Les desigualtats d’ingressos i retorn de Catalunya amb l’Estat són històrics. El territori és un dels que més aporta, però dels que menys rep i aquesta situació encalla les possibles millores de les polítiques públiques. A més, les balances fiscals situen el dèficit de l’estat espanyol amb Catalunya en uns 22.000 milions d’euros, fet que encara repercuteix més en els comptes catalans i fa que en molts casos els recursos siguin limitats tot i que es paguin els impostos necessaris per a la solvència del país. És per això, que un nou model de finançament és una qüestió que sobrevola el pensament col·lectiu des de fa anys. De fet, una última enquesta que ha presentat el departament d’Economia i Hisenda corrobora que set de cada deu catalans estarien d’acord amb un canvi de finançament a Catalunya. Davant les incongruències amb els comptes estatals i les demandes de la població el Govern presenta una última proposta abans de marxar: un model basat en la sobirania fiscal plena.
Fa anys que l’Estat està en deute amb Catalunya. És precisament el desequilibri entre els impostos que paguen els catalans i la quantitat que dona el govern espanyol el que ha impulsat la necessitat de tenir un nou model de finançament. Una iniciativa que no només ara es planteja el Govern sinó que el mateix empresariat ja demanaven fa unes setmanes, a l’espera que arribés aquest document que després s’haurà de presentar davant del govern espanyol. Entre els grans canvis que proposa el projecte de finançament hi ha la transferència de la gestió de tots els impostos que paguen els catalans. Segons el text que ha enviat el departament d’Economia i Hisenda, actualment Catalunya té un retorn del 9% dels seus impostos, el que amb el nou model passaria a ser el 100%. Això es traduiria en un ingrés potencial proper als 52.000 milions anuals, el doble que amb el model de finançament actual –25.616 milions d’euros amb dades del 2021, l’últim any liquidat-.
La proposta de finançament singular es regeix pels principis d’autonomia tributària, suficiència financera i responsabilitat fiscal. Amb aquests paràmetres a la base de la iniciativa, la Generalitat pretén adaptar el sistema fiscal actual a la realitat social i econòmica de Catalunya. L’exemple que s’ha presentat en el document és la possibilitat de crear una normativa més ajustada al pes de les pimes i els autònoms, o implantant eines digitals més senzilles que facilitin els tràmits tributaris; o la possibilitat d’enfortir els serveis públics, que actualment es veuen molt afectats pels pocs recursos que -segons el document- rep el territori català. A més, la Generalitat seria responsable directa davant els ciutadans tant de les seves despeses com dels seus ingressos, assumint en tot moment el risc derivat de la seva gestió.
Aquesta aposta per la gestió del total els impostos ajudaria a frenar el que el departament ha anomenat “desequilibri vertical“, que és quan el mateix govern no dona els recursos suficients per garantir que aquestes puguin exercir amb èxit les competències traspassades. Quan aquesta situació succeeix -com és el cas de l’estat espanyol- els territoris no poden cobrir les necessitats de despeses. En canvi, l’Estat es troba en la situació contrària. Si s’analitza l’evolució dels ingressos estatals i dels territoris de l’estat espanyol en el període 2012-2022, s’observa com els de l’Estat han tingut un creixement del 89%, mentre que la resta de regions tan sols ho han fet un 40%. “Si no hagués existit aquest desequilibri vertical i s’hagués mantingut el mateix percentatge de repartiment dels recursos, el conjunt de territoris hauria disposat de 111.727 milions d’euros addicionals”, assegura el document elaborat pels experts del departament d’Economia i Hisenda.
La solidaritat que necessita un estat federal
Si bé és cert que Catalunya busca gestionar els seus impostos, tampoc es vol aïllar de l’estat federal del qual forma part. En aquest sentit, el model de finançament singular que proposa el Govern assimila al basc en termes de gestió d’impostos, però no en retorn a l’Estat, ja que Catalunya busca pactar de manera revisable, les seves aportacions al govern espanyol. Així doncs, en el document es recull que Catalunya preveu fer una aportació a l’Estat per finançar els serveis que no han estat transferits a la Generalitat. Es tracta de la part de la despesa de l’Estat que beneficia Catalunya (acció exterior, defensa, justícia, entre d’altres). Tot i això, no s’especifica de quina manera ni quina quantitat es retornaria, però en cap cas es faria per sobre les possibilitats catalanes, és a dir, sempre es posaria el benestar dels recursos de Catalunya per davant.
També dins de l’àmbit de retorn a l’Estat, Catalunya estaria disposada a crear un fons per garantir la cobertura dels serveis públics als territoris de l’Estat amb menys capacitat fiscal. Aquesta injecció de diners, de la qual tampoc se n’han donat detalls de percentatges o quantitats que estaria disposada a donar la Generalitat, es tractaria d’un fons de reequilibri territorial “la definició del qual haurà de sotmetre’s a negociació política”, confirma el document de la nova proposta de finançament. Tot i la poca informació, però, també aclareix que “el fet que el nou model compleixi el principi de transparència facilitarà una negociació amb dades objectivables“.
La solvència de països estrangers, el contrapunt per l’èxit
El document del nou model de finançament singular català també posa sobre la taula la solvència de països estranger que utilitzen el model federal d’una manera similar a la que proposa el govern català. En aquest sentit, posa sobre la taula models com el d’Alemanya, el Canadà, els Estats Units o Suïssa tenen una capacitat molt elevada per regular, recaptar i gestionar els seus impostos generats en els seus respectius territoris, incloent-hi els més rellevants com l’IRPF o l’impost de Societats. Segons exemplifica el document, en el cas de Suïssa i Alemanya, els governs territorials (com seria el cas de Catalunya a l’Estat) gestionen la majoria dels impostos, fins i tot alguns dels federals. A més, tot i que a la majoria dels casos els governs centrals estableixen mecanismes per anivellar els ingressos que reben els habitants dels diferents territoris, en general no se n’altera l’ordre, és a dir, si una regió aporta una gran quantitat de recursos, en rep els màxims i viceversa: “És el denominat principi d’ordinalitat, que no respecta l’estat espanyol”, confirma el document.
1 
