El sector de l’habitatge ha anat a bacs en els darrers anys. L’esclat de la denominada bombolla immobiliària i la crisi financera que es va escampar arran de la caiguda de Lehman Brothers van cribrar i delmar les empreses que en formaven part. Fins aquell moment havien obeït la consigna bíblica, havien crescut i s’havien multiplicat com les espores. Qualsevol espavilat aspirant a enriquir-se ràpidament hi havia entrat. Els bancs i les caixes en fomentaven ambicions i expectatives. Tot va caure a plom de la nit al dia i els impostors es van dissoldre. Els de l’ofici de veres, no tant. Va ser el cas de donpiso, una empresa nascuda el 1984 que en aquell pitjor moment estava en mans d’Habitat, el gran fiasco de Bruno Figueras. Luis Pérez, que n’havia estat fundador, se’n va fer càrrec, la va entomar i la va redreçar.
Avui donpiso és, que ja és molt. I ha recuperat la velocitat de creuer sense icebergs. L’any 2024, quan n’ha fet quaranta, ha estat un exercici brillant per a l’empresa, amb una pujada del 54 per cent en el volum de producció i del 40 per cent en la plantilla de professionals. Donpiso estudia ara l’aterratge a Argentina, Xile, Equador, Mèxic i Perú. La velocitat és de vertigen, però Luis Pérez, que ara n’és director general i màxim accionista, diu que no en té. Perquè n’ha vistes passar de tots els colors.
Donpiso és una empresa que té un nom fort a Catalunya –és difícil no haver-ne sentit a parlar–, però amb una història pròpia molt remoguda. Ha passat per diverses crisis i per diverses propietats…
El 1984 donpiso, que naix a Barcelona, és una de les primeres empreses que ofereixen una intermediació entre venedor i comprador de pisos a nivell “industrial”. Sí, així, entre cometes. Perquè tot això, la transacció entre particulars, abans es feia d’una altra manera. Nosaltres van ser-ne els propietaris d’aquell 1984 fins al 2001.
Qui era “nosaltres” en aquell moment?
Àngel Fernández –que deus conèixer perquè en un moment determinat va ser candidat a la presidència del Barça i tot allò li va donar molta repercussió– en tenia el 80 per cent i jo, que n’era el director general, l’altre 20 per cent. El 2001 Ferrovial –que també deus conèixer– va adquirir-ne el 100 per cent. Àngel se’n va anar i jo m’hi vaig quedar com a director general. S’hi van estar fins el 2006.
Parlem d’allò que en diem un pelotazo? És a dir, vostès van fundar l’empresa, la van fer créixer ràpidament i se la van vendre per un preu important?
Podria dir-te que sí, que aquella va ser una operació preparada, però va ser tot casualitat. Moltes coses a la vida des de fora semblen no sé què i després resulta que són absolutament casuals. Nosaltres l’any 96 ens vam adonar que d’alguna manera havíem de muntar botigues petites als barris. Abans fèiem aquestes operacions des d’un gran despatx ple de comercials; a la Ronda de la Universitat, concretament. Les vendes es canalitzaven a través dels mitjans escrits, d’allò llavors en deien “anuncis classificats”. Classificats a La Vanguardia, bàsicament, a El Periódico o a l’Avui.
Al començament, doncs, des d’un despatx central els nostres comercials es traslladaven a tots els barris de Barcelona. A partir d’un moment, vam pensar que allò no tenia cap sentit, perquè al final tot eren viatges amunt i avall. Vam decidir, per tant, muntar oficines a peu de carrer als barris de Barcelona. Potser m’equivoco en les dades, però del 96 al 99 vam desplegar-ne cent a tot Catalunya. Quan dic Catalunya em refereixo bàsicament a Barcelona, l’àrea metropolitana i Tarragona, perquè nosaltres no teníem llicència per actuar a la resta del territori. Vam ser molt ràpids a muntar-les, aquestes oficines. Ens vam fer grans. Vam arribat a aplegar 500 persones treballant a donpiso.
