaria projectes”, contempla Morrón; que reclama que siguin uns criteris tècnics definits els que acabin per informar qualsevol decisió. Així, Salat exigeix a l’executiu d’Illa una “valentia” per tirar endavant el projecte que no han trobat en administracions anteriors. Vila, per la seva banda, no hi confia particularment; ateses algunes limitacions tècniques que existeixen a la xarxa de distribució elèctrica. Sí que coincideix, però, en la necessitat d’evitar que els funcionaris municipals dins les regidories d’urbanisme “frenin els projectes en tramitació, considerant-los urgents i traient-hi la subjectivitat de les seves decisions”. “Els arquitectes no han vist la magnitud de la tragèdia”, ironitza l’empresari, que alerta el col·lectiu: “els farà desaparèixer per ruïna col·lectiva!”.
Correcció: Jordi Sargatal serà secretari de Medi Ambient. Encara no s’ha fet públic el nom de qui ocuparà la direcció general d’Energia.
