Jordi Casas fa vida i mitja que recorda vincles amb el Banc Sabadell. Molts dels membres de l’Associació d’Accionistes Minoritaris, de fet, ho fan. “Som els hereus del fundadors, com aquell qui diu: vinculats al Gremi i de famílies vinculades al banc des del seu inici”, explica, amb més divertiment que nostàlgia. Des de la presidència de l’entitat reconeix que els motius per oposar-se a l’OPA hostil que el BBVA va plantejar el passat mes de maig tenen un punt de personal. “No pot ser que aquesta història d’èxit acabi així, de sopetón“, sentencia el que fora diputat d’Unió Democràtica de Catalunya. Lluny de patir, però, se’l veu confiat: als seus ulls, l’accionariat de la companyia que presideix Josep Oliu és prou fort per resistir –”no ens torçaran”, proclama–. El rival, per la seva banda, no ho és tant: l’advocat, ara a les files del Foment del Treball de Josep Sánchez Llibre, no només lamenta la “prepotència” i les formes de Carlos Torres, sinó també una gestió maldestra de l’operació –com demostra, en bona manera, la decisió de la CNMC de portar-la a fase 2 d’estudi–. Per explicar-ho, rep Món Economia al seu despatx a la seu de la patronal, a una de les zones “a on es penca”, que veu menys periodistes que les habitacions nobles. Casas, així, pensa més en el futur a llarg termini que no pas en els que seran uns pocs mesos d’estira-i-arronsa entre Bilbao, Sant Cugat i Madrid. I Barcelona. Es limita a sospirar: “esperem que tornin”.
En quin estat queda l’OPA després de la decisió de la CNMC?
Era una decisió esperada.
No pel BBVA
Per dintre ho havien d’intuir. No s’havia de ser gaire intel·ligent per observar-ho. Espanya és el país amb més concentració bancària de la UE, i Catalunya és on n’hi ha més. Per tant, la desaparició d’una oferta financera és un tema de competència, perquè tot això encara va de crèdit –i, si n’hi ha menys, doncs és més car–. Alguns punts del país quedaven en situació de pràctic monopoli. I un segon problema: la penetració del Sabadell amb pimes i autònoms, que és la més elevada de l’Estat. Això requeria un estudi en profunditat, i amb la documentació que havia aportat el BBVA tampoc no deixava clar què volien fer: reduir la plantilla, tancar sucursals… No es veia clar. S’havia d’ampliar la investigació, doncs, per falta de material per prendre una decisió delicada. Entre altres raons perquè era delicat fer una OPA hostil. És una pràctica poc habitual en el món financer. El Sabadell, de fet, ha absorbit cinc bancs a l’Estat pactant amb tota tranquil·litat. I la fidelització que hi ha aconseguit ha estat molt gran, fins i tot a Madrid!
I en endavant?
Ara, des d’aquí, hem de veure quins plans té el BBVA. La idea de fons, que és la que preocupa a moltíssimes institucions, és que es perdi un finançament importantíssim que tenia el Sabadell amb les pimes. Però també des d’un punt de vista d’interès econòmic per a l’accionista del Sabadell. Ara mateix, no és gaire beneficiosa, perquè, tal com està la borsa, la prima ja no hi és. I el negoci a mitjà termini del BBVA té molts riscos! El 50% del benefici ve de Mèxic, amb el pes en caiguda lliure i amb l’amenaça dels aranzels de Trump.
El resultat de les eleccions als Estats Units fa menys atractiva l’OPA, doncs?
Parlant de l’accionista, que és qui prendrà l’última decisió: el Sabadell té el 85% del negoci a l’Estat, la resta a la UE i TSB al Regne Unit. Un canvi de papers amb una altra entitat que està tan concentrada a Mèxic és un risc, un que jo no correria. Si Trump executa el que diu dels aranzels, el BBVA té un problema molt seriós. Però, encara que no ho fes, no seria recomanable anar-hi. La UE, amb tots els seus inconvenients, és més segura. Ara com ara, dubto que el minoritari accepti el canvi d’accions, perquè no té cap valor.