Tot allò anava bé. I en un moment determinat va venir un assessor nostre, ens va dir que venia de vendre una empresa com la nostra i ens va preguntar si nosaltres no la vendríem. “Doncs, no ho sabem, fes-nos una proposta”. Diguem, doncs, que va ser més l’interès d’aquell intermediari que no el nostre. Ell va contactar amb Ferrovial i Ferrovial va fer la due diligence pertinent i la va comprar. Per a nosaltres aquella venda va estar bé, perquè allò va reforçar el grup. Tenir darrere Ferrovial ens va donar la possibilitat de créixer molt ràpidament. De fet, de les cent botigues que teníem el 2001 vam passar el 2006 a tenir-ne unes 380 a tot Espanya. Dic el 2006 perquè aquell any Ferrovial es va vendre tota la divisió immobiliària –on érem nosaltres– a Habitat. Donpiso ja era una marca molt coneguda en l’àmbit de la intervenció immobiliària, però, si a sobre, tens al darrere una empresa com Ferrovial…
Vam augmentar molt les franquícies. Nosaltres treballem amb aquest sistema. Tenim oficines pròpies i també despleguem franquícies, amb l’objectiu de créixer. Aquest és un negoci de persones i no hi ha tanta gent –no en coneixes tanta– per poder obrir locals propis a Cadis o a Huelva, per exemple. Buscàvem, doncs, uns altres empresaris, els franquiciats, que munten un equip propi per poder funcionar. El nostre negoci és la compra i la venda entre particulars, la intermediació, i ho fem amb aquests dos sistemes. Al final hi havia més oficines franquiciades –unes dues-centes– que pròpies –al voltant de cent seixanta.
Què passa el 2006?
Bruno Figueras, que també et deu sonar…
Els gats sempre cauen de peu…
Bé. Bruno Figueras des d’Habitat compra tota la divisió immobiliària de Ferrovial per 2.200 milions d’euros. En aquell moment jo sempre feia la broma dient que una quantitat així no existia. Eren molts diners, molts. En pessetes, ja ni t’ho explico… Figueras paga allò en el moment que esclata la crisi…
La dita bombolla immobiliària…
Sí, però el problema no va ser el tema immobiliari, el problema va ser el tema financer. El sector immobiliari sense el financer no existeix. La gent no pot comprar pisos sense els bancs. Va ser un problema financer, que peta arran de la crisi de Lehman Brothers. Tot allò va ser un desastre. Si te’n recordes, l’any 91 ja hi havia hagut una crisi, abans dels Jocs de Barcelona. Encara que nosaltres la vam notar el 93. Va ser el mateix cas que la crisi del 2008, que es va iniciar el 2006 i que la gent va notar dos anys més tard. En aquesta segona crisi s’ha de reconèixer que els preus immobiliaris s’havien desbocat, però dos anys més tard, la caiguda de Lehman Brothers fa que peti tot el sistema financer. I llavors, clar, uf!, tot s’acaba. La gent no pot comprar sense un banc al darrere. La gent no té 300.000 euros per comprar un pis. Necessita una hipoteca. Allò va durar del 2006 al 2013. El 2013 vam veure que la crisi s’acabava quan va arribar un inversor que volia comprar un pis per llogar.
Per què Habitat compra la divisió immobiliària de Ferrovial per un preu tant desbocat quan ja li havia vist les orelles a la crisi?
Per què? Perquè no ho sabia. Perquè no havia vist res. És dur, però ni ho sabia Habitat, ni ho sabien els bancs, ni ho sabia ningú. La crisi peta el desembre del 2006 i ningú l’havia previst. És així…
Doncs, el senyor Bruno Figueras va fer el negoci del segle…
El problema no va ser d’Habitat, el problema va ser dels bancs.
De 2.200 milions d’euros!
Espectacular.
Fa aquesta adquisició i se li dissol tot el negoci en qüestió de mesos.
Se’n van adonar tres o quatre mesos després de comprar.
Figueras va envescar tres o quatre famílies molt potents de Barcelona…
No van ser ells només. Jo diria que, com que tothom va cometre el mateix error, tampoc va semblar tan greu. Perquè al final Habitat és qui compra, sí, però qui hi posa els diners? El BBVA, La Caixa, el Santander, el banc de no sé què, la Caja de Huelva…
I llavors?
Jo continuava a donpiso. Habitat va fer suspensió de pagaments, tota aquella història… Hi havia tanta gent afectada en aquell moment, que anàvem a un hotel al carrer de Consell de Cent, perquè no cabien en un despatx normal. Érem en un hotel com si fos una convenció. És molt fort. Arran de l’adquisició tots els bancs hi havien volgut posar posar diners. Sort que la quota final no ho permetia, perquè no calia…
La inconsciència era col·lectiva.
