Barcelona Vaults es va instal·lar fa un any a la ciutat. Ofereix un servei doblement inèdit. D’un costat, caixes fortes de lliure accés per a qualsevol interessat. De l’altre, sota el segell Barcelona Gold, venda d’or i de plata. L’empresa s’ha consolidat ràpidament com una alternativa al sistema bancari. Ja n’ha omplert 700, d’aquestes caixes, i els seus responsables comencen a pensar a obrir noves oficines. A Catalunya i a Espanya. Tommy O’Ceileachair, irlandès –com el The Vaults Group, la casa matriu–, n’és el director. Inquiet i rialler, no se sorprèn de l’èxit de la idea. I n’està ben pagat.
Quina és l’originalitat del grup Vaults?
És única en un sentit. Combinem dues empreses. L’una ofereix caixes de seguretat. L’altra, or i plata. I això, al mateix lloc. Pots fer una inversió en aquests metalls preciosos i guardar-los i protegir-los sense sortir al carrer. En aquest sentit, pràcticament som l’única empresa que ho fa al món.
Però sí que hi ha empreses que faciliten als seus clients un espai on guardar exclusivament objectes de valor…
Sí, però Vaults Group és el grup més gran d’Europa en l’àmbit de les caixes fortes privades.
On tenen oficines?
A Gran Bretanya i a Barcelona. Barcelona és un dels nostres espais més grans i també el de més èxit en el primer any. El grup té tretze locals al Regne Unit i el de Barcelona ha estat el que ha obtingut l’èxit més espectacular.
A què l’atribueixen?
A part mèrits propis, segurament, a l’absència de competència. Ningú ofereix aquí un servei com el nostre.
No exageren vostès quan venen els seus serveis apel·lant a unes xifres de delinqüència local desbocades?
Sí. Segurament, sí. Barcelona és una ciutat més perillosa que les altres? No. Però Barcelona és més internacional. Jo he treballat en molts llocs al món i Barcelona és una ciutat molt molt internacional. Aquí ve gent de tot el món. I no pots tenir un jardí de roses sense vespes.
Qui ve a llogar-los una caixa de seguretat?
Poc menys de la meitat dels nostres clients a Barcelona són catalans o espanyols. Els altres són de fora. I quan dic de fora parlo de gent d’Abu Dhabi, de Turquia, d’Alemanya, d’Itàlia… De totes les parts del món!
Gent que viu ací?
Sí. Tot l’any o una part de l’any. I és clar, per a ells llogar una caixa forta és un costum, no és una cosa estranya. Aquesta mentalitat és la que mirem d’escampar a Barcelona Vaults. Llogar una caixa és una opció normal, no extraordinària. Volem que aquesta sigui la sensibilitat de tots. Els nostres preus són molt econòmics. Una caixa pot costar menys de 400 euros a l’any. Això és menys d’un cafè al dia, encara que [riu] a Barcelona el preu d’un cafè sigui alt. Aquí pots guardar qualsevol cosa. No han de ser necessàriament objectes d’alt valor econòmic. Poden ser perfectament objectes de valor sentimental. Des d’un rellotge fins a un testament.
Quin és el tipus de client més rar que guarda coses ací?
Tothom! [Riu]. No, seriosament, què vol dir rar?
Algú que els sorprenga.
Se’m fa difícil de respondre, perquè nosaltres no els coneixem personalment. Tampoc els preguntem qui són ni què porten. Cadascú és com és i té un món particular. Un ens pot portar un rellotge de l’avi i un altre, les claus d’un cotxe.
S’han trobat en algun moment davant una ordre judicial que els haja obligat a obrir una caixa?
Encara no. Només portem un any aquí.
[Ric]. Ja acabarà passant…
No ho sé. Aquí tenim regles i un contracte…
Quines són les regles?
Molt senzilles. Jo puc portar qualsevol cosa, tret de bombes, armes, drogues i líquids. Tret això, pots guardar aquí qualsevol cosa. A part això, som una empresa privada. No has de declarar què portes aquí. Als bancs ho has de fer.
I està segur que les persones que els porten objectes observen aquestes quatre regles?
Un contracte és un contracte. I suposa una obligació moral. Vostè ho ha d’entendre, perquè és un periodista. Què escriuen vostès en un diari? Tenen una obligació moral amb la realitat.
Uf! Mentalitat anglosaxona. En tot cas, òbviament hi haurà gent que se’n fotrà, del contracte i de les regles.
Llavors, això ja és cosa de la policia. Jo no els puc preguntar què porten, però ells tenen una obligació contractual que han de respectar.
D’acord. I diners negres?
És que jo això no ho sé. Suposo que algú pot estar temptat de portar-ne. Però llavors hi ha la policia, que ha de fer el seu treball. La policia pot venir aquí amb una ordre judicial i demanar-me d’obrir qualsevol caixa. També es diu que tots els clients han de declarar què tenen en un banc. Però tothom ho fa? No ho sabem…
Tan insegures són les caixes fortes dels domicilis privats?
