El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, té un interès especial en les empreses estratègiques de l’Estat que no comparteix -o no a un grau tan elevat- amb els seus predecessors. La decisió de rellevar José Maria Álvarez Pallete de la presidència de Telefónica, amb un comunicat a les 9 del vespre d’un dissabte, en favor del fins ara president d’Indra Marc Murtra, va deixar el mercat en cert estat de xoc. En només unes hores, les informacions sobre els pactes que van fer fora de la principal Telco espanyola un directiu que comptava en dècades la seva carrera a l’empresa van començar a multiplicar-se, mentre les alarmes de l’oposició començaven a sonar. En la decisió, el Partit Popular veu una certa continuïtat dels moviments institucionals que ja fa temps que lamenten -el darrer, el nomenament de l’exministre José Luís Escrivá com a president del Banc d’Espanya-. La portaveu dels conservadors, Cuca Gamarra, va arribar a acusar la Moncloa de “colonitzar” la multinacional abans pública amb un perfil més favorable a les seves intencions. Cal recordar que Pallete va ser el dofí de César Alierta, anterior president i financer de confiança d’Aznar, que va guiar la companyia durant els anys posteriors a la privatització tal com abans ho havia fet amb Tabacalera. Immediatament després de confirmar-se la substitució, el ministre d’Economia Carlos Cuerpo deixava lloances velades a la figura del defenestrat, mentre defensava que Murtra garanteix “una visió nova, que lideri una empresa, que lideri un sector estratègic com el de les telecomunicacions endavant”. I que ho faci, a més, en línia amb les aspiracions de la Moncloa.
No és, però, el primer moviment que l’executiu socialista protagonitza a la cerca d’escurçar la corretja d’una multinacional a una indústria clau. El nomenament de Murtra parteix, de fet, del retorn de l’executiu al capital de l’empresa, executat durant el 2023 enmig d’una ofensiva del fons saudita STC més de dues dècades després de la seva privatització completa. Al retorn al capital de Telefónica s’hi afegeixen una munió d’iniciatives de control dels capitals que volen aterrar a l’Estat, així com dels seus objectius empresarials: el primer, l’escut antiOPAs que es va aprovar durant la pandèmia, un intent de bloquejar les adquisicions foranes de companyies de l’estat danyades pels estralls de la Covid. En un sentit similar es pot llegir l’actualització de la llei d’inversions estrangeres d’aquest mateix 2024, aprovada via decret llei i que introdueix una sèrie de restriccions al “principi de liberalització” que regeix el capital de les cotitzades espanyoles. Segons la nova normativa, el govern espanyol s’autoritza a si mateix a bloquejar operacions que vinguin de fora de la UE i els seus aliats comercials, que afectin significativament la propietat d’una firma rellevant o que es donin dins de sectors “crítics”, com ara les infraestructures, les noves tecnologies o els subministraments. “Està clar que el govern de Pedro Sánchez vol aplicar una postura intervencionista sobre les grans empreses”, diagnostica el professor dels estudis d’Economia i Empresa de la UOC Joaquim Clarà, en conversa amb Món Economia.
Aquesta pulsió intervencionista del govern de Sánchez s’ha pogut veure en diverses operacions de capital que han xocat amb esculls reguladors en els darrers cursos. Més enllà del reiterat “peu en paret” que el ministeri d’Economia reivindica respecte de l’OPA del BBVA sobre el Banc Sabadell, Cuerpo també ha estat especialment agressiu envers les diverses aproximacions que capitals locals i forans han fet sobre Talgo. La Moncloa, cal recordar, va tirar enrere l’oferta pública d’adquisició de Magyar Wagon sobre la fabricant de combois arran de preocupacions per “la seguretat nacional” associades al control del capital hongarès d’una empresa d’aquestes característiques. Pesa encara sobre l’estructura una segona OPA, en aquest cas de la siderúrgica Sidenor, molt menys valuosa que la primera davant el mal rendiment comptable, les reclamacions milionàries de Renfe i la disposició de la propietat a desfer-se’n. Similar va ser el cas de Naturgy, que es va trobar amb dues possibles ofertes d’adquisició parcials, per part d’IFM i Taqa, retirades davant els requisits reguladors de l’executiu. Fins i tot allà on Sánchez i els seus no han vist problemes, com és el cas d’Ercros per la competidora portuguesa Bondalti, la CNMC hi ha detectat “riscos per a la competència” i l’ha portat a la segona fase d’estudi. Davant aquesta munió d’operacions encetades i entrebancades, el president de l’Institut Ostrom Pau Vila hi veu un patró: “Hi ha un diagnòstic correcte: cada cop més oportunistes cauen sobre empreses espanyoles. Però les OPAs són la febre” que revela una malaltia més profunda. “Mirem la causa, no ens prenguem un antipirètic”, ironitza Vila.