Del tot. I al final, si ens equivoquem tu i jo, és que tu i jo som burros. Si ens equivoquem tots, això és una altra cosa.
No ho entenc. No hi va haver senyals previs que avisaven de la magnitud de la pròxima tragèdia?
Clar que n’hi havia. T’ho explico. T’explico com funciona el negoci. Una promotora compra un solar, fa un projecte i el posa a la venda. Els interessats reserven els pisos que consideren. El 2005 totes les promotores tenien molts solars adquirits i ja ho tenien tot venut. Hi havia aquella eufòria que et feia creure que, si no compraves un pis, et quedaves enrere. Què tenien les promotores quan esclata la crisi financera? Un munt de solars amb tot venut. Pisos venuts el 2003, el 2004, que començaven a escripturar el 2006. Allò que tu vens el 2003 ho escriptures el 2006, perquè has de fer-ne la promoció sencera, tota la paperassa… Quan comences a escripturar és quan cobres. I tant se val que ja no reservis més pisos, perquè estàs cobrant tot allò del 2003 i del 2004.
Què passa, doncs? Aquestes empreses grans les porten gent amb molt de paper, sí, però que no surten al carrer. No saben què passa al carrer. Això és normal. Aquesta gent que fa les valoracions quan es van mirar la divisió immobiliària de Ferrovial es van pensar: “Això és l’hòstia!”. I van valorar-la per 2.200 milions. Mentrestant, nosaltres ja sabíem què acabaria passant. Per què? A qui venem nosaltres? Al senyor que aquell dia es lleva i diu “Vull comprar un pis”. No a qui tenia l’interès de comprar-ne un fa quatre anys. I ja sabíem que estava passant alguna cosa.
La divisió immobiliària de Ferrovial era d’un gran volum. Un gran volum de solars, d’edificis, d’obra nova. Nosaltres n’érem una part molt petita. La valoració de donpiso dins el grup era de 92 milions. El 5’6 per cent. Ferrovial Inmobiliaria era un monstre. Tenia solars i edificis a tot arreu. Ara fixa’t. La Setmana Santa del 2006 és la primera setmana des del 2000 que venem menys pisos que el mateix mes de l’any anterior. Vam detectar-hi alguna cosa rara. No sabíem que la cosa seria tan bèstia. Però al setembre ja ho sabíem, perquè al setembre en veníem la meitat. Al desembre només en veníem el 20 per cent. Va ser molt forta aquella crisi, perquè la gent va deixar de comprar. Nosaltres ja ho havíem detectat tot, però els bancs continuaven donant hipoteques i no se’n van adonar fins a la caiguda de Lehman Brothers, un any després.
La gent, abans que els bancs ja no els donessin hipoteques, va deixar de comprar. El mercat funciona així. La gent, no ho sé, té la capacitat d’avançar què passarà. T’ho dic seriosament. Ara passa tot el contrari. Des del gener, fa cinc mesos, veiem que la gent s’ha tornat boja. Vol comprar amb una pressa que abans no tenia.
Les xifres que vostès han passat de l’empresa corresponents l’any anterior són espectaculars. I ara no tenen por?
Por?
Prudència. I si torna a passar una cosa semblant?
No. T’ho explico també. Els experts diuen que els preus dels pisos ja s’han situat al nivell que hi havia abans de la bombolla. Això és veritat, més o menys. No es pot generalitzar, però més o menys, d’acord. El que no diuen els experts o no pensa la gent és que han passat dinou anys. Amb un IPC mitjà del 3 per cent anual. Això vol dir un 60 per cent. O sigui, realment, si tu consideres aquest augment, ens hem situat en la meitat del que valien els pisos el 2006. I no hi cau ningú. “Hem arribat al nivell de la bombolla!”. Sí, clar, però parlem de fa dinou anys. Un cotxe ara val el 140 o el 150 per cent més.
També els bancs han canviat tots els criteris.
