La situació de l’habitatge a Catalunya i a l’estat espanyol deixa molt a desitjar. La nova llei de l’habitatge no ha acontentat a pràcticament cap dels actors socials de l’Estat i la seva posada en marxa ha estat de les més turbulentes. És per això, que tots els partits s’han abanderat de la crisi de l’habitatge per fer campanya en aquestes eleccions espanyoles del pròxim 23 de juliol. Si bé és cert que l’habitatge és un problema explicat de diferents maneres, la solució és compartida per a tots els partits polítics: cal més parc públic i lloguer social. Així doncs, el consens és més que evident, però les maneres de posar fi a la crisi semblen trobar-se en posicions completament oposades. Des de la derogació de la nova llei fins a l’ús d’aquesta com a punt de partida, tots i cadascun dels partits donen les seves claus essencials per solucionar un conflicte que ha fet perdre totes les esperances de recuperació a sindicats i experts.
“Les propostes d’habitatge són el cavall de batalla dels partits per aquestes eleccions”, assegura Ferran Font, cap d’estudis de Pisos.com. L’expert explica que tots els partits s’han implicat en aquesta crisi, però que les maneres de gestionar-la són completament diferents. Fent una passejada pels programes electorals per les eleccions, veiem com no hi ha cap partit que no tingui en compte el parc d’habitatge públic en les seves propostes. Des de les més conservadores a les més progressistes, totes les iniciatives dels partits en aquesta qüestió acaben arribant a la mateixa conclusió: es necessita construir o rehabilitat molt més parc de lloguer social. “Podem veure com hi ha un punt comú entre tots els partits i tots arriben a la mateixa conclusió” remarca Font, qui també assegura que això no és cap garantia que arribin a un acord per solucionar la situació. “L’ideal seria que poguessin arribar a pactes per tal d’aconseguir més parc d’habitatge públic a mitjà i llarg termini”, conclou l’expert.
Un dels principals contrapunts que podria desfer aquesta possibilitat de consens és la definició de qui hauria de posar en marxa aquests projectes de parc públic. En aquest sentit, propostes conservadores i de dretes com el PP, reconeixen que han de ser les empreses -a través d’incentius del govern- les encarregades de construir aquests nous pisos, o bé renovar els ja existents. De fet, la proposta del PP comença volent derogar la llei de l’habitatge, ja que el seu pensament es troba als antípodes del que obliga. La idea que les empreses siguin les encarregades de dur a terme aquests projectes no és del tot forassenyada, però no seria la primera vegada que s’intenta i tampoc fou un gran èxit. De fet, el Sindicat de Llogateres explica en un comunicat com Caixabank va ser una de les primeres companyies a postular-se per proporcionar lloguers socials, una situació que segons afirma el sindicat, no va acabar d’anar del tot bé.
“La Caixa ha rebut ajudes milionàries provinents de diferents escales d’administració per a la construcció d’un parc públic de lloguer del qual, tenim els indicis per dir, que ha estat amortitzat durant els primers deu anys i ja s’ha recuperat la inversió inicial” lamenta el sindicat. En concret parlen del cas del voltant d’una trentena de promocions que es van construir entre el 2002 i el 2012, amb un finançament de més de 25 milions d’euros per part de l’administració pública. “Ara aquests habitatges que han entrat en una segona fase de protecció i ja no garanteixen els criteris d’accessibilitat i protecció oficial per als llogaters”, diu el sindicat i afegeix que “s’estan gestionant de forma especulativa i sense garantir els drets dels llogaters”. Així doncs, sembla que la promoció de les empreses en termes d’habitatge social no acaba de ser la idea més encertada si ens remetem al fet que ja s’ha provat sense èxit.
La llei de l’habitatge com a punt de partida
A l’altra cara de la moneda trobem aquells partits que sí que creuen que la llei de l’habitatge ha estat una bona decisió, en gran part perquè van ser o bé els que la van construir o els qui li van donar suport. Tot i això, també hi ha diferències clares en la gestió d’aquest parc públic o més aviat amb la quantitat d’habitatge que es proposa construir. Per una banda, hi ha el PSOE, partit que en el seu govern de coalició va posar en marxa aquesta llei. La seva proposta es basa a superar el 2% actual de parc de lloguer públic que hi ha a tot l’estat espanyol, una iniciativa que implicaria la construcció d’entre 180.000 i 190.000 habitatges nous o bé la rehabilitació de ja construïts.
El partit de Yolanda Díaz, Sumar, en canvi, es mostra més ambiciós en aquest aspecte i el programa electoral argumenta que utilitzaran l’1% del PIB de la pròxima dècada a construir i rehabilitat parc de lloguer públic. “Destinar-hi part del pressupost és un molt bon començament”, reconeix Font, tot i que afegeix que la proposta podria ser “massa ambiciosa”, ja que per la crisi del 2008 s’ha perdut molt de teixit empresarial necessari per fer-ho possible. D’aquesta manera, doncs, ambdós partits utilitzen de guia la llei de l’habitatge ja aprovada.
Tot i això, cap dels dos partits menciona si aquesta habilitació es faria a través de subvencions a una empresa o des del mateix govern. És per això, que el Sindicat de Llogateres torna a posar sobre la taula la necessitat del fet que no hi hagi intermediaris, sinó que sigui l’administració pública l’encarregada de gestionar aquest parc. “Les noves promocions d’habitatge qualificat de protecció oficial s’han de destinar a un parc públic d’habitatge en règim de lloguer a perpetuïtat. El sòl públic sobre el qual es desenvolupin les promocions ha de romandre en propietat pública municipal i la seva cessió es farà en forma de lloguer”, declara el sindicat.
La pèrdua de competències
Les eleccions del 23-J són espanyoles, però tenen cert component de retorn a Catalunya, sobretot en matèria d’habitatge. Tot i que aquesta qüestió no ha estat una de les propostes centrals dels partits catalans -Junts, ERC i la CUP– algunes idees podrien xocar amb les propostes dels partits catalans. La primera i més polèmica és la iniciativa de Díaz sobre les àrees tensades, ja que el seu partit hauria posat sobre la taula la necessitat de treure les competències d’identificació d’aquestes zones dels territoris de l’Estat al govern estatal. “Sumar planteja que les zones que compleixin amb els requisits siguin identificades sempre, tot i que la comunitat autònoma no ho demani”, afirma l’expert de Pisos.com. Aquesta situació podria afecta clarament a Catalunya, ja que els partits catalans ja han començat a moure les seves propostes de millora en termes d’habitatge i sobretot de parc de lloguer. En concret, Junts assegura que volen augmentar els fons estatals per a polítiques d’habitatge fins al 0,6% del PIB, una xifra menys ambiciosa que la de Díaz, però potser més assumible. Tot i això, el que cap dels partits catalans està disposat a consentir és la pèrdua de competències, el que deixaria fora el possible pacte amb Sumar.
Amb tot, doncs, els partits tenen un problema comú amb un centenar de maneres diferents de solucionar-lo, però sense cap classe de rumb fix. De fet, tal com auguren els experts, l’habitatge continuarà sent una de les principals crisis de l’actualitat i l’accés a un pis digne es podria arribar a convertir en un luxe que no tothom es pot permetre. Si bé és cert que la situació és insostenible, Font reitera que la solució no es trobarà en un sol partit, si no els pactes són l’última carta a jugar per tal de “tenir un pla coherent i efectiu a mitjà i llarg termini”.
