L’economia catalana capgira per primer cop en més de mitja dècada la competència econòmica amb Madrid. El PIB de la comunitat autònoma madrilenya va créixer un 3,3% el 2024, segons les dades de l’Institut Madrileny d’Estadística; mentre que el de Catalunya va escalar un 3,6%. Ambdues regions, val a dir, han quedat per sobre de l’alça espanyola, que no ha estat capaç de superar el 3,2%. En el cas català, els muntants de totes les aportacions al PIB han estat més que positius. Segons les xifres de l’institut estadístic català, tant el consum de les llars com el de les administracions públiques s’ha expandit. En el cas de la despesa de l’administració, ho ha fet, a més, a un ritme superior al del conjunt de l’economia, i ha afegit un 5,3% al seu valor afegit brut. Quant a les branques productives, els serveis han estat, un cop més, la que més ha contribuït a la millora econòmica del país, amb una alça del 4,1%. No ha quedat lluny la creixent indústria, que ha aportat un valor afegit un 3,9% superior al de l’any anterior. En xifres agregades, però, el terciari roman molt per sobre de l’economia productiva.
La terciarització, però, no va relacionada necessàriament amb una concentració en activitats econòmiques de baixa productivitat. El turisme encara és una de les palanques de referència en el creixement de l’economia catalana. Especialment l’exterior, que s’eleva un 11% en termes interanuals i deixa la seva empremta en les xifres exportadores. Ara bé, l’aportació del sector turística no explica ni de bon tros la tendència que marca el PIB del país. “No és cert que el creixement respongui als turistes”, argumenta el cap d’estudis de la Cambra de Comerç de Barcelona, Joan Ramon Rovira. La clau és, de fet, fabril. Per a l’expert, la xifra d’exportacions industrials és al centre de l’alça catalana per sobre de Madrid. “El model productiu madrileny no és industrial, només ocupa el 10% del PIB”, subratlla Rovira. A diferència de la capital, les administracions i la societat civil econòmica del Principat es marca com a objectiu superar el llindar del 20% d’aportació industrial al PIB que assenyala la Comissió Europea com a objectiu per als 26. En un curs de millores en el valor de les vendes a l’exterior, la mala relació madrilenya amb els compradors forans l’arrossega cap a baix.
De fet, a parer del catedràtic d’Economia de la Universitat Pompeu Fabra i cap d’estudis de la patronal Pimec, Oriol Amat, Catalunya sembla estar revertint la pèrdua de múscul industrial que es nota a tot occident. El país, raona, “no ha perdut tanta” capacitat manufacturera com altres mercats, fet que “ajuda” al rendiment català. En aquest sentit, l’expert observa que la capacitat del país per generar valor és superior a la de dècades passades, però també d’un tarannà diferent. “El 2005 i el 2006, el creixement era fràgil, perquè es basava en una bombolla. Ara veiem un creixement basat en avantatges competitius”, argumenta Amat. El Principat, per exemple, protagonitza un increment de l’activitat en sectors intensius en tecnologia, com ara la IT, la biotech o les ciències de la salut. De fet, com publicava recentment la Universitat Politècnica de Catalunya, els investigadors del territori lideren la sol·licitud de noves patents de tot l’Estat. Només en l’àmbit de la farmàcia, els centres tecnològics i d’investigació del país van registrar més de 220 nous productes; mentre que la tecnologia mèdica superava les 160. Aquesta nova activitat econòmica va generar un upgrading d’aquelles branques productives que ja destacaven a Catalunya. L’electrificació de la fàbrica de Seat a Martorell n’és exemple, amb major sortida de productes d’alta càrrega tecnològica.
Enfront, una Madrid que fa gravitar al seu voltant les seus de les grans multinacionals i els antics monopolis de l’Estat. La dependència del BOE obre, però, una sèrie d’oportunitats per a Madrid a mitjà termini. Entre elles, Amat destaca la de la defensa: la mitjanera producció militar espanyola s’articula al voltant de la capital. Així, les noves inversions securitàries plantejades per la Moncloa sota el paraigua de Brussel·les podrien servir per tornar a capgirar la balança. Catalunya, en aquest procés de fortificació europea, pot aportar el rendiment d’indústries accessòries, “temes més secundaris”, com ara la ciberseguretat, la nova economia de l’espai o la potent logística del país. “Armes, aquí no se’n fan”, comenta el catedràtic.