Del tot. Se n’han anat a l’altra banda. Com és normal. Els bancs es van quedar una quantitat de pisos… Del 2006 al 2007, se’n venien. No tants, però se’n venien. A partir del 2008 la gent comença a deixar de pagar-ne les hipoteques i els bancs comencen a quedar-se’n. Se’n van quedar milers i milers. Encara ho tenen al cap avui. I se n’han anat a l’altre extrem. Si vols fer una promoció, abans et donaven els diners per quedar-te’n el solar, per pagar l’IVA, també. I tota la construcció. Ara no et donen res per al solar. Zero. Tant se val el client que siguis. De l’IVA, tampoc. Et deixen les despeses del que és la construcció. Tot el que no és la construcció t’ho has de pagar tu com a promotor. Això és un canvi importantíssim.
Pel que fa al comprador, abans els bancs li prestaven el cent deu per 100 de la hipoteca i ara el setanta, i gràcies.
Fins al vuitanta per cent. Però més que el percentatge –perquè això ara és una directiva europea– li donen com a préstec el 35 per cent dels ingressos de la unitat familiar. Jo ara compro un pis que val 300.000 euros i tinc una nòmina que me n’aporta 2.000. Vull demanar una època pel 50 per cent, de 150.000 euros. Si el que surt a pagar és més del 35 per cent del que jo guanyo, no me la donaran. Això evita el que va passar en aquell moment. En aquell moment donaven hipoteques a tothom. Llavors és normal que els pisos pugessin tant, perquè el que en tenia un per vendre trobava quatre persones que l’hi volien comprar. Això ara no passa.
Però ha dit adés que ara vivim una nova eufòria compradora.
Des del gener. En els darrers cinc mesos, sí. Abans quan venien un pis havies de convèncer el propietari d’abaixar-ne el preu, perquè, si no, no el venia. Ara el comprador ja no demana cap rebaixa, paga el preu que li demanen. Això és un canvi d’equilibri total. Al final, qualsevol mercat funciona si està equilibrat. Aquest, també. Què vol dir equilibrat? Que, si vols vendre un pis li fixes un preu, el pots vendre en tres, quatre o cinc mesos, depèn de cada situació. I si vols comprar un pis, igualment, el pots trobar en quatre o cinc mesos. Es desequilibra a favor dels propietaris quan hi ha molta demanda i poca oferta. O al contrari, durant la crisi hi havia molta oferta de pisos i poc compradors.
El mercat de Catalunya –i sobretot, el de Barcelona– per la singularitat política del nostre cas, és diferent al de la resta de l’Estat?
Bastant més.
En quin sentit?
En el mercat de la compra-venda, en cap sentit. En el de lloguer, moltíssim. És que no hi ha pisos.
Per què? Perquè els propietaris no volen llogar amb tanta regulació i fixació de preus?
Al voltant del vuitanta per cent dels propietaris de pisos de lloguer són particulars…
El vuitanta per cent! No és això el que sentim i llegim…
Això ho diu l’administració, no jo.
Però no és això el que s’escampa. Les plataformes contra les hipoteques o el Sindicat de Llogateres ofereixen unes xifres de grans tenidors, de fons d’inversió o de voltors molt més altes…
Jo no ho sé. Ni els compto ni puc saber-ho. Dic que el diu l’administració. El problema dels lloguers es constata, a nivell de manifestacions, de fa un any, però a nivell real, de fa cinc. Arran de la covid la gent va començar a adonar-se que era molt difícil trobar un pis per llogar en totes les grans ciutats. Aquest és un problema global, de tot l’estat. Més greu a Barcelona i a Madrid. Això com comença? Tothom sap que les caravanes es fan a les autopistes quan absorbeixen un deu per cent de cotxes més dels que hi caben. Un deu per cent la col·lapsa. Això ha passat amb els pisos turístics. Fa vuit anys n’hi havia alguns, pocs, imperceptibles. A Barcelona fa deu anys hi havia 80.000 pisos en lloguer i potser uns 500 de turístics. Això no representava cap problema, però va anar a més cada vegada. A més i a més. I ho han fet els propietaris privats, perquè els grans fons, digui el que digui la Plataforma, no tenen pisos per a llogar. No els poden gestionar. Un pis turístic demana molta dedicació, és quasi com un hotel.
