La industrialització i el brot d’una classe burgesa potent i pagada d’ella mateixa va provocar aviat l’aparició a Catalunya de les modes i les meravelles que als països del voltant es van desplegar a l’entorn de l’art. Art tradicional i art modern, a final del segle XIX, que aviat es van enfrontar en guerres fratricides que va guanyar el segon. Art vell contra art nou.
Al nostre país el Modernisme –versió autòctona de l’Art Nouveau francès o el Modern Style britànic– va comportar, també, la modernització de la cultura catalana –que havia tret cresta autònoma amb la Renaixença– i l’emersió d’uns artistes que tenien com a referència l’Europa de moment, i sobretot, el París capital bulliciosa i internacional de l’art.
Van ser ariets modernistes Santiago Rusiñol, Ramon Casas i Miquel Utrillo, que es movien de manera inquieta en la Barcelona del moment i que van ser motor i ànima de revistes, tertúlies i un local, Els Quatre Gats, que podem considerar cau de l’avantguarda i protogaleria d’exposicions d’artistes excitats com Picasso o Nonell.
El concepte galeria d’art es va anar consolidant amb l’educat Noucentisme –amb ressorts tan interessants com les Galeries Laietanes que les van impulsar–. Després de la guerra dels tres anys, aquests establiments van funcionar com a cau de contestació, de modernització i de projecció de totes les noves tendències artístiques, malgrat l’asfíxia oficial imposada per la dictadura. La funció social de les galeries durant el franquisme a Catalunya és indiscutible. Aquesta inèrcia es va mantenir durant els setanta i els vuitanta, però als noranta l’efervescència i la modernitat de les galeries d’art catalanes va començar a trontollar.
Un nou concepte –mercat de l’art– que no funciona bé a Barcelona
Avui dia un nou concepte –el de mercat de l’art– no funciona bé a Barcelona. Catalunya ha deixat de ser motor i referència, i les galeries actuals no saben ben bé cap a mirar. El món del galerisme és també –com tants altres– un submón decadent a Catalunya? L’agitació de la Movida madrileña i la força posterior d’un Estat que vol que la seua capital siga l’únic melic –econòmic, polític, financer, cultural i artístic– peninsular han substituït l’antic vigor barceloní? Què i qui hi ha darrera aquesta aparent decadència de les galeries d’art catalanes? Què s’ha fet de les classes mitjanes, urbanes i il·lustrades, que abans compraven art i s’ajuntaven a les galeries com a centres de tertúlia, exhibició i sarau?
Hi ha molts punts de vista i una maror de fons. Un remor de descontentament o resignació. Ja som província artística de manera irreversible? Responen aquestes preguntes –miren d’aclarir-s’hi– tres galeristes de procedències i mètodes diversos i contradictoris: Manuel Valls, punter de l’art conceptual a Catalunya, veterà descarat, galerista abans i encara ara, que acaba d’inaugurar Arts Club BCN, “un espai que pretén ser l’aparador on l’art actual es puga gaudir de manera transversal i inspiradora”. Jordi Barnadas, galerista des de 1992, promotor d’un local acollidor, que es vol eclèctic, obert, situat en el que resta de l’artèria artística de la ciutat, a la cruïlla entre el carrer del Consell de Cent i el passeig de Gràcia. I Miquel Alzueta, exeditor, propietari de dues galeries a Barcelona, una Madrid, una a París, una a Casavells i una a Anglaterra. Alzueta treballa amb un conjunt aproximat de 50 artistes, dels quals quinze o vint són el core bussines del grup.
Hi havia un poder sòlid i artístic del mercat de l’art a Barcelona? O hem viscut, també, a còpia de nostàlgies i falses percepcions de la realitat? Segons Miquel Alzueta, “Durant la darrera part del franquisme i la transició el sistema galerístic català era un sistema sòlid, que tenia una funció pública, política i cultural molt important. Les grans galeries que teníem a Barcelona van generar un cert mercat de col·leccionisme i un cert mercat de gent que comprava art perquè era una cosa socialment ben vista i progressista”.
