“Vinc del sector maleït”. Lluís Nieves, CEO del grup Nieves Energia -segons la CNMC una de les cinc empreses energètiques més grans de l’Estat, amb seu a Esparraguera-, es permet bromejar fins i tot amb la ministra de Transició Energètica, Teresa Ribera. Nascut al País Basc i de família gallega, Nieves presideix una de les grans companyies catalanes que s’hi van quedar en els moments de més tensió del procés. Des d’un camió de gasoil a un benefici abans d’impostos de més de 15 milions d’euros, la gran petroliera catalana ha esdevingut un jugador clau a un sector “amb molts impostos i que mou molts diners” (pensi en una empresa que vengui benzina: Nieves n’és proveïdor). La pandèmia, la geopolítica i la transició energètica defineixen el futur d’una indústria que, en les seves paraules, ha estat sovint “criminalitzada” per les administracions, però que defensa tenir molt a dir en la lluita contra l’emergència climàtica. L’empresari seu amb el Món Economia en una de les taules preferents de la zona gastronòmica de Queviures Múrria, la botiga tradicional de l’Eixample invertida pel CEO de Parlem Ernest Pérez-Mas, per discutir de renovables i de gravàmens, i per denunciar el que considera el pitjor mal que pateix el sector petrolier: un frau que abasta més d’una cinquena part del mercat.
Nieves Energia és una empresa familiar, però vostè no ve exactament d’una família d’empresaris. Com ha esdevingut un magnat del petroli?
(Riu) No, magnat no. Continuem sent una empresa familiar, treballem molt, però hem creat un bon equip. Al final, les empreses funcionen pel seu personal. Com deies, venim d’una família molt humil. Els meus pares eren els típics immigrants gallecs que durant la dictadura no tenien ni escola al poble. Van marxar de Galícia als 60, van ser a Holanda, al País Basc –on naixem el meu germà i jo–, després tornen a Alemanya, a mirar de guanyar-se la vida, i quan jo tenia vuit anys vam arribar a Catalunya. El meu pare va ser repartidor de butà tota la vida, i la meva mare feia feines a diferents empreses. Havien treballat moltíssim; i el meu germà i jo teníem claríssim que volíem muntar una empresa i acabar treballant per nosaltres mateixos. I d’aquí neix tot plegat.
Per què de petroli?
Va ser per les circumstàncies. Hem estat gent amb molta sort. L’any 91 jo era cap de vendes d’una cava a Sant Sadurní, i el meu germà continuava la tradició del meu pare i repartia butà. Quan es va liberalitzar el mercat petrolier, va decidir comprar un camió de distribució de gasoil. Al cap de pocs mesos em demana que m’hi afegeixi, i vaig deixar la feina per portar-ne l’organització. Vam crear la societat i vam anar creixent, i acabem assolint la distribució més gran de Catalunya. En l’època, més de 100 milions de litres. L’any 2000 és quan decidim començar amb les benzineres, amb la primera a Masquefa. Hem anat creixent, però sense tornar-nos bojos: en tenim unes 40 de pròpies, amb un centenar a tot l’Estat i més de mil punts a la Unió Europea.
Amb el temps hem anat diversificant, tot plegat dins del món de l’energia. Vam encetar una empresa instal·ladora, per fer les nostres pròpies instal·lacions. L’any 2005 fundem la majorista, primer amb un 30% de capital nostre. Amb els anys hem anat comprant les seves parts als restants de socis, i actualment tenim el 100% de l’empresa: Axoil.
Han mirat d’introduir-se en altres branques de l’energia, especialment des d’un mercat petrolier tocat pels objectius de sostenibilitat.