Hi ha empreses que ho fan…
Empreses, però no els fons. Hi ha empreses que hi fan negoci, sí. Però no és això que diuen dels fons. Diuen que tenen tants pisos perquè van comprar-ne paquets arran de la crisi i que els dediquen al turisme. No és veritat. Aquests no ho fan, això. No tenen la capacitat per a fer-ho. Tant se val. En tot cas, quan brota amb força la qüestió dels pisos turístics, dels 80.000 que hi havia en lloguer 8.000 se’n van. Per què? Perquè si tu tens un pis i li traus 1.000 euros mensuals de lloguer i pots doblar-los si ho fas d’una altra manera, la majoria de la gent es decanta per aquesta segona opció. Milers de pisos, doncs, se’n van del mercat habitual per aquesta banda. Cada any més. Va arribar un moment en què un 20 per cent de pisos turístics havien deixat el mercat convencional. Ja tenim la caravana! Pugen molt els preus, se situen fora de l’abast d’un treballador normal i les administracions comencen a regular el tema.
Vostè atribueix, doncs, l’augment del preu del lloguer a la irrupció de l’apartament turístic.
El que sé segur és que el problema és la manca d’oferta, la manca de pisos al mercat. I això no és justifica per una sola causa. Falten pisos, en primer lloc, perquè l’administració no n’ha fet prou de protecció oficial. Vas a Europa i els països tenen el 15 o el 20 per cent d’habitatges de protecció oficial. A Espanya no supera el 2 per cent.
Llavors, en el cas de Barcelona, arriba l’ajuntament i exigeix a les immobiliàries que destinen el 30 per cent de cada nova promoció a venda o a lloguer de protecció oficial.
I la gent sap quants pisos nous d’han fet en els darrers nou anys des que es va aprovar aquesta normativa?
Quants?
Cap.
Cap?
És que no se n’han fet. Ni dels uns ni dels altres.
Al meu barri, Poblenou, hi ha una pila de grues…
Deuen ser oficines. A veure, no és que no se’n faci cap, però se’n fan poquíssims. Per què? La normativa del 30 per cent pot estar teòricament molt bé, però a la pràctica no funciona. Perquè aquest és un país de lliure mercat, no comunista. El problema és que estan fent regles comunistes en un país de lliure mercat. I això no funciona. Tant com el propietari individual d’un pis accepta una proposta de lloguer de Airbnb perquè li pot rendir el doble i no la d’una família, el propietari d’un solar no accepta que abans valgués tant i que ara valgui tant menys el 30 per cent. Decideix no vendre’l, doncs. Quan tu fas un pis de VPO a Barcelona, aproximadament el preu és de 2.200 euros el metre quadrat, una vegada construït. Fer el pis, si et regalessin el solar, en costa 1.400, més impostos… L’AJD [Impost d’Actes Jurídics Documentats] de la divisió horitzontal, l’AJD de l’agrupació, l’AJD de la hipoteca… La gent no sap la quantitat d’impostos que has de pagar quan fas un edifici. No en té ni idea.
Això es va aprovar durant l’alcaldia d’Ada Colau. Per què ara Jaume Collboni no retira o redueix aquest percentatge del 30 per cent?
Jo ara em fico en un jardí on no m’hauria de ficar… Mira, els socialistes saben que tot això no va enlloc, però, clar, per governar necessiten els Comuns. Els Comuns són comunistes, tan respectables com vostè vulgui, però viuen al país on viuen. Tu pots aplicar normes comunistes a un país comunista, però en una societat de lliure mercat això no funciona. Perquè la gent, tota la gent que t’ha d’acompanyar, no ho fa.
Construir pisos de protecció oficial…
Pot ser una solució, sí.
Ara el president Illa diu en faran 50.000. S’ho creu?
Clar. Per què he de dubtar de la seva paraula?
Jo què sé. Vostè treballa al sector i li pregunte si ho veu factible. En el temps, eh… D’on trauran el sol? A Barcelona no n’hi ha de nou.
Sí que n’hi ha.
On?
En té l’administració. L’administració té l’hòstia de terrenys.
On? A Barcelona?
Sí.
Per exemple?
A tota la part de la Ronda de Dalt, de la Trinitat. Allà en tenen per avorrir-se. L’administració en té molt, fins i tot a Barcelona. Tu, Vicent, que saps com va la vida, saps de qui és la Sareb?
La societat que gestiona els actius immobiliaris considerats “deteriorats” procedents dels bancs i les caixes que van necessitar una injecció pública.
Molt bé. Saps qui és el més gran tenidor de pisos, des de la crisi, amb diferència, multiplicat per vint-i-quatre? La Sareb. Com és que la gent no els diu: “Però què dius, què m’estàs contant?
