El Banc Sabadell torna a Catalunya enmig d’una guerra. L’entitat recupera la seva seu social al Vallès set anys després d’abandonar-la sota les pressions polítiques arran del referèndum d’independència de l’1 d’Octubre. Ara, però, és l’entitat la que passa per moments turbulents: el retorn als orígens es completarà en plena fase 2 d’estudi de l’OPA hostil de BBVA, una ofensiva històrica a la banca espanyola amb fonaments de negoci, però carregada de tensions polítiques. Cal recordar que l’agressió dels de Carlos Torres es va produir enmig de la campanya electoral per a les eleccions del 12-M, i va rebre el ràpid rebuig de forces polítiques, sindicats, agrupacions empresarials i institucions catalanes. Fins i tot les patronals han sortit a l’atac: tant Foment del Treball com Pimec, així com entitats territorials, han buscat personar-se davant la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència per fer explícita la seva oposició a la compra, un moviment que no ha tingut rèplica a l’empresariat espanyol, que s’ha posat de perfil davant la concentració bancària sense atendre els riscos de competència que comporta.
En aquest sentit, el banc presidit per Josep Oliu desfà el camí que el va portar a Alacant el 2017 en un context polític amplament diferent del que va abandonar ara fa tres quarts de dècada, però amb una implantació a Catalunya igual d’important -o superior- a la que tenia llavors. Els riscos de la fusió en aquest sentit són evidents, i l’entitat troba interessos convergents en el seu retorn al Principat: cal recordar que, en el cas que el BBVA se’n surti amb la seva, més del 65% del crèdit empresarial del país quedarà en mans de dues entitats. Bona part del mateix es perdria, segons ha alertat la patronal de petites i mitjanes empreses Pimec, que calcula una erosió dels préstecs a les pimes del territori d’un 8%, proper als 5.400 milions d’euros anuals. En aquest context, més enllà de la percepció del teixit social català, l’Autoritat Catalana de la Competència va enviar recentment un contundent informe als seus homòlegs espanyols detallant els perills d’una hipotètica compra, i aclarint la seva oposició. Les autoritats valencianes, sota el control del Partit Popular, han estat similarment vehements contra l’operació, en tant que els efectes materials sobre el teixit de negoci del País Valencià són comparables als que es notarien a Catalunya.
Els accionistes sabadellencs, molts d’ells concentrats a Catalunya, han fet pinya contra una operació que llegeixen com a “prepotent” per part dels biscaïns; amb uns interessos alineats amb el gran capital espanyol. El mercat, però, no ha premiat l’actitud de Torres, i ha disparat l’acció del Sabadell en els darrers mesos -la millor de l’Ibex el 2024, amb una alça superior al 82% en el darrer any-, mentre que ha alentit l’alça del BBVA, que registra el pitjor rendiment de tota la gran banca espanyola. De fet, els actors econòmics del país veuen motius tècnics per rebutjar l’oferta pública: el principal, l’elevada exposició que el Banc de Bilbao pateix al mercat mexicà, el primer en aportació als seus beneficis. Un entorn, val a dir, especialment amenaçat per l’encara erràtica política econòmica i comercial de l’encara jove administració Trump. Curiosament, doncs, el BBVA vol el Sabadell per ser més espanyol que abans.
Coincidències amb els socialistes
Poc després de confirmar-se el retorn de la seu social a Catalunya, la major part de la premsa madrilenya ha apuntat a la irrupció del PSC de Salvador Illa a la Generalitat com a motiu central per justificar el canvi de parer. Cal recordar que, preguntats pràcticament en cada roda de premsa que oferien, els directius del Sabadell insistien que encara no es contemplava un retorn al Principat com el que es consumarà aquesta setmana. Cert és, com esmentava el president de l’Associació d’Accionistes Minoritaris del Banc Sabadell Jordi Casas, que el capital internacional present al Banc Sabadell va tenir un rol prominent en la retirada a Alacant. “Els fons inversors internacionals són molt sensibles, tenen molta por. El risc de quedar fora de la cobertura del BCE va ser el que va fer prendre la decisió”, va declarar el que fora diputat d’Unió Democràtica de Catalunya, membre també de la direcció de Foment del Treball.
Ara bé, arran de l’OPA, fa temps que el govern socialista espanyol i la direcció del Sabadell mostra certa sintonia. Arran del dur posicionament del ministre d’Economia Carlos Cuerpo contra l’OPA, que ha declarat sovint que està disposat a “posar peu en paret” per evitar la concentració bancària a l’Estat malgrat l’aquiescència dels organismes financers i monetaris internacionals, les postures s’han fet més properes. En la darrera edició de la reunió del Cercle d’Economia, després de la seva ponència davant l’elit econòmica barcelonina, Cuerpo es va deixar veure conversant amb Oliu i el president del club i antic directiu vallesà, Jaume Guardiola, als passadissos del Palau de Congressos de Catalunya, tot plegat davant assistents i càmeres.
Sánchez i el control de l’Ibex
El retorn, doncs, encaixa estratègicament amb el discurs que han llançat Illa i Pedro Sánchez pel que fa al retorn d’una certa pau empresarial a Catalunya. De fet, continua fent servir l’espantall de la desestabilització institucional per atacar la seva oposició -especialment davant l’empresariat, com va fer durant la seva intervenció en la darrera edició dels premis de Foment del Treball-. Ho va fer, de fet, davant un Josep Sánchez Llibre que ha estat un dels grans defensors del retorn de les seus socials, contra el criteri de la CEOE i del president dels empresaris espanyols, Antonio Garamendi, que advoca per la llibertat empresarial per situar les seus allà on les direccions vulguin.
També es produeix enmig d’un terrabastall econòmic, poc després d’un moviment del mateix president del govern espanyol per garantir una direcció afí a una altra Ibex: el nomenament de Marc Murtra, un home de partit, com a president de Telefónica en substitució de José Maria Álvarez Pallete, successor de César Alierta, un home fort d’Aznar al món corporatiu. El retorn al Vallès Occidental, doncs, té una munió d’arestes polítiques en un moment en què és la Castellana qui tremola, i on les trinxeres econòmiques tenen el mateix pes al món polític -ressituades, amb diferents eixos- que ara fa set anys.
2 