El tema de la transició ecològica, tan de moda, fa molts anys que el tenim clar. Ens considerem una empresa d’energia –de fet, ja hem canviat el nom, de Petronieves a Nieves Energia–. Des de fa 10 anys venem llum, gas, instal·lacions de fotovoltaica… molt abans que les grans refineres. Tenim clar que hi hem de contribuir. Jo, lògicament, defenso el meu sector, però som totalment conscients que tenim un problema mediambiental, i el combustible fòssil n’és un dels grans causants. Ara, penso que la transició no s’està fent de la millor manera; especialment per part de les administracions.
En quin sentit?
Es vol imposar l’electrificació a un ritme molt alt i a costos elevadíssims que molta gent no pot assumir. Ha d’haver-hi una transició, un procés que no es pot aturar, per eliminar els fòssils. Però estan donant uns terminis que no són reals. A més, s’està penalitzant molt el sector: nosaltres generem molts llocs de treball, paguem molts impostos, i s’hauria de comptar amb nosaltres. Podem oferir alternatives: hi ha els combustibles sintètics, o els biocombustibles, que pràcticament tenen emissions zero, i poden ajudar molt a aquesta transició.
Com explica l’abandonament per part de les institucions d’aquestes alternatives que esmenta?
Aquest és un dels meus dubtes. És cert que els combustibles sintètics tenen un cost elevat, és una tecnologia que s’ha de desenvolupar per fer-la més competitiva. Però passa exactament el mateix amb l’hidrogen, i hi estan apostant moltíssim. Els sintètics i els biocombustibles poden contribuir a descarbonitzar d’una manera molt més ràpida i ajudar que zones rurals a tot l’Estat incentivin l’economia circular. Però no els incentiven i no sabem per què. Les grans refineres hi aposten, però els puc criticar que no ho facin de manera més decidida.
L’altre dia li deia a la ministra Teresa Ribera que vinc del sector maleït –i ella reia, perquè ens té totalment criminalitzats–. Ens haurien de recolzar, i podem ajudar; i la majoria d’empreses que s’hi dediquen en són conscients i ho fan. No se’ns pot criminalitzar així, perquè, si deixem d’existir, es para el món. I hi insisteixo, fa més de 10 anys que estem decidits a contribuir amb la transició energètica, perquè hi ha un problema climàtic innegable. No puc dir que hem de continuar amb els combustibles fòssils 50 anys; però la transició s’ha de fer amb mesura, amb coneixement i de manera assumible per a la societat. No es pot vendre fum i dir que el 2035 no es vendrà ni un cotxe de combustió; perquè no és viable. Ho aniran allargant.
Parlava de la criminalització del sector. Nieves Energia ha estat al bell mig del conflicte de l’impost a les energètiques.
Jo estic d’acord que, si per diversos factors externs hem tingut uns beneficis extraordinaris, contribuïm més. Però el govern actual imposa un tribut desproporcionat, sense sentit. Un impost en contra de les propostes de la UE, que recomana taxar amb un 30% els beneficis extraordinaris del sector. A mi això em sembla perfecte, com si és un 40. Però que ens afecti a tot el sector, perquè, si només ho fa sobre uns, es genera una competència deslleial. I, a més, que no sigui sobre facturació; perquè d’aquesta manera, com més treballes, més et penalitza. I a més, amb el mateix percentatge a un productor, que té un marge de refí espectacular, que a una comercial com nosaltres. Facturem moltíssims diners, sí, però amb uns marges molt reduïts.
El 2022 fem el millor resultat de la nostra història, amb uns guanys abans d’impostos d’uns 15 milions d’euros. Meravellós per a una empresa familiar; m’encantaria repetir-lo cada any. Però el gravamen que ens va sortir a pagar eren 52 milions d’euros. És un sense sentit. I, a més, ens inclouen entre les cinc energètiques més grans de l’Estat per pura facturació; però les diferències en beneficis són abismals amb Repsol, Cepsa o BP.
L’impost al final no queda així. Vostès no arriben a pagar-lo com estava definit.