Manuel Valls hi coincideix: “Què sostenia les galeries fins el 92? Molts professionals liberals tenien com a punt de trobada anar a les inauguracions. Les galeries d’art encara complien en aquella època una funció social. La gent hi anava a exhibir-se i allò era un punt de trobada. Com que hi havia mercat, perquè la gent comprava, també hi havia uns càterings a l’alçada de la situació, amb els seus cambrers, els seves copes i els seus canapès…”.
No és una visió idíl·lica, doncs. A Barcelona, durant el franquisme i els primers anys del constitucionalisme del 78, hi havia artistes, hi havia compradors i col·leccionistes i hi havia mercat i uns llocs de trobada vigorosos on tots coincidien.
Què va passar després al món de les galeries?
I què va passar després? Alzueta ho veu d’aquesta manera: “Això es va anar acabant perquè molts d’aquests galeristes van anar desapareixent i molts artistes van morir o van acabar la seva producció. I es va acabar també perquè Arco, que era un dels motors que havien de regenerar aquest món, en lloc de quedar-se a Barcelona, se’n va a Madrid. Arco inicialment es feia un any a Barcelona i un a Madrid. Aquest era l’acord inicial, però a Madrid van posar molt d’interès a donar-li suport i a Barcelona n’hi havia molt poc. Va haver-hi un moment en què es va desplaçar clarament a Madrid. També cal dir que dins el galerisme català hi havia molts enfrontaments interns. Això ens va fer febles en aquell moment”.
Valls apunta una altra causa: “L’any 93 suposa un punt d’inflexió clau. Aquell any Hisenda es comença a posar molt dura. Les inspeccions i les sancions es multipliquen. Això fa que tots aquells professionals liberals, que abans compraven art de manera alegre i recurrent ja no disposen de les quantitats de diners negres que tenien. Crec que aquesta és la primera crisi important”.
Arco? Heu dit Arco? Tan important és aquesta fira d’art que s’ha enganxat com una llepassa a Madrid? Jordi Barnadas ho confirma: “La capital de l’art a Catalunya ha acabat sent Madrid. Tothom va a Madrid a guanyar-se les garrofes. Quan jo vaig començar tothom parlava d’Arco. Arco, Arco, Arco era una obsessió. Hi havia una batalla per entrar-hi. Si no eres d’unes faccions molt concretes, era impossible que hi entressis. Crec que el fet que va acabar a Madrid va ser una decisió política. Aquí ens ha faltat visió política. Allò ha estat una operació d’Estat. L’Estat ha entès que l’art simbòlicament és molt important. I aquí no ho hem sabut valorar”.
Però realment Arco ho explica tot? Fins a quin punt la concentració de tots els poders a Madrid ha influït en la decadència del món d’art català? Miquel Alzueta ho matisa: “No és tan important que tot el poder econòmic, financer o cultural s’hagi anat concentrant a Madrid. El nostre va ser un problema intern, més del propi sector, que no pas extern. Es podia haver salvat un poder econòmic concentrat a Madrid i un poder artístic concentrat a Barcelona, però no va ser així. Després quan es va intentar fer una fira local a Barcelona se’n va anar a l’aigua perquè les associacions entre elles s’odiaven. Si hi anava aquest, no hi anava aquell, si hi anaven aquells, no hi anaven els altres… Què passava? Que no es feia la fira. Això va ser molt important i va marcar la fi d’un cicle a finals dels vuitanta”.
Madrid es massa prop
Barnadas no ho veu igual: “Madrid és massa a prop i fa de pol d’atracció. A més d’Arco, té molts altres certàmens. Els que se’n quedaven desplaçats, d’Arco, ara tenen vuit o nou fires alternatives on acudir. Crec que ho han fet molt bé. S’acaba una i n’entra una altra. Buiden els pisos a Barcelona i es ven tot a Madrid. Els galeristes de Madrid han estat molt llestos. No s’han quedat mai amb els braços creuats. El mes de febrer, per exemple, és un festival de certàmens i tot Catalunya hi és”.
Tesi que subscriu, poc o molt, Manuel Valls: “També és cert que Madrid ara és una ciutat que s’ha convertit en un gran aparador. Allà ara hi ha moltes galeries que tenen la porta tancada. Has de tocar un timbre i hi ha un guàrdia de seguretat que t’obre la porta. Això aquí és impensable. Allà els agrada figurar. A Madrid durant molts anys totes les institucions, els bancs, algunes empreses, les fundacions han comprat art. I continuen comprant-ne. Allò és una altra cosa… Si Arco es fes a Barcelona, el govern espanyol no hi invertiria el que hi inverteix ara”.
