Els tipus d’interès, per als banquers centrals conservadors del nord i el centre d’Europa, estan en “un bon punt“. El Banc Central Europeu ja fa dues reunions que manté intacte el preu dels diners davant una certa estabilitat de preus i una economia comunitària que sembla sortir del forat del 2024. Els mercats de la Unió descompten un desembre tranquil i un final d’any sense sorpreses: el pròxim dijous, quan la presidenta de l’institut emissor Christine Lagarde comparegui davant els mitjans de comunicació, anunciarà un altre cop que els interessos es queden congelats en el temps, en un 2% que ja defineix l’activitat econòmica als 27 des de fa prop de mig any. Malgrat l’estabilitat, però, ja fa quatre mesos que l’Euríbor -l’índex de préstecs interbancaris a la regió, que serveix de guia per al preu de les hipoteques i, a més, de predictor prou acurat per als moviments de Frankfurt- puja a poc a poc però sense aturador, fins a superar el 2,2% el mes passat; i amb la promesa de fregar el 2,3 a finals del 2025.
Els inversors i els experts llegeixen en aquest augment una promesa de futur: quan el BCE decideixi moure els tipus d’interès, ho farà en sentit ascendent. I Alemanya, com sempre que s’han d’endurir les condicions del crèdit, ha sortit a celebrar-lo: l’economista Isabel Schnabel, una de les principals veus tècniques del consell de govern del Banc Central, va declarar la setmana passada que hi ha veritat en aquests albirs. “El mercat elucubra que el pròxim moviment que farem serà una pujada, encara que no serà immediata. Estic prou còmoda amb aquesta estimació”, assegurava en una entrevista amb l’agència econòmica nord-americana Bloomberg.
Els tipus baixos, cosa del passat
“El món dels tipus baixos, o fins i tot tipus zero, que vam viure després de la crisi ja no existeix”, sentencia el professor d’Economia de la Universitat de Girona, Joaquim Clarà, en conversa amb Món Economia. Ni tan sols en un moment d’espiral de les principals economies de la Unió, els governadors de l’euro s’han avingut a reactivar l’economia amb tipus per sota del llindar del 2%. Els països més actius del continent, Alemanya i França, semblen deixar enrere les seves llargues crisis econòmiques, encara que no mostren ni de bon tros xifres brillants: el tercer trimestre, l’institut estadístic alemany, Destatis, va comunicar una congelació absoluta del PIB; mentre que el francès, l’Insee, el va deixar en un mer 0,4% any a any. Per comparar, Catalunya ha confirmat aquest dilluns una alça del seu producte interior brut del 2,4%, un alentiment de quatre dècimes respecte del trimestre anterior. Per tant, unes dades per sobre del llindar del zero han estat suficients perquè els falcons, els economistes més conservadors, tornin a apuntar la fletxa monetària cap a dalt. L’analista de la firma XTB, Manuel Pinto, insisteix que “no s’esperen grans titulars” aquest dijous; si bé atorga gran pes a les estimacions econòmiques que faci el BCE per als 27: si són lleugerament positives, una pujada de tipus el 2026 serà inevitable.
Per a Pinto, les noves intencions dels conservadors monetaris demostren un “canvi de tendència” en el mercat intern de la Unió: el procés de desinflació ja s’hauria acabat, fet que permetria veure el 2026 com un any de “consolidació” per a la cistella de preus. Un que, opina, arriba massa aviat: els grans mercats del continent encara no han superat la batzegada pandèmica; i està per veure si el nou expansionisme de Brussel·les via despesa militar és suficient per revifar les empreses alemanyes, més que sacsejades per la crisi al mercat de l’automòbil. Clarà afegeix, a més, que una pujada de tipus el 2026 pot tenir conseqüències imprevisibles per als països més endeutats de la Unió, com és l’Estat espanyol; més encara quan el curs vinent acaben bona part dels programes vinculats als fons europeus Next Generation, i començaran a dibuixar-se els programes de retorn d’aquell capital mancomunat que hagi arribat a les empreses en forma de préstecs.