No, no el vam arribar a pagar. Vam fer una cursa amb hisenda i els polítics perquè entenguessin el greu problema que ens generava l’impost. Estaríem parlant d’unes pèrdues de 37 milions d’euros. Posaven en perill la continuïtat de l’empresa. Ens deixen fora per un defecte de forma: un dels requisits per incloure una empresa entre les afectades era que facturés més de 1.000 milions d’euros; i la matriu del grup, Nieves Energia –llavors Petronieves–, no els facturava. Però bé, ara veurem com acaba l’any.
Pensa que es pugui tornar a repetir el procés enguany, doncs?
Sí, no sabem com acabarà la cosa. Estem en converses amb l’administració i els partits per resoldre la situació com a mínim a curt termini. I, a mitjà, que l’impost s’estructuri d’una manera correcta. Jo em considero una persona solidària. Si tinc un benefici extraordinari, no m’importa compartir-lo. Però per a tots, i d’una manera justa. I si ha d’afectar només unes poques, que sigui les productores, que són les que realment tenen uns beneficis estratosfèrics.
Vostè es creu que alguna de les grans operadores hagi pogut perdre diners per aquest impost? Com assegura Cepsa, per exemple.
Sincerament, jo crec que no. Possiblement, el que han fet ha estat comptabilitzar el pagament de l’impost al primer trimestre, tot i que el que seria correcte comptablement és imputar-lo a tot l’any. Sense conèixer-ho a fons, no ho crec. A més, em consta que estan guanyant força diners, igual que totes les refineres, perquè els seus marges són molt bons.
Per què quan el petroli baixa en origen no repercuteix directament en la baixada dels preus dels carburants?
Això és una sensació, eh? El petroli pot baixar, però hi ha molts components que afecten el preu final del carburant. Pot baixar el petroli, però el canvi amb el dòlar pot anar en sentit contrari. Si l’euro va en contra del dòlar, nosaltres comprem el producte més car. O la importació és més cara, o hi ha problemes de subministraments a les refineres. També respon als impostos: tributem un 60%. A més, ara mateix, el preu final a les benzineres no para de baixar. Estem en el moment més baix de tot l’any, tot i que en el pont històricament el producte sempre puja, perquè normalment el sector aprofita per ampliar els marges. Quan viatges, normalment, no mires tant el que gastes.
El preu final de la benzina s’estableix per alguna regulació?
Tot, el mercat. No hi ha cap influència per part de les administracions.
És cert que les benzineres de baix cost venen un producte de pitjor qualitat?
Això és totalment fals. El producte surt del mateix lloc, les terminals són les mateixes, i totes les companyies en tenim a totes. La diferència està en dues qüestions. La primera és el marge que s’hi vulgui aplicar, i el cost d’estructura d’aquella instal·lació. La majoria d’empreses, fins i tot, tenen preus diferents en funció de la ubicació, principalment per la competència. I després, influeix sobre els preus el frau que hi ha sobre el sector.
Expliqui’s
Actualment, al sector petrolier, per sobre d’un 20% del mercat és fraudulent. El control legislatiu sobre el sector està molt mal dissenyat. L’Estat intenta introduir una competència artificial al sector, per arrossegar els preus a la baixa. Això a curt termini va molt bé per a les dades macroeconòmiques, però molt malament per a les empreses, perquè no hi podem competir.
Com es fa aquest frau?
És molt fàcil, molt bàsic. Els majoristes tenim una sèrie d’obligacions, una garantia de tres milions d’euros, regulacions a complir. D’ençà que el PP canvia la llei dels carburants l’any 2015, un comercial pot revendre producte de l’exterior, entenc que amb l’objectiu d’augmentar la competència. I aquesta gent, sense cap mena de control, ven el producte sense complir cap de les obligacions sectorials, mediambientals o financeres.
I això assegura que suposa el 20% del mercat?
Actualment sí, perquè no hi ha control.
I això és típic d’empresaris petits?