BBVA és l’entitat de l’IBEX que menys ha crescut enguany…
Correcte. Però a més, el Sabadell és diferent de la resta de l’Ibex: és un banc amb ànima. El funda el Gremi de Fabricants de Sabadell per facilitar les importacions. Fins a l’any 1954, el banc era a dins del Gremi; era un instrument financer per consolidar empreses industrials. D’aquí el costum d’apropar-se al petit i mitjà empresari; s’hi han dedicat sempre! De fet, quan el banc ha anat creixent per Espanya, sempre que obria una sucursal, cercava accionistes locals. Sempre entraven de la mà d’empresaris, que, a més d’accionistes, en són clients. Això crea una manera de fer difícil de trencar.
Aquest petit accionista, per la quantitat que té, no anirà a especular per mig euro per acció – llevat que paguin molt més, que no és el cas–. Per arribar al 50,01% de les accions, el BBVA haurà de fer un esforç molt gran, haurà de convèncer molt.
En aquest sentit, es mouen les seves campanyes cap als accionistes del Sabadell.
Jo no sé qui l’haurà dissenyat, aquesta campanya. És sorprenent. Vostès em diuen que jo parli amb els accionistes del BBVA? Però si han vingut a casa a fer-m’hi fora! S’han presentat amb males maneres, amb prepotència, amb una OPA hostil… I ara em parlen de diàleg? Mostren una cara amable que és tot el contrari del que estan fent de veritat. El que estan aconseguint és fidelitzar encara més l’accionista del Sabadell!
Més enllà del caràcter hostil de l’OPA, vostè ha estat molt crític amb les formes del BBVA. S’hi troben un interlocutor molt agressiu?
La nostra associació no ha connectat amb el BBVA. Però les formes no són admissibles! El president del BBVA ha anat a diverses entitats de Catalunya, i les seves formes no són adequades. No respon a les preguntes que se li fan: si acomiadaran o no, si tancaran sucursals… És un acte prepotent. Ve a seduir-me, però no m’explica què vol fer. No ho han fet bé.
No ho han fet bé tampoc de cara al regulador? Els seus plans no han estat presentats correctament?
S’ha de suposar que una gran empresa fa les coses bé. D’entrada, presentar una OPA en plena campanya electoral és un error. Ells diuen que es va filtrar; però, en una empresa seriosa, les coses no es filtren. S’ha de ser seriós, en aquest negoci. En plena campanya, s’hi podia fer una lectura política: una agressió a l’única entitat financera que va néixer com a banc a Catalunya i hi continua. Hi ha Caixabank, però es va crear com a caixa – de fet, n’és el gran exemple–. Per què una història com aquesta ha d’acabar d’una forma tan hostil? Es tracta de respectar una història d’èxit exemplar.
Aquesta mateixa setmana acaba el termini per personar-se davant la CNMC. Com valora la resposta del món empresarial? També fora de Catalunya.
És la mostra de la por de molts petits empresaris al fet que els desaparegui el seu principal instrument financer. I la certesa que, si desapareix, els hi costarà més car el crèdit.
Més enllà del posicionament patronal, s’ho troben, això? L’empresariat pateix per l’amenaça del BBVA al finançament?
Tenen por, i molta. Fins i tot defensen el banc amb més passió que nosaltres mateixos. L’associació d’accionistes minoritaris som els hereus dels fundadors, perquè estem vinculats al Gremi de Fabricants de Sabadell. Ho hauríem de sentir més que ningú. Però els gallecs estan que se’n pugen per les parets! Ha causat una reacció fatal, i més encara amb les seves formes. Si BBVA s’hagués presentat d’una altra manera, havent-ho parlat molt… Però així? La gent no està disposada a acceptar-ho.
Deia que les formes no han estat les correctes. Recentment, els bancs han xocat per si el Sabadell ha vulnerat el seu deure de passivitat facilitant informació per personar-se davant la CNMC.
