El Cercle d’Economia celebrarà la pròxima setmana la seva trenta-novena reunió anual en un context de total incertesa econòmica. Als atzucacs geoestratègics que la pandèmia i els conflictes bèl·lics havien imprès als esdeveniments dels darrers anys, s’afegeix un reguitzell de conteses electorals amb un elevat pes sobre el bon funcionament econòmic del país. L’excepcionalitat política, però, no els aparta del seu discurs econòmic: en la nota d’opinió prèvia a l’esdeveniment, feta pública per l’entitat aquest mateix dijous, reiteren el focus en “el declivi” de la productivitat a Catalunya i a l’Estat, vinculat a la terciarització de l’economia, però també a la incapacitat del sector públic per finançar-se correctament en tots els seus nivells. En aquest sentit, el Cercle crida a una “inajornable” reforma del sistema de finançament, enquistat d’ençà del 2014. “La millora de la productivitat de l’economia catalana requerirà més visió estratègica”, sentencien en el document, tot apuntant que “la reforma del sistema de finançament autonòmic resulta imprescindible”.
En el marc d’aquest objectiu estratègic -una reforma “urgent i profunda”-, des del Cercle insten les institucions a evitar aproximacions estètiques que “només plantegin petits retocs”. Des del punt de vista de les elits econòmiques catalanes, és clau plantejar una estructura que permeti els governs territorials “dissenyar una política tributària que els atorgui capacitat financera suficient i en la qual siguin corresponsables dels seus ingressos i despeses”; és a dir, una major descentralització pel que fa a la recaptació dels ingressos i les inversions de recursos. En aquest sentit, recorda la proposta que va fer el mateix Cercle l’any 2018, que planteja un model dual amb “bases fiscals compartides” en el qual cada territori recapti íntegrament els tributs que hi corresponguin. Tot i això, s’avenen anar més enllà, i reconeixen el potencial d’un model com el finançament singular que va posar sobre la taula abans de les eleccions la consellera d’Economia i Hisenda en funcions, Natàlia Mas. Una nova sort de pacte fiscal per al conjunt de l’Estat, a més, obriria una finestra a “incorporar” Navarra i el País Basc a un sistema comú establert sobre quotes de solidaritat interterritorial, talment com el que incloïa la iniciativa del Govern de Pere Aragonès. La intenció dels empresaris, val a dir, és que aquesta fórmula -o la que sorgeixi del debat polític- sigui “generalitzable”, en paraules del director general Miquel Nadal; i, per tant, el conjunt dels territoris de l’Estat se’n beneficiïn.
El fonament econòmic de la manca de productivitat, doncs, no es pot resoldre sense mesures de caràcter polític. El finançament n’és exemple; però també ho és l’estabilitat parlamentària, difícil d’assolir amb l’aritmètica sortida del 12-M. En aquest sentit, el Cercle reclama que la política catalana -“tant al Parlament com a les Corts”- es marqui com a objectiu conjunt una acceleració del sistema productiu del país. Un full de ruta estable, asseguren, es fa impossible d’aplicar en un “període d’anormalitat institucional” com el que, a parer seu, s’ha viscut en la darrera dècada i mitja; un període que “s’ha d’acabar” per impulsar en millors condicions les reformes que necessita l’economia catalana. Sobre el complex joc de majories del Parlament sortint dels comicis, la burgesia barcelonina crida al “pacte i la transacció” entre els partits polítics, en el que consideren un “moment crític”. “En temps de polarització, és l’hora d’una transversalitat que permeti repoblar el centre”, etziben. A la contra, la “temptació” d’una repetició electoral, que rebutja clarament l’entitat. “Resignar-nos a la convocatòria d’unes noves eleccions seria un mal símptoma, perquè podria augmentar la desafecció de la ciutadania respecte de la mecànica democràtica”, reblen.
Greus escletxes productives
Malgrat que la productivitat de les economies catalana i espanyola mostra un cert creixement en els darrers anys, aquest ha estat dràsticament més lent que el del seu entorn europeu. Com lamenta la nota del Cercle, el grau d’eficiència dels factors al país és ara molt més petit en comparació de la mitjana europea que no pas a principis de segle: si l’any 2000 la distància era d’un 6%, el teixit econòmic va tancar el 2022 a 12 punts de la mitjana dels 27. L’estancament productiu, a més, no es concentra només als territoris amb menys capacitat econòmica. Les locomotores de l’Estat, Catalunya i la Comunitat de Madrid, “no deixen un panorama encoratjador”. En ambdós casos, l’alça es queda molt lluny de la que reclama Europa, i només els tres territoris històrics d’Euskadi semblen capaços d’assimilar-se als grans competidors del continent. Es tracta d’una tendència, val a dir, global: també el sud i l’occident francès perd pistonada, així com el Mediterrani en conjunt; mentre que el centre i el nord comunitaris continuen avançant.
La primera clau d’aquest alentiment econòmic, a parer del Cercle, és l’estructura sectorial espanyola: una clara terciarització de l’economia, tendent cada cop més cap als serveis -i, en concret, cap al turisme- evita que el teixit empresarial sigui capaç d’aconseguir taxes de productivitat elevades. En aquest sentit, tant sector privat com públic han de dir la seva: els primers, amb inversions d’alt valor afegit; i el segon, amb una política econòmica que ho incentivi. En conseqüència, des de l’entitat apunten una sèrie de receptes necessàries per assolir els objectius econòmics plantejats, des de l’educació fins a unes institucions més eficients. En primer lloc, la nota planteja un enfortiment del sistema de formació quant a recursos i finançament -molt vinculat, en aquest cas, al repartiment territorial de la recaptació-; però també pel que fa al currículum, plantejant la necessitat de “dissenyar-lo amb els millors experts”. També de la mà de l’acadèmia apareix el repte de la transferència tecnològica: en un país d’alta capacitat innovadora, el salt al mercat és l’escletxa que queda per cobrir. Aquesta “bona base de partida”, raonen, es pot aprofitar “apropant el sistema de recerca cap als centres del món productiu”.
Més enllà dels canvis al nucli educatiu i innovador, el Cercle crida a una reforma de l’administració -en un sentit similar al conjunt de les entitats empresarials del país- per “simplificar normatives i processos”; i accelerar el sector públic tant al negoci català com als ciutadans, en tant que beneficiaris d’unes polítiques socials també afectades pel gruix burocràtic. Finalment, i amb important èmfasi, l’ens denuncia la “incapacitat manifesta dels governs” de resoldre el problema de les infraestructures del país, tant en l’àmbit del transport de persones com de mercaderies. De nou, la manca d’execució pressupostària al Principat va del bracet, recorden, de “l’execució efectiva de la inversió de l’administració central a Catalunya”. Si bé és cert que l’apropament de Madrid i Barcelona en termes d’inversions és clau en aquest àmbit, també ho és un Govern resolutiu: els casos de l’aeroport del Prat, així com altres qüestions, demostren la necessitat d’establir, declaren, “estratègies consensuades” que facin encaixar les necessitats econòmiques de Catalunya amb els objectius mediambientals. “És imprescindible que hi hagi una millor planificació, més capacitat d’execució i més coratge polític”, conclouen.
3 