Miquel Alzueta, ja s’ha vist, no hi creu, en aquesta substitució com a explicació de la decadència catalana: “Madrid no pinta res en el nostre problema. El nostre problema és de dimensió de la indústria cultural que tenim darrere el món de l’art. Aquest és el nostre problema! Si nosaltres considerem que n’hi ha prou amb aquesta galeria maca, local, amb un espai tan bonic i que fa una exposició cada mes, ens equivoquem. Podem sobreviure i poca més. Sobretot, si el galerista és una persona acomodada, com sol passar. El nostre sostre és baix. Si agafes les vint o les vint-i-cinc galeries més importants del món, avui dia tenen sales a Nova York, tres; a Los Ángeles, quatre; a San Francisco, a París, Londres, Roma, Tòquio, Berlín, Seül… S’han convertit en enormes multinacionals on treballen centenars de persones, on facturen centenars de milions de dòlars… Són autèntiques indústries que tenen tot integrat: sales d’exposicions, publicació de catàlegs, contactes amb museus als quals ofereixen exposicions…”.
Internet ho canvia tot
Perquè el mercat de l’art va canviar fa una dècada i mitja. El mateix Alzueta considera que a partir d’aquell moment es va obrir una nova etapa, que encara es manté: “A partir dels noranta s’obre un nou cicle amb galeries noves, que tenien un plantejament diferent al que tenien les anteriors, que complien una funció cultural, política. Són galeries la majoria petites amb una certa modernitat, intel·lectualment sòlides que intenten fer una aposta fonamentalment local. El mercat és així entre el 90 i el 2005-2010. És un període d’una certa calma. S’accepta que Arco és a Madrid i les galeries són febles des d’una perspectiva econòmica, però prou per voler viure instal·lats en aquesta realitat. Què canvia a partir d’aquell moment? Internet. Aquests quinze darrers anys han comportat un tercer cicle. Es genera un nou mercat absolutament diferent en què es demostra que él món de l’art és un món absolutament interrelacionat i internacional”.
I com és aquest món? Miquel Alzueta, que s’hi mou com una anguila, el pinta així: “Les galeries tradicionals tenien el galerista, que triava les obres; la secretària, que atenia els clients, i un administratiu, que portava els números. En el moment en què entres al món d’internet has de tenir molta més gent i molt especialitzada. Moltes galeries d’altres parts del món ho ho han fet bé. Ara ha canviat la llengua. A les galeries es parla anglès. El nostre problema no és que les galeries catalanes no s’hi hagen adaptat, sinó que el seu volum no els permet desenvolupar-se en un territori que requereix inversió, especialistes, tecnologia… A més, no n’hi ha prou amb internet. T’han de veure a Copenhaguen, a París, a Madrid, A Nova York, a Lima i a Tòquio. Quan t’han conegut, després et troben a internet. Les galeries catalanes surten poc”.
Aquest és el mal català? On abans hi havia inquietud i moviment ara hi ha lentitud i resignació? Jordi Barnadas hi espigola i hi afegeix altres causes: “Abans de Trump els meus clients eren la meitat de dins i la meitat de fora. Més encara, un seixanta per cent de fora i un quaranta per cent, de dins. La política de Trump ha fet variar els costums d’un públic mitjà nord-americà, que està –no sé com dir-ne– en estat de xoc. De fa alguns mesos no compren. Un galerista americà amic meu em comentava fa poc: “Tardarem una generació a arreglar això d’Amèrica, si és que ho arreglem”. El mercat de l’art és molt psicològic. Molt afectat pel que passa socialment o políticament. L’art no és imprescindible i se’n ressent fàcilment”.