No necessàriament. Les grans també poden fer-ho. Però el fet és que no cal ser una gran estructura per defraudar, només cal la voluntat. Amb 3.000 euros, muntes una empresa, t’afegeixes a un registre de control on poden entrar el 95% de les empreses, i a partir d’aquí fins i tot pots importar. Un comercial pot revendre, quan històricament això només ho podien fer les majoristes. Nosaltres estem molt controlats, se’ns vigila, es controla que complim les nostres obligacions. Però no hi ha cap mena de control sobre els distribuïdors. A més, quan es detecta qualsevol incompliment, no passa absolutament res.
Són distribuïdores que actuen fraudulentament com a majoristes.
Correcte. Fins i tot poden ser distribuïdores que pengen de majoristes, que enceten filials amb testaferros per evitar les obligacions i els costos.
I el sector no ho denuncia, això?
Sí, constantment. He estat amb partits polítics; l’altre dia mateix vaig explicar a Salvador Illa com es comet el frau. Vaig reunir-me amb la ministra Ribera, parlant d’aquests percentatges, i es va quedar molt sorpresa. Però no entenem per què no es prenen mesures. Potser aquesta competència fictícia ja els va bé.
Si fos només un perjudici per a les empreses, dius mira, prou bé ens guanyem la vida. Però són impostos que es deixen d’ingressar. Més de 1.000 milions que tindrem de frau enguany, d’on sortiran? No sortiran! Se’ls han emportat quatre desgraciats que són uns vividors, que fan autèntiques fortunes i que no són gent gaire brillant.
Potser gent dins l’administració en treu beneficis…
Soc benpensant de naturalesa, ho dubto molt. Crec que els polítics legislen malament perquè miren a curt termini, per aconseguir vots.
Tenen situades les empreses responsables d’aquest frau?
Sí. Sabem bastant qui ho fa i ho denunciem.
Han servit per alguna cosa aquestes denúncies?
Durant la meva presidència a la UPI, s’han fet un parell d’intervencions d’aquests operadors. Se’ls ha aturat l’activitat i s’hi han fet inspeccions. Continuarem lluitant. Més que la competència de les refineres, el problema és aquest frau.
Tenen algun cas detectat a les grans refineres?
No. S’hi senten perjudicades, igual que nosaltres. No tant, és clar, perquè guanyen moltíssims diners. No els fa gaire gràcia. I col·laboren per lluitar contra el frau: tenim contactes amb la presidència de l’AOP (patronal de les grans empreses del sector petrolier), i per fi hem arribat a un consens per enfrontar-nos a aquest fenomen.
Les grans refineres operen per ofegar la petita competència?
Jo crec que no. La majoria de nosaltres hi col·laborem. Alguns som proveïdors –en el cas de la meva companyia– i altres són clients. Les grans com a mínim ens deixen viure, que ja és molt.
Repsol, Cepsa, BP… No viurien millor sense vostès?
No, perquè ens necessiten. Se senten còmodes amb una competència com nosaltres, perquè la majoria els comprem producte, i és una manera de tenir el mercat sota control. Només surten de la cleda companyies com Nieves Energia, que al final som la gran importadora estatal. Això potser no els fa molta gràcia.
No ha rebut amenaces de mort, encara
No (riu). De fet, sovint els venc producte directament, perquè ells també poden tenir problemes de refí. Està malament que ho digui, però no em sento molt perjudicat per les grans companyies. Sempre hi ha avantatges, però no hi veig un monopoli que domini el mercat.
Se senten així la resta de petrolieres independents?
És una opinió meva, moltes companyies independents se senten més amenaçades. Nieves no deixa de ser una competència de les grans, però intento veure les deficiències del sector, i les seves, per millorar el meu negoci.
Com els afecta la competència de grans superfícies per la venda de carburants?
També som proveïdors seus, de gent com BonÀrea o Bon Preu. Però som competència, i ens fan molt de mal, perquè redueixen molt els marges. Així i tot, no fan res dolent. El seu producte és igual de bo o dolent que el meu; i poden reduir marges perquè la seva línia de negoci és una altra.
