El potencial de Catalunya a l’exterior va ser un dels clars motors de la sortida de la crisi econòmica provocada per la pandèmia. El Principat encadenava dos anys, el 2022 i el 2023, tancats amb xifres rècord de facturació per vendes foranes, arribant a superar els 100.000 milions d’euros en només un exercici. El primer any complet sense Covid, de fet, el país va registrar un increment del comerç internacional superior al tradicional motor industrial de la UE, Alemanya. Els efectes de base, però, han estat poderosos, i un 2024 de normalització de la demanda, plagat de tensions geopolítiques, ha pesat sobre les companyies que miren més enllà de les fronteres de l’Estat espanyol.
Segons el darrer estudi de conjuntura econòmica de la Cambra de Comerç de Barcelona, durant l’any que acaba de finalitzar, les empreses del país van registrar un retrocés de l’activitat forana, tant en volum com en valor. Sense anar més lluny, entre el gener i el març es va produir una caiguda dels ingressos per vendes internacionals d’entre el 8,7 i el 10%. Només a partir del mes de juny la tendència es comença a revertir, si bé només en valor: durant l’estiu, les exportacions catalanes van créixer a ritmes baixos, culminant amb una alça del 3,4% el mes d’agost. El mateix organisme, però, deixava incògnites a futur: “continuarà aquesta tendència durant el 2025?“, qüestionaven, davant la munió d’entrebancs comercials que promet l’any entrant.
Els dubtes de la corporació empresarial estan més que fonamentats, atesa la situació global que encararan les societats del país un cop s’adrecin als mercats exteriors. Les dues principals economies del planeta, els Estats Units i la Xina, tornen a mirar-se de reüll en una potencial guerra comercial que no necessita el president electe Donald Trump per fer sonar els tambors -tal com va demostrar l’encara mandatari Joe Biden amb les seves restriccions a l’exportació de productes basats en IA del passat dilluns-. Europa en pot ser una víctima col·lateral, amb una amenaça flotant sobre els caps de Brussel·les de barreres aranzelàries cap als EUA d’entre el 10 i el 20%, segons el producte i el grau de compliment amb les demandes del líder republicà. Catalunya, segons les dades de l’Idescat, gaudeix d’exposicions raonablement baixes a ambdues potències: segons les dades de l’Idescat, el passat mes d’octubre només el 4% dels productes venuts a l’exterior van aterrar directament a compradors nord-americans, mentre que el cas xinès, més aïllat en els darrers mesos i afectat per una profunda crisi immobiliària, les operacions es queden en l’1,6% del total, un retrocés d’uns dos punts any a any. Tot i això, el conjunt de fonts dels principals mercats del país consultades reconeixen, a l’espera encara d’una resolució, que les tarifes, en cas d’entrar en vigor, podrien suposar un important entrebanc.
Més difícil encara és la situació dels principals socis catalans: els dos països que més van comprar a Catalunya el darrer mes registrat -i els dos clients històricament més prevalents- són Alemanya i França, ambdós immersos en una profunda crisi industrial, amb creixements trimestrals del PIB propers al zero i dades molt preocupants per a les cadenes productives. Els darrers càlculs de l’índex de gestors de compres (PMI) del Banc Comercial d’Hamburg revelen passes enrere substantives per part de les manufactures alemanyes i gal·les, dos mercats que condensen a tocar del 30% de les exportacions catalanes. En aquest context, els tres motors econòmics del mercat exterior del país -la química, l’automòbil i l’alimentació- reben amb escales diferents d’optimisme el curs entrant: malgrat que coincideixen a no voler aventurar-se a polítiques comercials que encara no han entrat en vigor, fins i tot les lectures falagueres veuen planar ombres de dubte. “La incertesa és màxima”, reconeix en conversa amb Món Economia el director general del Clúster de la Indústria de l’Automòbil de Catalunya Josep Nadal.
L’automòbil paga els costos de la no-transició
La manufactura de vehicles privats arriba al 2025 en un moment especialment delicat. No només a Catalunya: el conjunt de la indústria comunitària, com etzibava en una recent compareixença el president de la patronal sectorial Anfac i del grup Renault a l’Estat José López-Tafall, “cau a trossos” davant l’escassa adaptació al món elèctric, la pesant regulació de Brussel·les i la cada cop més llunyana competència xinesa. Malgrat la mala situació, segons les dades del ministeri d’Economia, el passat mes d’octubre –en línia amb la resta del curs– la cadena de valor automobilística al país va superar els 1.484 milions d’euros de facturació exterior, un increment interanual del 20% respecte del mateix període del mes d’octubre. El mercat català, val a dir, és especialment ample: segons recull l’agència per a la competitivitat de l’empresa del departament d’Empresa i Treball de la Generalitat, la presència de companyies locals o filials internacionals s’estén per tota la cadena de valor, des de les matèries primeres fins als serveis a l’usuari, passant pels proveïdors intermedis, els OEM com Seat o Ebro o la munió de concessionaris que operen al territori. La percepció interna, però, és molt menys falaguera que el que demostren les dades. “És cert que els grans actors industrials tanquen el 2024 amb resultats econòmicament molt macos, però això no vol dir que el 2025 i el 2026 hagin de ser bons”, alerta Nadal.