És que… un criminal pot entrar en qualsevol lloc. La gran diferència és el temps que tarda a arribar a l’objectiu. Aquí no hi pot arribar en cinc minuts. Tenim tantes càmeres i sensors, que, quan jo surto de la cambra, si passa una rata dispara l’alarma. A casa el delinqüent pot arribar al seu objectiu en cinc minuts. Pot robar i en deu minuts ja pot ser fora amb tot. Aquí no arribaràs on vols arribar ni en mitja hora. Si aquí una alarma salta dues vegades immediatament ve la policia. Ve també un equip de la companyia que ens ha instal·lat la seguretat. Des d’un punt de Barcelona, aquesta empresa es mira a cada moment totes les nostres càmeres.
Els han atracat cap vegada a Gran Bretanya?
Mai. En tretze anys, mai. Mai. Ells han vingut. N’estic segur. Estic segur que algú s’ha fet passar per un client per mirar com ho poden fer. I han decidit deixar-ho córrer.
I els sistemes de Missió impossible?
Això és Hollywood, no? [Riu].
La de vostès és una empresa rendible?
Sí. Molt. Aquí ens hem gastat dos milions d’euros. No és una quantitat que qualsevol pugui invertir i esperar a guanyar. Nosaltres articulem la nostra activitat en fases. La primera fase a Barcelona comporta disposar de mil caixes fortes. Havíem pensat a cobrir aquesta quantitat en tres anys. Només ha passat un any i ja en tenim més de set-centes ocupades. Hem arribat al nostre primer objectiu en el 30 per cent del temps previst. Això és fenomenal. Quan el cobrim haurem de pensar a obrir un altre centre a Sant Cugat o a Esplugues. Llocs semblants, un poc fora de la ciutat.
I com determinen on obrir?
Depèn del codi postal dels nostres clients. Si el 20 per cent de les nostres caixes a Barcelona es correspon amb gent d’un lloc concret, ens hi adaptem. El 2012 a Dublín no hi havia ni una caixa de seguretat. Ni de bancs ni d’empreses com la nostra. Irlanda no és un país ric. Tot hi ha canviat molt. Ara estem a punt d’obrir la segona oficina a Dublín. Aquest és el nostre èxit. I els meus caps diuen que el està passant a Barcelona és més o menys el que ha passat a Dublín. La demanda hi és. Només hem de dir a la gent que tot això és normal. Vivim en un món més perillós que fa cinc anys. Tu pots fer les teves vacances a la Costa Brava i tornar a casa després amb tranquil·litat. Fins i tot ens pots deixar el passaport. Si t’entren a casa i et roben, el terrabastall que et fan és terrible. Quan et roben ja és massa tard. Quan ve algú i ens comenta que han robat el seu veí li contestem que encara és a temps, però que ja és massa tard per al seu veí. No hem de deixar que arribi aquest moment. Sempre ens demanen si tenim llista d’espera. No. No en tenim. Ací ens caben fins a 4.000 caixes. Si les cobrim, buscarem un altre lloc a la ciutat. No som com els bancs. No tenim límits ni ens adrecem només als vips. Això és per a tots.
Quina edat té un client estàndard?
El grup més gran es mou entre els 35 i els 50 anys. La majoria són catalans. El 43 per cent són locals i la majoria són catalans. Volem obrir a Màlaga, a València, a Marbella, Alacant, Madrid…
És un negoci en ascens…
És molt interessant i amb molt futur.
Resulta curiosa la idea de vendre alhora or i plata…
Tenim nous clients que venen aquí només amb la targeta de crèdit. Compren or o plata, els deixen dins en una caixa i se’n van. Amb tranquil·litat, sense cap risc.
Es trobem amb gent paranoica?
I tant! Hi ha gent de tot. Hi ha clients amb paranoia, sí. Tenen coses de valor i no les volen deixar a casa. Amb raó. La paranoia és lògica.
I no tenen recança de deixar les coses ací?
La diferència entre els catalans i la gent de fora és que els de fora deixen les coses i se’n despreocupen. Els d’aquí pateixen. Tornen de tant i ens demanen: “Com va això? Tot bé?”. Fan una pila de preguntes. Es queden mirant les càmeres i quan arriben aquí baix ens diuen: “Això és com una pel·lícula de James Bond!”. Quan deixen les coses a la caixa i pugen la cara els ha canviat.
I els empleats són de confiança?
Ja fem perquè ho siguin. I perquè no pugui passar res.
Vostè té una caixa ací?
Una aquí a Barcelona i una altra a Dublín.
Caram! El negoci va bé…
Abans de tenir-les jo no tenia por. No m’havia plantejat mai què passava si me n’anava de vacances i em deixava el rellotge a casa. Ara sí. Ara sí que penso que és molt fàcil entrar a casa meva. Només hi tinc les claus del cotxe. Diuen que a Barcelona hi ha molta delinqüència. Sí. Hi estic d’acord. La policia ha de fer més treball. Sí. Hi estic d’acord. Però nosaltres hi som per ser part de la solució.
1 