És que això no és cert. Si ho hagués sigut, hauria tingut conseqüències. Forma part de la seva estratègia. A on més s’ha equivocat el BBVA és no fent el que diu. Si hi ha contradiccions entre discurs i realitat, la gent no et creu.
Els remedies que esperava el BBVA són suficients perquè l’OPA tiri endavant?
Hem de veure què fa al final la Comissió. Les condicions poden acabar fent no atractiva l’operació pel BBVA. De la nota que ha fet la CNMC se’n desprèn que tenen seriosos dubtes quant a competència i que pateixen pel finançament de les pimes. Però encara abans: si l’evolució de borsa i de rendibilitat d’ambdós bancs no varia, és molt difícil que l’OPA surti. Jo no aniré a fer un intercanvi per anar a perdre. Haurien de canviar molt les coses.
El que sí que pot passar és que, un cop conegudes aquestes condicions, el mercat financer sabrà com es pot fer una OPA sobre el Sabadell. I això s’ho miraran més els bancs estrangers que no pas els d’aquí.
Les famoses fusions transfrontereres que defensen Enrico Letta o Mario Draghi.
El BCE no és competent, la competència és estatal. Però el que vol són bancs sòlids amb operacions transfrontereres, la qual cosa em sembla bé des d’un punt de vista polític. Sembla que algun banc alemany i algun banc italià es mouen en aquesta direcció. En el cas del Sabadell, si quan surten les condicions, l’operació no és atractiva per al BBVA, però sí que ho és per a algun banc europeu… Veurem.
En tot cas, el banc que volgués comprar sabria que ha d’anar molt alerta amb competència i finançament de pimes; per tant, difícilment tocarà el model. I, a més, ha de fer una oferta atractiva per a l’accionista.
Un nyap del BBVA, doncs, pot acabar sent positiu per a vostès.
Pot acabar sent-ho. De fet, la lògica fa pensar que el mapa financer europeu es mourà. Amb lentitud, però es mourà. I llavors ja es coneixeran les condicions que el regulador espanyol posa sobre el Sabadell per ponderar el seu atractiu. En tot cas, ho serà més per a un estranger que per a un espanyol.
I no seria, en un cas com aquest, també un obstacle aquest vincle de l’accionista amb el banc que vostè defensa?
Pensar que un banc estranger vindrà aquí a obrir sucursals no té sentit. Que vulgui fer negoci a l’Estat, sí que en té. El més lògic és que un banc que volgués entrar fes una inversió financera deixant les coses com estan. Perquè sap que, si tanca sucursals, tindria problemes de competència; i la inversió de tancar i obrir els seus punts és inviable. Per tant, el benefici d’una operació transfronterera seria que el Sabadell continuaria sent el Sabadell. I una oferta al preu real del banc, i no el que proposa el Bilbao. Que l’accionista sigui l’un o l’altre no és rellevant. El més rellevant és que el mercat mantingui un operador financer per als petits i mitjans empresaris. En una entrada d’un banc estranger seguiria tot igual. Si el futur va per aquí, no plantejaria tots els problemes que planteja el BBVA.
El BBVA pot assumir condicions com aquestes? A quin preu?
Una persona que té accions a borsa farà una venda si veu que farà un bon guany. Si l’oferta és atractiva, i l’accionista veu que farà plusvàlua, pot funcionar perfectament. Però no és el cas.
Vista la reacció dels actors implicats, quin futur augura a l’operació?
El BBVA s’ho ha de pensar molt. Quan tens dos governs en contra, cambres en contra, patronals en contra… entres amb mal peu. No és recomanable fer-ho amb tanta oposició. No descarto que acabin retirant l’OPA. De fet, el conseller delegat ja ho ha insinuat un parell de vegades.
Com ha rebut l’inversor institucional, el gran accionista, els moviments del BBVA?
