Els empresaris catalans han dit prou i han col·locat el dèficit fiscal com la principal xacra de l’economia catalana els últims anys. Concretament, els empresaris del país han mostrat com en els darrers 20 anys el dèficit fiscal a Catalunya s’ha situat, de mitjana, al voltant del 8% PIB. Això implica que, per exemple, els pressupostos de la Generalitat tinguin fins a 20.000 milions més a causa de tots els milers de milions d’euros que marxen de Catalunya, però que no es retornen mai.
E aquesta línia La Cambra de Comerç de Barcelona, la de Girona, la de Sabadell, la Cecot, FemCat, Pimec, l’AMEC i economistes pel benestar, han firmat un manifest que defensa que si Catalunya no té una gestió pròpia dels recursos econòmics que genera no és possible assegurar en el futur el benestar dels ciutadans del país i la seva competitivitat, és a dir que el manifest apunta a la reclamació d’un concert econòmic que apunta al basc, encara que totes les parts ja han assegurat que l’acte ha estat, un cop més, la constatació que Catalunya pateix un enorme dèficit fiscal, encara que l’objectiu no era aportar cap solució al respecte, ja que tots tenen una visió diferent.
Durant l’acte de presentació del text celebrat aquest divendres a la Cambra de Barcelona, els representants de les entitats signants han recordat que les recents vagues a la sanitat i a l’ensenyament mostren al Govern que no disposa de més recursos per l’infrafinançament que pateix Catalunya. En aquesta línia han assegurat i que, governi qui governi, les reivindicacions socials tenen un recorregut molt curt per ser ateses amb els recursos actuals. Per tot plegat han conclòs que l’increment enorme de la població a Catalunya en els darrers 30 anys (26% d’increment quan Europa creixia al 4%) i les darreres crisis econòmiques i sanitàries han tensat més el sistema i l’han portat a uns límits que demanen una acció contundent.
Catalunya perd pes en indicadors de benestar
A més, han recalcat que tot i que Catalunya es comporta amb fortalesa i amb un pes cada cop més gran de les exportacions, el mal finançament de la Generalitat fa que l’economia vagi perdent pes en tots els indicadors de benestar i vegi com el seu PIB per càpita també s’estanca amb relació al d’altres regions de l’Estat o d’Europa. En aquesta línia, el portaveu d’Economistes pel Benestar i exdegà del Col·legi d’Economistes, Joan B. Casas, s’ha referit en la seva exposició al crònic dèficit fiscal català, que des de fa dècades està situat tossudament al voltant del 8% del seu PIB. Una dada que és francament superior al de regions d’arreu del món com Califòrnia (4,19%), Ontario (2,33%), Flandes (4,4%) o Madrid (5,57%). A més, Casas ha recordat que en les balances fiscals Catalunya és la segona comunitat en aportació de recursos per habitant al tresor espanyol, però que es converteix en la desena pel que fa a recepció de recursos. El pitjor de tot plegat, ha recordat Casas és que Catalunya passa la catorzena posició de tot l’Estat si es considera el diferencial de l’índex de preus.
Al mateix temps, però l’enorme redistribució de recursos econòmics dins d’Espanya no es veu reflectida en una major convergència econòmica entre regions sinó tan sols en un anivellament de serveis de l’estat del benestar. Aquest fet, ha apuntat Casas, cronifica els mals del sistema actual i fa impossible albirar una millora del mateix per la via del progrés econòmic i l’increment de les aportacions que en resultaria per part de les comunitats que avui són receptores netes del sistema.
Catalunya en la posició 135 en progrés social
L’estat del benestar a Catalunya es veu reflectit en el seu Índex de Progrés Social (IPS), que publica la Unió Europea. A Espanya, aquest índex està fortament correlacionat amb la disponibilitat de recursos públics per habitant. En canvi, està inversament correlacionat amb el PIB per càpita, ja que les comunitats amb major PIB per càpita acaben precisament rebent menys recursos públics per habitant. Com a resultat, Catalunya, fortament penalitzada a la redistribució, ocupa el 76è lloc en PIB per càpita de les 240 regions europees objectes d’estudi i el 135 en Índex de Progrés Social, fruit de la manca de recursos suficients. Aquesta correlació sí que es dona a les comunitats forals del País Basc i Navarra, que gestionen recursos molt més abundants. El País Basc, per la seva part, ocupa la 51a posició a Europa en PIB per càpita i la 48 en Índex de Progrés Social.