El “ràdio macuto” borsari espanyol
Les fonts consultades per aquest mitjà, val a dir, veuen fonaments en el gir proteccionista del govern Sánchez. A parer de Clarà, deixar a lliure disposició dels moviments inversors companyies de la mida de les esmentades podria culminar amb “un estat intervingut per posicions estrangeres; fins i tot per potències estrangeres”. Davant aquesta possible escapada, la Moncloa opta per “una línia de control” que posa tanques a les ofensives foranes. A parer de Vila, però, el rol de les administracions davant aquestes amenaces és trobar-ne les causes i adreçar-les. La principal, identifica el president d’Ostrom, la immensa debilitat de les primeres cotitzades espanyoles, moltes d’elles vinculades als designis del sector públic. “L’Ibex és un dels índexs borsaris europeus més devaluats. Hi ha un clima amb una qualitat de governança molt pitjor que a uns altres països”, destaca. Una estructura defectuosa com la que identifica l’enginyer rebaixa el valor de les empreses estratègiques, i les deixa a mercè de capitals internacionals amb intencions més especulatives que no pas inversores. Potencials compradors que “volen entrar a tres i sortir a quatre” en negocis amb els títols a nivells baixíssims respecte dels seus homòlegs europeus. Sense anar més lluny, abans de les turbulències provocades per la dimissió forçada de Pallete, Telefónica es movia per sota dels 4 euros l’acció; mentre que Deutsche Telekom, participada també pel govern alemany, supera els 30, i Orange, amb capital públic francès, volta els 11. Tancada la sessió, l’espanyola ha perdut prop de tres punts per la desconfiança dels mercats, i cau als 3,86 euros.
Es tracta d’una estructura corporativa, com lamenta Clarà, excessivament procíclica, que va trobar en la crisi del 2008 una veritable bomba de rellotgeria. “Quan l’economia estava alta, les empreses també. Però quan la crisi arriba, cau tothom”, identifica el docent. Ara bé, a parer dels experts, els moviments de la Moncloa no suposen més que un “pedaç” per a un virus que arriba a les arrels del món corporatiu espanyol. “No entren a valorar per què les companyies són dèbils, i van posant muralles contra els altres. Però la debilitat encara hi és”, lamenta Vila; que relaciona molta d’aquesta manca d’embranzida amb el caràcter partidista de la gestió que moltes firmes encara ara conserven. L’Ibex, reitera, pateix una “elevada concentració d’empreses que depenen del BOE, o que havien estat públiques” i van ser privatitzades amb moviments sobtats i gens fonamentats -és el cas de la mateixa Telefónica, Repsol o Endesa-. “Quan passa això, si ve algú de fora amb una mica d’estratègia, és capaç de fer-te trontollar”, constata. La solució de Sánchez, però, té el potencial de no només no resoldre la mala situació borsària; sinó agreujar-la. Les barreres indiscriminades poden servir per frustrar operacions oportunistes puntuals; però els incentius per al capital de baixa qualitat continuaran ben vius. Allunyarà, però, “entitats serioses, professionalitzades que valoren ràtios financeres i plans estratègics”. “La inversió estrangera que no sigui especulativa deixarà de veure Espanya com un entorn atractiu”, critica Clarà.
El fonament institucional del control
Més enllà de les seves pròpies prerrogatives en casos d’OPAs o entrades agressives en el capital d’una empresa estratègica -molt amples, val a dir- el ministeri d’Economia fonamenta part de les seves decisions en les anàlisis tècniques de les dues comissions que regulen la borsa i el mercat espanyol: la CNMV i la CNMC. Si bé és cert que sovint han sostingut postures contràries als interessos de Sánchez i Cuerpo, darrerament s’hi alineen sovint. Sense anar més lluny, en el cas de l’ofensiva del BBVA sobre el Banc Sabadell, Cani Fernández contradiu els organismes internacionals, així com cada cop més actors bancaris internacionals, en les seves preocupacions pels efectes perniciosos de la fusió. Per a Clarà, tant Fernández com Carlos San Basilio -flamant president de la Comissió Nacional del Mercat de Valors, en successió de Rodrigo Buenaventura– mantenen per ara la seva independència, i no semblen permetre “ingerències” per part de l’executiu. Ara bé, el docent tem “els ànims de canvi” que el govern socialista ja ha executat a favor seu al BdE i altres despatxos econòmics. Similar és l’alerta que llança Vila: tornant al cas de Telefónica, el president d’Ostrom lamenta que Competència no s’hagi pronunciat en una “situació rellevant” com la de la Telco. “S’origina un debat sobre en quina mesura el nomenament pot suposar un problema, però jo no els he sentit”, etziba. “Són organismes tècnics, però són una pota de l’Estat; i si la seva decisió afecta un afer que l’Estat considera estratègic, fan un pas al costat”.
1 