Aquesta competència és lleial?
Completament lleial. Mai venen a pèrdues. Són competència, però fan bona feina. El que fan ells és correcte. A mi em perjudica, però el que he de fer és espavilar per competir amb altres productes. En l’única cosa en què no estic d’acord és en la reducció de personal. Si jo tinc una benzinera amb 8 o 10 empleats, tinc un cost; i he d’anar eliminant aquesta plantilla per competir-hi. Però això no ho fan només les grans superfícies, ho fan moltes empreses. En un món competitiu, s’han de fer servir les eines cadascú té.
I els descomptes de les grans refineres? Els famosos 10 cèntims per litre de Repsol o BP.
Aquí sí que estic en desacord amb les refineres, perquè això és una competència deslleial. Tot i que és cert que en un moment puntual l’usuari final ho va agrair, i la inflació també.
És estrany que una empresa com la seva sigui catalana, oi?
Amb el procés, que moltes companyies, empresaris i grans fortunes van abandonar el vaixell, el meu germà i jo sentíem que ens hi havíem de quedar. Catalunya ens ha donat moltíssim, ens ha donat l’oportunitat de guanyar-nos la vida. No pensem marxar de Catalunya de cap manera.
Va rebre pressions per canviar la seu social?
No. Els professionals de l’empresa van contemplar-ho com una opció a explorar, especialment per a una empresa com la nostra, que importa molt de producte i el ven a l’Estat. Jo vaig cada setmana a Madrid, perquè l’activitat industrial té la seu allà. Però tinc un deute cap a la terra que ens va acollir, i m’hi quedaré sempre.
Arran de la decisió de quedar-se ha notat oposició entre els seus clients a l’Estat?
Sempre et pots trobar una persona una mica complicada, per no dir un altre adjectiu: “No te voy a comprar porque eres catalán”. Però això m’ho he trobat en 30 anys potser dos cops. Com a empresa catalana, la gent ens respecta. Tenir la seu a Barcelona no és un problema a l’Estat.
Pregunta Parlem
Tornant a la qüestió de la transició energètica, què n’opina, de les conclusions de la darrera cimera del clima COP28?
La cimera, per la seva localització, no ha estat el millor marc per a la transició. Dit això, no sé si la transició serà a 50 anys, però ha de ser raonable. D’una manera que sigui assumible per l’economia, per les estructures, la societat… El que no podem és vendre fum. I en això els polítics són especialistes.
La ciència, però, alerta que el canvi s’ha d’accelerar .
I està bé que s’intenti accelerar! Però amb estudis que siguin rigorosos del que realment es pot fer. No podem fer coses que no són viables. A mi m’agradaria tenir 25 anys i ser multimilionari, però la realitat és la que és.
L’aturador de la transició, doncs, és de negoci, no científic.
Per descomptat. I ho hem d’assumir. Ens hem d’adaptar al canvi, no tenim por al futur.
Com s’adapten vostès?
Fa més de 10 anys que desenvolupem projectes per invertir en hidrogen, que venem llum, fotovoltaica…
Creu en les energies renovables? Hi inverteixen?
Per descomptat. Però ara mateix són projectes d’inversió molt elevats que no totes les empreses poden assumir.
Els països productors -Aràbia Saudita, Rússia…– estan per la labor de fer aquesta transició?
No és que hi estiguin o no, és que no hi veuen alternativa. És inevitable, s’ho acabaran trobant. Al final, hi ha països que viuen –i viuen molt bé– del petroli. És un gran canvi. Faran el que hagin de fer, intentant adaptar-s’hi. Però per la seva part, alentiran la transició tant com puguin. N’hi ha d’altres amb una gran consciència ecològica, com pot ser Noruega. Però el cas dels Països Àrabs, òbviament, és diferent.