“L’escenari ideal, si ja ha acabat la desinflació, seria un altre retall de tipus i esperar l’evolució dels mercats abans de tornar a apujar-los”, argumenta Pinto. L’Europa central, però, té una altra idea. Segons l’expert, els banquers alemanys i austríacs, històricament més desconfiats amb els seus socis del sud, “no volen haver de fer de policia del deute” durant més temps; i prefereixen tornar amb celeritat a un escenari més exigent per evitar els governs espanyol, italià o grec, entre altres, optin per augmentar encara més els seus endeutaments. Encara més a tocar de cicles electorals intensos, en què la despesa pública “pot no tenir sentit econòmic, però sí polític” per als executors. “La irresponsabilitat fiscal pot atiar la inflació, i això és el que no volen els falcons”, sosté Pinto.
La banca encara pot guanyar més
Les conseqüències d’una pujada de tipus a curt termini són diverses, si bé totes elles són bones per al sector financer. El 2025, quan el BCE va entomar les retallades del preu dels diners més significatives, els principals analistes van començar a qüestionar els beneficis de la banca, especialment els sectors regionals més dèbils, com l’espanyol, altament dependents dels marges d’interessos. Prop d’un any després, les corporacions creditícies han desmentit qualsevol preocupació sobre els seus balanços, amb trimestre rere trimestre de rècords d’ingressos. A tancament del setembre, els quatre bancs més grans de l’Estat van acumular uns guanys de més de 24.000 milions d’euros; i, després de tres cursos llargs de beneficis inaudits, ja guarden a les arques un capital extraordinari de més de 15.000 milions d’euros, que es repartirà en forma de dividends, recompres d’accions i reinversions. Si els tipus tornen a pujar, la tendència pot ser encara més marcada, tant a curt termini com a mitjà. Pinto alerta que l’expectativa d’una pujada l’estiu del 26 pot “alentir l’activitat econòmica” immediatament; però garantiria una alça a partir de l’estiu.
Clarà, per la seva banda, ho veu encara millor per als banquers: tant empreses com clients privats podrien accelerar el crèdit durant la primera meitat del 2026 si assumeixen que s’encarirà en la segona. “És esperable que l’activitat inversora acceleri els primers mesos de l’any, per tenir finançament més barat”, sosté el professor. Així, les empreses tecnològiques, el teixit industrial o el món emergent podria avançar les seves operacions amb la banca als primers mesos del curs, afegint més activitat i, amb ella, més beneficis al sector bancari.
El volcà a Washington
Qualsevol moviment que posi en marxa el BCE té de teló de fons el desgavell al seu homòleg nord-americà, la Reserva Federal. Només una setmana abans de la reunió de governadors a Frankfurt, la Fed va implementar una retallada de tipus d’interès de 25 punts bàsics, fins al 3,25%-3,75% amb una oposició interna històrica -tres vots contraris a la proposta del president, Jerome Powell; dos d’enemics del president Donald Trump buscant mantenir el preu del crèdit intacte, i un d’un aliat acèrrim que reclamava baixades encara més intenses-. Tot plegat, pocs mesos abans del canvi de presidència a l’agència monetària del país, en un gir que el mercat tem que la porti a una dependència política total del Despatx Oval. “Si el nomenat és (el republicà i expresident del Consell Nacional d’Economistes) Kevin Hassett, els inversors pateixen que serà molt pressionat políticament”, albira Pinto, perquè enfonsi encara més el preu del crèdit.
“Trump vol una política expansionista, negar el mercat de dòlars encara que estiguin molt barats”, afegeix Clarà, que reclama que, amb aquest panorama a l’altra banda de l’Atlàntic, el BCE deixi de mirar les barbes del veí. “Els Estats Units i Europa ja no som un bloc, ens hem de desacoblar”, insisteix el professor; que no veu cap risc en una diferència monetària marcada entre les dues capitals. Tampoc en el tipus de canvi de les divises, que ja és molt favorable a l’euro -1,17 per cada dòlar-, i que ho serà encara més si la Casa Blanca implementa el seu programa financer. És cert que amb un euro molt car, les exportacions europees cap als EUA seran més costoses; però també que la compra de petroli o matèries primeres serà més barata. A més, les empreses estatunidenques “necessiten productes multinacionals”, i no estan aconseguint atraure fàbriques foranes a un ritme que faci viable cap mena d’aïllacionisme. “No hem de patir per les coses que facin els americans”, conclou l’expert.