Els fons d’inversió fan números, i decideixen a últim minut. Ara com ara, no hi ha cap mena d’atractiu. A més, darrerament han aflorat posicions al Sabadell diversos grans actors, com BNP o Zúrich, amb voluntat de permanència. Dir que el gran capital estaria automàticament a favor de l’OPA és com assegurar que el Barça guanyaria Las Palmas. I, al final, van perdre. Ells es mouen per interès, i, ara mateix, no els interessa. De fet, un gran accionista del BBVA – GCQ Partners – ha marxat. Això és un símptoma, no es volen complicar la vida.
La millora en la retribució a l’accionista ha servit al Sabadell per assegurar-se suports?
El banc ha passat uns anys retribuint poc, com tots. Les accions han caigut en picat respecte del valor anterior a la crisi del 2008, com a tots els bancs. El Sabadell ja fa uns anys que es recupera bé. Per tant, el més lògic és que comenci a compensar a l’accionista l’increment de negoci, perquè és el que t’ha aguantat durant la crisi. Estic segur que, amb OPA o sense, la política de retribució del Sabadell hauria estat la mateixa. Sí que ha servit per refermar la confiança en els gestors del banc, perquè es veu la voluntat de tornar part del benefici després d’anys d’estrènyer el cinturó. Dona tranquil·litat.
Vostè lloa sovint la gestió empresarial de la direcció del Sabadell. Com valora, però, la més política? Han respost correctament a l’OPA?
El Sabadell, a diferència del BBVA, té una cosa a favor: qui dona la cara és el president i el conseller delegat. S’han reunit amb accionistes, amb clients… Les explicacions que fan el senyor Oliu i el senyor González Bueno quan les han de donar ja són suficients. No els ha calgut cap campanya publicitària. De fet, jo crec que seria contraproduent fer-la. Per què volem un anunci? Si ja ens l’està fent el BBVA! De fet, si jo fos accionista del Bilbao, preguntaria quant ha costat.
Vista la resposta en les darreres setmanes, en cas que l’OPA tiri endavant, confien que tindran els suports per evitar-la?
Si les condicions són les que hi ha ara, aquesta OPA és inviable. No torçaran l’accionista del Sabadell. Fa poc, un informe que deia que o el BBVA posava diners sobre la taula, o no tiraria endavant. Però jo crec que ni que n’hi posin. És un problema de credibilitat, no tant de mirar balanços. Escolti’m, vostès em volien enredar, ara no ho vulguin arreglar! No tinc cap confiança en el que farà vostè demà passat si és el propietari del banc.
El suport que ha rebut el banc del teixit econòmic català facilita el retorn de la seu social?
Han passat uns anys en què hem comès molts errors. Una de les coses essencials, i per a un banc encara més que ningú, és que hi hagi seguretat jurídica. I Espanya en general té un problema de seguretat jurídica, perquè el govern es desperta amb reformes fiscals cada dos per tres, amb discussions… I ningú està atent als petits i mitjans, que són els que aguanten el país. Això crea molta incertesa.
La seguretat fiscal és fonamental, perquè hem de saber de quin mal hem de morir. L’enfocament dels impostos a l’Estat està equivocat: s’utilitza el pressupost per quadrar els comptes públics, quan hauria de ser un instrument de política econòmica per fer créixer l’economia. De fet, el que ens podem trobar és que les empreses marxin d’Espanya. Repsol ho té molt clar: si per invertir a Tarragona em cobren això, marxo a Portugal! A mi m’agradaria molt que tornessin, perquè soc d’aquest país. Jo crec que està més a la teulada dels governs que no pas de les empreses.
Però tota aquesta estructura fiscal afecta al Sabadell sent on és igual que sent a Barcelona.
Això sí, el que passa és que en aquell moment… Els fons inversors internacionals són molt sensibles, tenen molta por. El risc de quedar fora de la cobertura del BCE va ser el que va fer prendre la decisió. Les coses no estan igual avui, estan millorant. Bé, esperem que tornin. Ara, insisteixo: el gran problema d’Espanya és que, o es redueix la despesa pública, o això no tira.
2 