Ja els ho diuen, però ells retruquen que són pisos que sovint ja no estan en condicions…
Doncs, que els arreglin! Els polítics, que són molt llestos, veuen que la gent comença a inquietar-se i a manifestar-se pel preu dels lloguers. Això és normal. Si tu estàs treballant i no pots llogar un pis, alguna cosa falla, perquè hauries de poder llogar-ne un. Això és evident. Els partits comencen a veure això i et fan el relat. El relat quin és? Que això és culpa dels fons voltors, dels grans tenidors, dels especuladors… Jo crec que no saben ni què és especular. Comencen a inventar-se una sèrie de paraules per crear un relat, perquè la gent que se’n queixa en trobi un culpable. Però qui n’és el responsable realment? De qui n’és la responsabilitat? De l’administració. Tu no has fet pisos VPO [Vivenda de Protecció Oficial] en els darrers vint anys. Llavors apunten a un altre culpable. El culpable són aquests altres.
Llavors pren volada la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca que carregar contra els desnonaments… I Ada Colau, en el cas de l’ajuntament de Barcelona, arriba a l’alcaldia…
Els desnonaments van ser el gran error a Espanya en conjunt. Tu no pots traure una família d’una casa perquè no pot pagar la hipoteca. Això és horrorós.
No entenc per què no es pot destriar el qui no paga una hipoteca perquè no vol i el que no la paga perquè no pot…
Això és superfàcil. Parlo d’aquell moment. En aquell moment era evident que la gran majoria de la gent que no podia pagar una hipoteca era per la crisi. Ho sabia tothom. Hi va haver una crisi espectacular. La gent es quedava a l’atur. I era evident que no era una trampa, que no es tractava de gent que volia aprofitar-se de la situació o del sistema. A Europa va passar igual, però no feien desnonaments. Allà van ajornar el pagament d’aquests deutes amb el sistema que fos.
D’acord. Ara pensem en el petit propietari, en aquell que ha comprat un pis com a inversió i que de sobte es troba amb una família o amb algú que no li’n pot pagar el lloguer perquè no pot, en una situació de vulnerabilitat…
Si et passa això, tens un problema. Un problema greu. I què han fet? En primer lloc atribuir-ne la culpa a qui no la té. Són coses totalment diferents. Després, el tenidor de pisos més important a distància des de la crisi a Espanya és la Sareb, l’Estat. Doncs, que posin els seus pisos a lloguer social, en lloc d’apuntar cap a un altre costat. Tercer, han fet normatives absolutament polítiques. Perquè els socialistes –que jo crec que saben que això no funciona–, tant a Espanya amb Podemos com a Catalunya amb els Comuns, es veuen obligats a fer polítiques de comunistes. Una altra cosa seria que diguessin: “Doncs, canviem de model i, en lloc de viure en una economia de mercat, fem un país comunista”. Llavors, sí.
Mentrestant, ens trobem amb jóvens que cobren salaris molt reduïts, no poden pagar un lloguer i es veuen obligats a canviar de ciutat, en el millor dels casos. Ens hi hem de resignar?
A veure, una persona que té uns estalvis aquí sí que pot comprar un pis.
I si no en té? Com n’ha de tenir amb els salaris que es cobren ara?
Si no en té, no se’l pot comprar. Però això ha passat sempre. Aquest és el problema. Quan jo tenia trenta anys tampoc podia comprar-me un pis. Comences llogant un pis, vas estalviant i després te’n compres un.
Però si ja no pots ni pagar el lloguer…
D’acord. Aquest és el problema. El problema no és que no el puguin comprar, el problema és que no el poden ni llogar. La solució ? No n’hi ha. Avui no n’hi ha, tret que creguem en els miracles.
Ha dit abans que l’Estat, les administracions, haurien de construir més habitatges de protecció oficial…
M’has preguntat per avui. Amb el temps, si construeixen molt pisos de protecció oficial, si activen la Sareb com cal, això es podria anar arreglant… L’Idealista, que té un portal on surten els pisos de lloguer, diu que el 2005, fa deu anys, tenien 80.000 pisos en cartera a Barcelona. Ara en tenen 20.000. Aquest és el tema. Si en tenien 80.000 i el mercat estava equilibrat i qui volia llogar un pis el llogava, ara en tenen 20.000 i en falten 60.000 Però en falten més, perquè Catalunya cada vegada té més gent. Com es pot arreglar això? Hi ha la via lenta, que consisteix a fer milers de pisos, que és la que ha triat el president Illa. Ho farà. Perquè tenen els terrenys i deuen tenir els diners, perquè amb els impostos que cobren al sector immobiliari… Si vols, en fem números.
