Els efectes del retorn de Donald Trump a la Casa Blanca han començat a notar-se molt abans del seu nomenament oficial. Poques hores després de la confirmació dels històrics resultats -l’únic candidat republicà de la història recent que ha guanyat el vot popular, més enllà de la imposició sobre la candidatura demòcrata en vots electorals- les borses es van disparar als EUA, a l’espera d’un programa intensament business friendly. Les expectatives del mercat intern apunten a la desregulació de sectors d’alt valor afegit, especialment al món tecnològic; i a una perspectiva molt més laxa que els seus predecessors en la vigilància de la competència. Sobre aquesta nova amistat del president amb el món financer, subratllada per la visita de Trump a la borsa de Nova York en tant que Persona de l’Any segons la revista Time, el selectiu nord-americà S&P 500 supera els 6.000 punts, amb alces de més d’un 1% en les darreres setmanes; mentre que el Nasdaq, l’índex del mercat tecnològic, s’expandeix a ritmes similars, si bé lleugerament més marcats gràcies al bon rendiment de les empreses d’IA, i ja s’eleva per sobre els 20.000 punts. L’absència de normes que el teixit econòmic nord-americà espera que emani del Despatx Oval no es replica, però, a escala internacional, i els socis comercials dels EUA comencen a preparar-se per a una política aranzelària que amenaça de fer esclatar el règim multipolar que havia marcat les passades dècades, però que ja va començar a trontollar amb la seva primera presidència.
El gran enemic de Trump en el seu discurs, cal recordar, és la Xina. Ara bé, les propostes programàtiques del president electe s’han anat relaxant respecte del seu competidor per l’hegemonia econòmica global: si en campanya els conservadors llançaven constantment el missatge que s’imposarien taxes de fins al 60% als fluxos comercials transpacífics, la mesura que arribarà a la seva taula per ser ratificada s’ha quedat en el 10%. El 47è -i 45è- comandant en cap, així, reconeix la dificultat que suposa construir un mur tan elevat per a les mercaderies del que roman un dels principals aliats comercials internacionals del mercat dels EUA, només superat pels integrants de l’USMCA, Mèxic i el Canadà. Els efectes interns, segons el consens econòmic, seran fàcils de contrarestar per Pequín: les expectatives de baixades de tipus d’interès ja van revifant la demanda interna al país, i la més que probable baixada del preu del Renminbi, la moneda local, facilitarà l’accés d’altres mercats amb divises més fortes a les seves cadenes de valor malgrat les tarifes. Tot i això, les expectatives per al 2025 apunten a un retrocés de les exportacions, que, segons un informe de la consultora FocusEconomics, podrien créixer menys de la meitat que enguany. Algunes entitats, com ara Morgan Stanley, esperen fins i tot un pas enrere en la facturació forana de la Republica Popular, proper al punt percentual. “La contribució del mercat exterior al creixement es farà molt més minsa, definitivament”, declarava l’economista en cap del banc a la Xina, Robin Xieng, en conversa amb el Financial Times.
Les escaramusses comercials entre Washington i Pequín, però, no són només cosa de Donald Trump. És cert que el control de fronteres mercantils entre els països va prendre la seva primera embranzida el 2018, al bell mig de la primera estada del cabdill republicà: els seus atacs a la indústria mòbil o a l’acer van marcar les primeres batalles, però l’administració Biden ha continuat amb entusiasme la tendència. El passat mes de maig, l’encara president dels EUA va signar una ordre executiva per llançar tot un programa aranzelari per contrarestar les “pràctiques de competència deslleial” que detectaven a les empreses xineses, especialment les dedicades a segments econòmics estratègics com “l’alumini, els semiconductors, els vehicles elèctrics, les bateries, els materials crítics o les plaques solars”. En resposta, la Xina ha endurit la seva vigilància d’una cadena de valor sobre la qual tenen un important control: la dels semiconductors, amb una prohibició dura de vendre materials essencials -com ara terres rares o metalls imprescindibles per fonamentar la producció de microxips- al competidor nord-americà. En resposta al paquet de Biden, Xi Jinping ha llançat també una investigació sobre el fabricant de xips NVidia, l’empresa més valuosa del món segons la seva cotització borsària, davant estratègies que el president xinès considera “violacions de la regulació antitrust“.