A per l’empat en els serveis més valuosos
L’efecte capitalitat i la força centrípeta de l’administració central de l’Estat fa brillar Madrid, sovint, molt per sobre del que hauria de garantir el seu fonament productiu. A ulls de la Cambra de Comerç de Barcelona, una de les palanques clau per al futur immediat de les economies avançades és l’ecosistema de “serveis d’alt valor afegit”, un terciari professional centrat en la tecnologia i l’assistència empresarial. Al voltant del gruix de multinacionals que s’amunteguen a Madrid, aquesta mena de serveis es fan essencials. “És un model productiu molt diferent”, reflexiona Rovira. Un que es fonamenta en els moviments d’aquests gegants cotitzats que volen reunir-se al voltant dels centres de poder polític. “Les grans seus arrosseguen molt de talent, força de treball qualificada”, reconeix Rovira. Ara bé, la diversificació de l’economia catalana pot servir per contrarestar les mancances administratives, especialment d’aquells negocis accessoris a les noves manufactures. “Tenim més massa crítica de Madrid, i el potencial de creixement per acompanyar les noves empreses”, celebra l’expert de la Cambra. Així, des d’uns nivells d’activitat molt més baixos que el competidor, Catalunya pot fer un salt en verticals econòmics crítics difícil d’imaginar a la capital del regne.
La despesa pública, encara en excés
Entre les xifres de creixement més destacades al país, la del consum de les administracions públiques supera la resta. La despesa dels serveis de l’Estat, la Generalitat i els Ajuntaments es va expandir el 2024 un 5,3%, més d’un punt i mig per sobre de l’economia. A llarg termini, apunta Amat, això “no és sostenible”; en tant que el gruix del dinamisme productiu hauria de recaure al sector privat en un ecosistema saludable. Però els casos català i espanyol deixen un marge d’actuació: a finals de la passada dècada, les inversions públiques “encara estaven molt lluny” d’altres països europeus de pes econòmic similar. Això, combinat amb una “bona” recaptació fiscal, deixa espai perquè els governs a tots nivells mantinguin la seva aportació econòmica a mitjà termini. Ho han de fer, però, sobre unes dinàmiques noves: “no és una qüestió de quant es gasta. La clau és l’eficiència”, contempla el professor de la UPF.
En conseqüència, reclama una reforma de l’administració que permeti assignar correctament els recursos públics sense els nombrosos entrebancs existents. Rovira, per la seva banda, reclama les administracions que deixin anar la torxa del lideratge econòmic. El consum de les administracions no suposa, de seu, un perill per a la sostenibilitat del creixement català -més encara quan es dedica a sanitat, educació o prestacions socials-. En un escenari ideal, però, aquesta centralitat administrativa duraria ben poc. Les empreses, etziba l’expert, han d’agafar el testimoni que deixin anar els seus reguladors, en tant que un sistema en el qual el consum públic “creix indefinidament per sobre de la mitjana privada” té uns fonaments gens sòlids.
La burocràcia accelera Madrid
Per a Amat, doncs, les llavors estan al seu lloc perquè Catalunya es mantingui a llarg termini per davant de Madrid en salut econòmica. Els sectors van per la senda correcta, i la salut de les empreses del país és infinitament millor que la que gaudien en altres cicles de creixement menys falaguers -com ara els anys anteriors a l’esclat de la crisi financera del 2008-. Ara bé, sota el govern d’Isabel Díaz Ayuso, la CAM dona al seu teixit productiu molt més marge regulador. “En burocràcia, paperassa i administració, estem molt pitjor que Madrid”, critica Amat. El desenvolupament d’aquestes empreses, especialment les de major contingut tecnològic, dependrà en bona manera de la capacitat de la Generalitat per rebaixar la càrrega burocràtica a investigadors i emprenedors. “Si encarem aquesta reforma i tenim bons resultats, el creixement pot ser encara superior”, conclou el catedràtic.
1 