Si fora tan fàcil. Els imposts i la despesa pública no son vasos comunicants directes. Els que es recapten en un sector no van a parar directament al mateix sector…
Si el problema és tan greu, han de trobar-los. És una qüestió de prioritats. I si no és tan greu, no cal que facin res.
El problema és molt greu, sí. Però també és greu la situació de la sanitat pública o el finançament de la llei de dependència.
El sector immobiliari té un avantatge. I és que al final et pots autofinançar. Tal com es finança un particular o una empresa, la Generalitat, que no té intenció de lucre, també pot fer-ho.
Una part, sí, però l’altra l’hauran d’aportar ells.
No. Perquè quan tu fas una promoció de VPO, com que el terreny és teu, només els queda la construcció. Ja t’ho he comentat abans. En una promoció immobiliària particular, la construcció la finança la banca. Només han de fer front a la construcció. Qui vagi a aquell pis ha de pagar un lloguer, i amb aquest lloguer, sense la despesa dels terrenys ni els impostos, pots pagar la hipoteca. Sembla molt simple tot el que t’estic dient. Jo no sé quins números ha fet la Generalitat, però podrien ser aquests. Aquesta és la solució lenta. No pots fer pisos en sis mesos, n’has de fer a quatre o cinc anys. I n’hi ha més. Quan l’Idealista diu que abans hi havia 80.000 pisos de lloguer i que ara només n’hi ha 20.000. En falten 60.000. On són? Amb la normativa actual la gent no els vol llogar.
Vull que ho entenguis com si el pis fos teu. Al final, la gent que té un pis té un patrimoni. És el seu patrimoni. Està molt bé decidir les condicions de lloguer dels habitatges dels altres. I els propietaris et poden dir: “D’acord, sí, però amb el pis del meu veí. Amb el meu, no”. Això s’ha d’entendre. La gent ara l’ha de llogar almenys per cinc anys. Això abans no passava. I pensen: “I si el necessito jo abans d’aquests cinc anys?”. També em pensen: “Ostres, amb la normativa actual, si em deixen de pagar, no puc fer res. Tinc el pis, però no el cobro”. I potser n’han de pagar la hipoteca. La solució és traure’l del lloguer i esperar, si pots, o vendre-te’l. Poden esperar els que no paguen una hipoteca i tenen una economia sanejada.
Tornen al problema inicial. Això és un bucle!
En tot cas, si hi ha un problema social, qui se n’ha de fer càrrec? L’administració. No el propietari del pis. Ara ho ha de fer el propietari. Si fas que sigui ell qui tingui el problema, t’agradi o no t’agradi, ell traurà si pot el pis del mercat. Se n’ha de fer càrrec l’administració.
Ha quedat clar. Recuperem el fil del començament. Habitat fa fallida i llavors què fan vostès a donpiso?
Vam parlar amb els creditors i ens vam quedar l’empresa.
Abans li he demanat si no els fa respecte tenir uns resultats com els de l’any passat en un sector tan incert…
No. Ja saps com funciona això dels beneficis aquí. Jo tinc el 70 per cent de donpiso i els altres directius, el 30 per cent restant. Bé, doncs jo tinc un sou. No guanyo res dels beneficis de donpiso.
Això pot ser difícil de creure…
La gent es pot pensar que això s’ho queda el propietari. No, no, no. Els beneficis els reinvertim tots.
No reparteixen dividends entre els accionistes?
No. Mai.
Això és una empresa catalana com Déu mana.
No sé si és com Déu mana…
Ull! No li ho dic amb ironia. En aquest país això és una constant que es repeteix sovint.
Ja l’hi dic, mai hem repartit beneficis. Mai. Tot és a reinvertir.
Doncs, la poden estacar encara més, perquè, si la història arriba un moment en què no funciona, no n’hauran tret ni un profit personal…
Nosaltres portem quasi 41 anys. De crisis, n’hem patit unes quantes. Hem tingut fins ara l’habilitat de poder sortir-ne. Per això no repartim beneficis. Les hem passat i, si en ve una de nova, tindrem prou capacitat, prou resistència, per sortir-ne de nou. Almenys així ho veiem ara…
Diuen al seu resum anual que estan mirant la possibilitat d’establir-se a l’Equador, Xile, Argentina, Perú… Juguen fort. Coneixen aquells mercats, la situació de cada país?