El nou comprador d’art
I els compradors? Què s’ha fet d’aquells burgesos il·lustrats que abans penjaven quadres socials que els servien per traure cresta davant les visites? Retrat del comprador actual, segons Miquel Alzueta: “A Barcelona n’hi ha, de compradors. Tothom n’és. Ho hem d’entendre. Vivim en una cultura de masses. Tu tens quadres a casa i jo, i aquell d’allà també en té. En tindrà uns o en tindrà uns altres, però en té. El teu besavi no en tenia cap. I els teus fills en tindran. El preu mitjà d’un consumidor local, que no sigui col·leccionista embogit, per entendre’ns, estaria entre els 5.000 i els 9.000 euros. Però, quan tu poses al mercat internacional una peça, per ser res, n’ha de valdre 50.000 o 60.000. Aquest comprador aquí ja no el tenim. Abans hi era. Tot això s’ha acabat. No només aquí. Arreu ha canviat aquest col·leccionista, perquè és cert que n’ha aparegut un que té una visió de la pròpia col·lecció en part cultural i en part inversora. Això entre nosaltres és molt més petit, perquè el nostre producte és molt més barat i té molt menys recorregut. Si vols guanyar diners al món de l’art, has de comprar quadres que valguin 400.000 euros. No 4.000 o 20.000. La probabilitat que et toque la rifa en aquest nivell és una entre un milió”.
Segons Barnadas, aquesta mutació del comprador també deriva d’un canvi en la manera d’entendre el món: “Hi ha una classe mitjana catalana que compra art, sí, però està envellint. Els joves… Els joves han canviat l’art per l’oci com a experiència. Aquest és un fenomen mundial. Els hotels de luxe baixen mundialment perquè el ric ara vol unes altres experiències. Potser la covid podria explicar-ho en part. La gent ve ara a Catalunya i s’estima més un tour privat, amb bons restaurants i bons guies, que no pas venir a comprar art”.
I es galeristes… Ai! els galeristes d’ara. Afirma, entre escèptic i irònic, Manuel Valls: “Jo només conec un galerista a Barcelona que sigui un desgraciat. Els altres tenen tots diners. Els venen d’herències, rendes familiars… Amb poc públic. Perquè ara aquells professionals que els tenien com a referència han centrat l’atenció en unes altres activitats. Els galeristes que conec es prenen el seu negoci com si tinguessin una activitat esportiva caríssima. Com si fessin curses de cotxes o navegació. I estan disposats a gastar diners en un negoci que no els és rendible. Però això els permet tenir un estatus, un prestigi… Quan els veus fent les tres o quatre festes que fan cada any et pots pensar que al darrere hi ha un moviment econòmic important, però això no existeix”.
Miquel Alzueta rebla la sentència: “A Barcelona tenim alguna galeria potent, com ara Senda, que és una galeria amb força. Des d’aquest punt de vista industrial no n’hi ha gaires, però n’hi ha moltes que tenen la vocació intel·lectual de ser incisives en el món de l’art. Hi ha projectes intel·lectuals molt sòlids, però professionalment molt fluixos. El sector s’ha quedat en una visió romàntica del galerisme dels anys 20 i 30. No ha entès que el món és diferent”.
Un elitisme que genera malestar
També Jordi Barnadas és contundent en aquest punt: “Barcelona no s’ha sabut vendre perquè sempre hem estat dividits. És absurd, per exemple, que hi hagi dos mapes de galeries. Hi ha dues associacions de galeristes i Art Barcelona mai ha volgut fer-ne un de sol. L’elitisme d’algunes galeries –considerar que no tots estem al mateix nivell– ha estat molt perjudicial. No pots pretendre que tothom vagi als restaurants amb estrella Michelin, però això no vol dir necessàriament que els i els altres no es coordinin”.
L’enfrontament entre galeristes a Barcelona és una brama que plana sobre totes les converses del sector. Art Barcelona és una associació de galeries que n’aplega una trentena. “Elitistes”, els critiquen alguns. Al nucli dur de l’entitat els altres denuncien de manera velada que Carlos Durán, de Senda; Emilio Álvarez, de Galeria dels Àngels, i l’exgalerista Llucià Homs, “amb una forta incidència en un grup de comunicació fort”, “mouen tots els fils i totes les subvencions”. Els seus detractors afirmen que han “segrestat” Marta Gustà, directora de l’Àrea de les Arts visuals de l’Institut Català de les Empreses Culturals. En un altre àmbit, per tant, la “divisió” recurrent i crònica entre catalans, incideix també en una decadència, la de les galeries d’art, carregada de matisos generals i de punyetes personals.