L’absent transició cap a l’elèctric del cotxe europeu, que, lluny de culminar el pas cap als motors alternatius, torna a donar embranzida al dièsel i a la benzina, és la font dels mals de les empreses que en formen part. “El gran problema és la no transició: Europa va obligar els empresaris a prendre decisions, a invertir en electrificació. I què passa ara que la combustió es manté, o fins i tot millora?”, interroga Nadal. Així, el problema català supera les seves fronteres: no només els seus operadors es veuen limitats, sinó que els països aliats ho pateixen encara més. Alemanya, sota el pes de la reformulació de Volkswagen, conserva perspectives ombrívoles per a l’any que entra; mentre que part de la indústria francesa ja havia fet una transició baixista amb les retallades de Renault. A més, la competició aranzelària amb la Xina també pot afectar les firmes locals: sense anar més lluny, companyies com la mateixa Seat o BMW fa temps que busquen exempcions a les tarifes de Brussel·les, perquè fabriquen alguns dels seus elèctrics estrella a les seves plantes asiàtiques. Amb tot, l’electrificació pot esdevenir una càrrega per a les companyies exportadores: “aquelles empreses que han invertit més en l’elèctric les poden passar canutes; mentre que les que han allargat la producció de combustió, acumularan beneficis”, afegeixen altres veus sectorials.
La química encara mana
Més falagueres són les previsions del sector químic, que mes a mes continua liderant amplament el sector exterior. Com apunta el president de la patronal sectorial Fedequim, Juan José Meca, als volts de la meitat dels productes químics del país s’exporten, per tant “tota previsió sectorial és, en part, exportadora”. En aquest sentit, esperen per al curs entrant un creixement del 3,5%, amb un increment superior al 4% de la xifra de negoci. Els càlculs, val a dir, deixen de banda un “interrogant geopolític” que el mateix empresari agafa amb cautela. “La previsió no és dolenta, tot i la incertesa que suposa el retorn de Donald Trump”, planteja; malgrat que les amenaces aranzelàries del futur mandatari s’han anat modulant des de la campanya, amb rebaixes cap a la Xina, nous batzacs a mercats europeus concrets o vincles amb la política migratòria en els casos del Canadà i el Mèxic. L’efecte de les tarifes, però, no serviria per erosionar el mercat exterior, sinó per canviar el seu calendari. “Abans de l’entrada en vigor, hi hauria un boom de l’exportació”, apunta el dirigent patronal: les empreses que es proveeixen a Europa cercarien acumular productes als seus magatzems sense el cost afegit dels impostos en frontera per evitar disrupcions de la seva cadena de valor. Les empreses catalanes, argumenta, tenen capacitat per assumir un augment de la demanda puntual d’aquesta mena, més enllà de xocs molt concrets vinculats a una possible “reacció exagerada” a les amenaces globals.
En el cas químic es fa més que evident, però, la relació del conjunt del mercat exterior català amb els Estats Units i la Xina, actors principals de la guerra comercial. L’exposició del sector als primers és relativament baixa -“volta el vuitè lloc com a comprador”, apunta Meca-, mentre que l’obertura al gegant asiàtic és més pronunciada, si bé tendeix més a la importació. En aquest sentit, “tot afecta, però caldrà veure en quin grau”, respon el dirigent patronal, amb certa tranquil·litat. Les turbulències alemanyes i franceses, però, colpegen amb més força. De fet, apunta, la baixada de la demanda de les potències europees -a les que, en aquest cas, cal afegir Bèlgica o Itàlia- “ha estat una de les raons principals de l’alentiment de la producció al sector químic” registrat d’ençà de principis del 2023. Amb tot, el sector conserva l’optimisme, especialment impulsat pel protagonisme que adquireix el subsector farmacèutic, així com els productes centrats a la cadena de valor de la salut.
El valor afegit alimentari
Malgrat que, segons les dades del ministeri, els béns d’equipament fa mesos que es colen al pòdium de les exportacions catalanes, el subsector concentrat que acompanya la química i l’automòbil com a principal atractiu internacional del país és encara l’alimentació. Segons les dades de l’Idescat, s’haurien exportat productes per valor d’uns 1.280 milions d’euros el passat mes d’octubre, una escalada propera al 10% en comparació amb el mateix mes de l’any anterior. Fonts del mercat atribueixen la bona resposta del final d’any al “dinamisme i la capacitat competitiva” de la cadena alimentària catalana, que ha aconseguit sobreposar-se a l’espiral inflacionista amb menors volums, però un rendiment econòmic més elevat. Encara a l’espera de les dades definitives del 2024, s’espera un tancament d’any amb un increment de la facturació exterior superior al 2,8%, acompanyat d’una lleugera reducció de les quantitats comprades.
Les mateixes veus es mantenen també expectants davant els primers moviments de Trump, així com d’un mercat xinès que ja ha amenaçat subsectors clau a Catalunya enmig de la seva batussa amb Brussel·les -cal recordar que durant l’estiu del 2024 l’objectiu de Pequín com a represàlia pels aranzels al cotxe elèctric va ser el porc, el gran líder de les vendes exteriors del principat-. Vistes aquestes amenaces, apunten des del sector, les empreses “han intentat millorar la seva presència local”, i han augmentat la ràtio de venda exterior a compradors europeus al 64% del total. Malgvrat això, els EUA es mantenen com un important focus de demanda -creixent, de fet, especialment en productes prèmium com el vi o l’oli-. En aquests darrers, però, un augment de preus fa menys por que en altres, menys marcats per l'”storytelling“. “Amb un producte que es veu amb prestigi, que té marca, el consumidor està disposat a fer un esforç. El mercat valora molt les nostres vendes”, declaren les fonts consultades, en defensa d’un model català de valor afegit. “Apostar pel preu mai és ideal”, conclouen.