La notícia és correcta, però potser no s’explica bé. Nosaltres no hi anirem com a donpiso. Ni a l’Argentina, ni a l’Equador, ni a Perú. Però tenim gent que ens ve perquè volen obrir oficines de donpiso en aquests països. Però no som nosaltres que hi anirem per fer-ho. Què fem nosaltres? Donar-los una màster franquícia. Ells seran els qui les obriran. I ells coneixen el país. Jo no m’atreviria a fer-ho. Ni conec el país, ni soc d’allà, ni soc boig. [Riu]. En el seu dia tothom anava a Brasil i han tornat tots.
Jo recorde el cas d’editorial Bruguera dels anys setanta. O ara el de Prisa.
Tu quan vas a un lloc has de tenir algú que el conegui i que se’n faci responsable. Saps per què tenim aquesta mena de sol·licituds? Em vaig quedar parat quan m’ho van explicar. Pel futbol. Els he preguntat a la gent que venia d’Argentina interessada en nosaltres: “Per què? Per què aquest interès?”. I m’han respost que era pel futbol. En l’era Messi, molt més. Quan el Barça juga surt donpiso. Els argentins es miraven tots els partits. Els argentins i, en general, tot el continent.
L’any 2009 vostès es queden l’empresa…
L’empresa, no. La marca. Vam pagar un milió d’euros.
I què val ara donpiso?
No en tic ni idea. I no l’hi dic perquè no vulgui, sinó perquè no ho sé.
Ja. I no han sentit en cap moment la temptació de tornar-se-la a vendre, com quan van acabar en a Ferrovial?
L’hi he explicat. Nosaltres ni ho vam buscar en aquell moment ni ho busquem ara. No estem per aquesta història. És que ni t’ho planteges. Nosaltres som una empresa bastant familiar. Els directius som família i aquí hi ha gent que hi treballa de fa quaranta anys. Això és inversemblant en una empresa d’aquest sector. Més de la meitat de la nostra plantilla porta vint anys treballant aquí. Quan dic familiar no dic que siguem tots cosins, però al final som tots els mateixos. Jo no penso en una empresa per guanyar l’hòstia i vendre-me-la i guanyar encara més. Jo penso en l’empresa per anar tirant com millor puguem. És un lloc de treball. I cada mes intentem vendre perquè continuï funcionant. No et dic que tot això ho faig per la gent. No vull passar-me de rosca, però ens ho miren així.
Quatre-centes cinquanta persones…
A tot Espanya. I ara en seran més. És molta gent, tot i que en algun moment en vam ser mil dos-cents.
Família nombrosa…
En tot cas, això rutlla sol. La gent porta molt temps i sap què ha de fer. Ja porta molts anys i és de confiança.
Abans parlava de l’Idealista. Aquesta manera de vendre canvia les coses… La gent que treballa ací ara ja no deu fer de comercial, ja no deu eixir al carrer…
També. Escolta, ningú compra un pis mirant-se un vídeo. Ningú. Però què ha canviat? El que ha canviat bàsicament és que abans la gent es comprava un diari i allà veia: “Pis 80 m2. 2 H…”. I ara troben un vídeo a l’Idealista.
Un vídeo que fan vostès?
Sí.
Llavors, ells que fan?
Ells són un portal que treballa amb tothom.
Se’n queden un percentatge?
No, no, no. Són una plataforma. Venen espais. Nosaltres i molts més en comprem per posar-hi els nostres productes. I no ha canviat absolutament res. Només que el comprador, en lloc de llegir quatre referències bàsiques en un text breu al full d’un diari, es mira un vídeo a l’Idealista. Qui diu Idealista diu qualsevol altre portal dels que fan la mateixa feina. Però al final et truquen a tu o t’envien un correu dient-te que estan interessats a veure aquell o aquell altre pis. I el comercial fa la mateixa feina.
Vostè viu de lloguer o el pis és de propietat?
Jo visc llogat.
A cal sabater, sabates de paper!
Ja, què hi farem!, però no tinc cap pis al meu nom.