A parer del món financer, però, l’interès de la Xina està lluny de les barreres: segons declarava l’economista en cap de l’HSBC Fred Neumann a l’agència Reuters, els moviments de Xi “s’han d’observar no com una imposició unilateral d’aranzels, sinó com un vaitot que, finalment, es convertirà en una negociació amb els Estats Units”. Malgrat que Pequín planteja sostenir la seva economia amb tarifes estatunidenques o sense elles, encara lamenta moltes limitacions en cadenes de valor claus, com ara l’alta tecnologia, que la fan depenent del comerç global. Al mateix món del microxip, el govern ha estat incapaç de culminar el seu projecte d’aterrar una fàbrica 100% xinesa que els permeti concentrar tot el procés productiu. També ha esdevingut un exportador de productes d’alt valor afegit més que important, i les compres globals de productes xinesos sostenen bona part d’un teixit econòmic que en els darrers temps no ha pogut sostenir-se només sobre els seus consumidors. Així, Xi cerca acumular bones cartes a la màniga per a les potencials converses amb Trump.
Europa, entre dues terres
La dependència xinesa del consum estatunidenc no és tan profunda si s’observen les seves relacions comercials amb Europa. Tampoc els Estats Units veuen els 27 com un camp de batalla pel qual fer una aposta sostinguda, atesa especialment la debilitat econòmica d’alguns dels seus motors, com ara Alemanya o França. No és tan complicat, doncs, per a cap de les dues potències entrar en batalles comercials amb Brussel·les: mentre que la Xina sosté les rèpliques dels aranzels comunitaris al vehicle elèctric, pensats per donar oxigen a un automòbil local moribund, Trump es permet amenaçar els països de la Unió amb barreres duaneres encara més agressives si no “compren petroli i gas massivament” als seus venedors. El sector petrolier, de fet, considera que el president dels Estats Units “no vol comprar, però sí que vol vendre”, fet que sostindrà el problemàtic mercat dels hidrocarburs.
Ara bé, un xoc aranzelari important amb Washington pot ser letal per a algunes economies: Irlanda, per exemple, pateix una exposició econòmica del 25% als EUA; mentre que la indústria alemanya registra una taxa d’exportació del 15% a la federació nord-americana, segons les dades d’un recent estudi de Caixabank Research. En el cas alemany, l’exposició del seu PIB al comerç amb els Estats Units és de més del 5%, mentre que a l’Estat Espanyol i a França és més continguda, al voltant del 2%. És l’economia alemanya, de fet, una de les que preveuen decréixer durant el 2025, amb una contracció del 0,3%; mentre que l’espanyola, menys tocada pel mercat transatlàntic, podria créixer al 2%, segons les estimacions de l’economista en cap de Goldman Sachs al continent, Jari Stehn.
Perjudicis per als veïns
En paral·lel a Europa, els principals socis comercials dels Estats Units tremolen econòmicament d’ençà de la victòria de Trump a les eleccions presidencials del passat cinc de novembre. Alguns sectors de l’economia canadenca han anat perdent pistonada d’ençà de la postpandèmia, i el 2023 el seu PIB va créixer poc més de l’1%. En aquest context, els potencials aranzels amb el veí del nord, membre de la Nafta, serien del 25%, una barrera que podria suposar una “amenaça existencial” per a algunes cadenes de valor que depenen enormement de les exportacions als Estats Units. En una entrevista amb la CNBC, el premier de la regió d’Ontario, Doug Ford, alertava que els gravàmens anunciats podrien ser “terribles”. “Devastaran el mercat laboral canadenc, però també el nord-americà”; especialment en un sector de l’automòbil històricament aliat, i que passa hores especialment baixes. A la regió capitalina, les fàbriques de peces per al motor de combustió troben a les plantes d’assemblatge de Detroit, Michigan les seves principals aliades. Només el 2023, el cotxe canadenc va exportar més de 23.500 milions de dòlars en peces i parts, dels quals el 95,3% van anar a parar als Estats Units.
Per la seva banda, el comerç amb Mèxic marca el futur d’uns cinc milions de llocs de treball; i la presidenta del país centreamericà Claudia Sheinbaum ja ha alertat que hi haurà represàlies en cas que aquest 25% prengui efecte. “A un aranzel li seguirà un altre en resposta, i així fins que posem en perill els nostres negocis comuns”, declarava la mandatària. Com en el cas canadenc, la cadena de valor de l’automòbil és la protagonista del trànsit per la frontera sud.