Un altre dels temes claus pel que fa al dèficit fiscal són les inversions estatals en infraestructures, un apartat en el qual Catalunya, un altre cop, està molt per sota del que li correspondria per pes econòmic o poblacional. En aquest tema, sempre envoltat de polèmica, Catalunya rep de forma consistent al llarg dels anys un percentatge d’inversions sobre el seu PIB que és una mica més de la meitat del que es dedica a la resta d’Espanya, amb comparacions extremes en el cas de Madrid. La política d’infraestructures, han apuntat els empresaris, no és només un problema de volum, sinó d’un disseny que no té presents les necessitats de l’economia catalana, i s’ha posat com a exemple el corredor mediterrani o que el tram Barcelona-Tarragona és el tercer nucli europeu després del Rhur i Milan en volum de trànsit de mercaderies.
El manifest:
Després de quatre dècades d’experiència autonòmica, encara constatem avui que la distribució dels recursos públics a l’estat espanyol és clarament injusta i insuficient en relació amb les necessitats de l’economia i la societat catalanes en un context mundial altament competitiu. Mentrestant, es va reduint el nivell de desenvolupament de Catalunya i el grau de benestar dels seus habitants (annexos I, II).
Singularment, des de l’inici de la Gran Recessió de l’any 2008, s’han produït diversos fenòmens de gran impacte econòmic: crisi immobiliària, crisi de l’euro, ajustos obligats en els comptes públics (nivell d’endeutament, de dèficit…), la crisi de la pandèmia de COVID-19 i, darrerament, la guerra d’Ucraïna i l’espiral inflacionista que amenaça la recuperació econòmica i ha agreujat la situació.
Òbviament, dins aquest context, totes les societats afectades han realitzat un notable esforç d’adaptació per assumir els costos que aquestes crisis han provocat en el seu benestar.
Específicament a Catalunya aquest esforç d’adaptació s’ha traduït, entre d’altres i malgrat l’infrafinançament, en una notòria resposta als reptes que com a societat hem hagut d’enfrontar, paral·lelament a les crisis successives. Els tres principals reptes són:
Primer, el provocat per un dels increments de població en termes relatius més importants d’Europa, en passar en els darrers trenta anys de poc més de sis milions a gairebé vuit milions actualment, la qual cosa ha tingut un fort impacte en els serveis bàsics de l’estat del benestar com l’educació i la sanitat.
Segon, la necessitat de continuar incrementant l’obertura de l’economia catalana als mercats exteriors.
I tercer, el manteniment d’una aportació a la solidaritat interterritorial espanyola d’un elevat percentatge de la riquesa generada.
Els trets, entre d’altres, que reflecteixen a Catalunya aquesta situació són:
Una aportació neta a la solidaritat i a l’equilibri territorial espanyol excessiva, amb relació al seu PIB, i amb pocs referents internacionals comparables que, com s’ha dit, afecta negativament al creixement de l’economia del país i al benestar, progrés i oportunitats dels seus ciutadans.
Un model de finançament, a través del qual es cobreixen els serveis bàsics de l’estat del benestar, totalment insuficient per finançar les competències traspassades, que no ha seguit les exigències marcades per l’evolució de la població i totalment injust perquè ni tan sols garanteix l’ordinalitat. Catalunya és la segona comunitat de l’estat en recaptació i, per tant, en aportació de diners al model de finançament, però salta a la desena després d’actuar tots els fons redistributius i a la catorzena si es té en compte el diferencial de preus (annex V). Malgrat tot, adoptant l’ordinalitat, amb els fons actuals del model de finançament comú, Catalunya no milloraria el seu finançament i mantindria el mateix nivell de dèficit fiscal.
Una inexplicable desigualtat en l’aportació de les Comunitats de règim foral a l’equilibri interterritorial tot i gaudir d’una renda més alta que Catalunya.
Una política d’inversió pública i, en particular, en infraestructures d’inspiració centralista i radial, amb Madrid com a gran beneficiària, que ha marginat l’eix mediterrani tot i representar la principal zona productiva i exportadora de l’estat. Les dotacions pressupostades i executades, en baixos percentatges, són estructuralment inferiors a l’aportació econòmica de Catalunya a l’economia de l’estat, limitant seriosament la seva competitivitat.
Els sotasignats, altament preocupats per aquesta situació i els seus efectes en el futur de Catalunya, manifesten: “Catalunya ha de tenir la capacitat de recaptar i decidir sobre la destinació dels recursos que genera amb l’objectiu de potenciar la competitivitat de la seva economia i situar el benestar i el progrés dels seus ciutadans al nivell del seu esforç, sense eludir la col·laboració raonable en l’equilibri i solidaritat territorial”.
14 
1 