El Banc Central Europeu es troba en un encreuament que bé pot resoldre’s en una de les decisions de política monetària més rellevants de les darreres dècades. La continuïtat de rebaixes de tipus d’interès que els mercats descomptaven des de la segona meitat del 2024, que ja ha deixat quatre retallades del preu dels diners del bracet d’una pressió inflacionista en descens, pateix un qüestionament imprevist abans del passat 5 de novembre: sobre les certeses de Frankfurt planeja ara l’amenaça comercial de Donald Trump, que ha demostrat en la seva primera setmana i escaig de tornada al Despatx Oval que les amenaces aranzelàries que van fonamentar la seva campanya electoral no quedarien en paper mullat. Les possibles fronteres comercials entre les dues ribes de l’Atlàntic suposen una amenaça de preus clara que encara fa dubtar els analistes, és cert; però el delicat panorama econòmic de la Unió Europea reclama un estímul que, ara per ara, només pot arribar via incentius al crèdit. “Els 27 han de prendre una decisió: o l’amenaça inflacionista si es baixen massa els tipus, o el risc recessionista si no es fa prou“, alerta el professor dels estudis d’Economia i Finances de la Universitat Oberta de Catalunya Joaquim Clarà. El BCE rebaixarà els tipus pressionat per la “debilitat aclaparadora” d’Europa
El consens del mercat, ara per ara, apunta en aquest sentit. Les estimacions de l’analista de mercats Manuel Pinto, similars a la dels principals analistes continentals, apunten a “entre quatre i cinc rebaixes” durant el 2025, totes elles moderades, de 25 punts bàsics -com la que s’espera per a la reunió del pròxim dijous, i totes les dels darrers mesos-. A parer de l’expert, però, el ritme és insuficient, en tant que el pes de la inflació ja “comença a estar sota control”, i les necessitats econòmiques es fan cada cop més evidents. Un full de ruta com aquest situaria el punt d’equilibri objectiu entre el 2 i el 2,25%, lluny del 3,15% que ordena els préstecs interbancaris al continent ara per ara. El camí, però, no és evident: les mesures proteccionistes promeses per Trump, a parer de la Reserva Federal, són un potencial focus de nova inflació al país nord-americà. Així ho demostra l’aproximació de “falcó” que identifica el banc Renta4 a la darrera reunió del govern monetari estatunidenc, en què els de Jerome Powell van decidir mantenir intactes els tipus d’interès. En cas que la Fed sigui més conservadora del que s’espera, tremolós davant les possibles mesures econòmiques de Trump, Frankfurt no podrà desacoblar-se completament, davant l’amenaça que el dòlar sigui molt més fort que l’Euro, amb els riscos que això comporta en termes, per exemple, d’accés als mercats energètics globals. De fet, Pinto assegura que “s’espera que torni la paritat entre les divises en poc temps” i que, per tant, matèries primeres com el petroli, que es transaccionen en moneda americana, pesin més sobre les finances dels 27.
Així, el Banc Central Europeu ha de triar entre dos camins, cap dels dos lliures de riscos. L’economia europea, acorden els experts consultats, es troba en un moment crític, arrossegada per la mala situació de les seves històriques locomotores, França i Alemanya. “Hi ha una tendència a la baixa al PMI manufacturer i de serveis -constata Pinto- acompanyada d’una evolució alcista de les matèries primeres”, fet que ancora la producció dels 27 a terra i n’evita els creixements necessaris. En aquest context, el consell de govern presidit per Christine Lagarde pot tenir la clara temptació d’inserir esperança en el teixit productiu via rebaixes de tipus: que les empreses, clarament necessitades de capital, puguin recuperar embranzida via crèdit, allà a on no arriben les condicions naturals del mercat. Això, assegura Clarà, garantiria un millor rendiment dels mercats més danyats, però també obriria la porta a noves tensions de preus a l’alça, en tant que tornaria a escalfar els mercats -més producció, més oferta, i més consum acompanyat de salaris més elevats- que tant de temps fa que el regulador monetari intenta mantenir freds. O, per altra banda, mantenir-se conservador davant la Fed i protegir el valor de l’euro sense tants avenços monetaris -una mesura que agradaria a dirigents com el governador del Bundesbank alemany Joachim Nagel, que ja fa temps que busca calmar els ànims del mercat amb les potencials baixades de tipus-, rebutjant de nou les alces de preus, però mantenint esmorteïda una economia que necessita activar-se.
El dubte alemany
El deute, doncs, és el protagonista de la disjuntiva monetària. Amb rebaixes de tipus d’interès, particulars i empreses veurien amb millors ulls accedir als mercats de crèdit per finançar les seves compres i inversions, reactivant un cicle econòmic adormit i introduint activitat artificial al teixit productiu. Ara bé, com apunta Clarà, aquest moviment significa “injectar esteroides” als 27, en tant que la millora arriba del bracet d’un passiu que s’ha de retornar. En aquesta clau llegeixen els experts l’alerta germànica: malgrat que es podria pensar que són els que més reclamarien rebaixar les tanques per al moviment de capitals, la por al deute estructural que pateix Berlín allunya la solució. A més, en una economia tan industrialitzada com la seva, la formació bruta de capital camina més lenta, i una injecció de diners no soluciona els problemes immediatament. “Els canvis a la indústria són molt lents, i el temps de l’impacte de les baixades de tipus també canvia: és possible que, si el sistema es dota de liquiditat, la inflació pugi abans que les empreses puguin millorar els seus fonamentals”, alerta l’expert.
Les trampes de la banca
Les intencions avivadores del BCE amb les baixades de tipus, però, només funciona si la banca activa a favor dels usuaris i les empreses un crèdit més barat. Ara bé, segons una recent enquesta de l’agència Reuters entre negocis comunitaris, el capital no està notant que el sistema financer alliberi els préstecs que necessiten per entomar les seves inversions. En el mateix sentit s’expressava recentment la patronal de les petites i mitjanes empreses de Catalunya, Pimec, que denunciava que la percepció dels negocis del Principat s’allunya de les baixades de tipus que ja fa mesos que el BCE ha imposat sobre els seus supervisats. A parer de Pinto, el món bancari, especialment un tan concentrat com l’espanyol, té pocs incentius per rebaixar els tipus d’interès. Bona part dels resultats històrics de les Ibex financeres de l’Estat els darrers anys es fonamenten en importants marges d’interessos. “Són reticents a aplicar les baixades perquè són una partida fonamental dels seus balanços, i en són més dependents que a altres mercats europeus o als EUA”, critica l’analista. Clarà, per la seva banda, observa una precaució justificada en els banquers del sud d’Europa, encara sota un cert trauma per la font oberta de crèdit prèvia a la crisi financera que va deixar tantes companyies amb importants problemes de solvència. “De fet, encara queden molts crèdits de la pandèmia a l’espera”, raona el docent.
Una decisió complexa, a parer de Clarà, atès que la banca en pot sortir guanyadora a llarg termini: una política de crèdit més oberta podria revifar empreses i clients i millorar l’activitat econòmica general, fonamentant millor els seus resultats a mitjà termini. Especialment, a més, en l’àmbit exportador, amb un euro dèbil que incentiva les compres de fora dels 27. “El mercat havia sobrevalorat els efectes de la baixada de tipus sobre els bancs”, assegura el docent, que pronostica bones xifres de beneficis també amb una política monetària expansiva per part de Frankfurt: “Un creixement bancari és esperable”.
