El nou horitzó dels diversos sectors vinculats al turisme a Barcelona, tant hotelers com restauradors i grans comerciants del centre de la ciutat, és el que diverses veus del sector anomenen un model de “valor afegit”: un canvi en el sentit del negoci dirigit a visitants de gran poder adquisitiu que deixin més diners a l’economia local i permetin, com explicava el president del Gremi d’Hotels Jordi Clos al TOT Barcelona la passada tardor, “estar més preocupats per la qualitat que per la quantitat”. Els proponents d’aquesta idea volen fugir de la ciutat low cost i del nou arxienemic, el que anomenen “turisme de borratxera”, origen, als seus ulls, de la conflictivitat i la tensió als barris més afectats. Els veïns i la xarxa associativa barcelonina, però, no veuen en l’aterratge de viatgers més rics cap millora per a la vida a la ciutat. “És una solució per als empresaris, si de cas”, rebla el membre de l’Assemblea de Veïns pel Decreixement Turístic, Daniel Pardo. “No és cap model, ni una alternativa a res: és continuar l’expansió de l’activitat turística“, argumenta l’activista, especialment a una ciutat on aquesta indústria ja concentra el 14% del PIB.
“Primer de tot –alerta Martí Cusó, membre de l’Associació de Veïns del Barri Gòtic–, cal definir què vol dir turisme de qualitat”. Mentre que l’empresariat ho vincula a més diners i més despesa, des del teixit veïnal reclamen una visió que se centri en “com es distribueix”. “Fins que el turisme no tingui un pes que no generi conseqüències negatives per a la ciutat, no serà de qualitat, independentment dels diners que tingui una persona”, argumenta Cusó, tot fent referència a qüestions com les condicions laborals dels treballadors, la influència sobre el mercat de l’habitatge o l’elevat consum de recursos naturals d’algunes instal·lacions dedicades a l’oci dels estrangers –com més luxoses, val a dir, més expansives–. El conjunt de les fonts consultades pel Món Economia, doncs, neguen que aquest canvi de perfil del viatger que reclamen les forces empresarials serveixi per pal·liar l’impacte perniciós del sector. “El turisme té data de caducitat”, exposa el veí del gòtic; i més encara com a monocultiu.
Històricament, a més, molts cicles empresarials del sector turístic han estat marcats per una crida a atreure visitants amb major nivell de renda, començant, sense anar més lluny, pels mateixos Jocs Olímpics del ’92, i amb més exemples en les darreres dècades. “Del Fòrum de les Cultures ja ningú en parla, però allò ens havia de posar en l’òrbita sideral”, recorda l’historiador marítim Javier Moreno Rico, un dels grans crítics del model de ciutat que prioritza esdeveniments com la Copa Amèrica. “Sempre ho han venut com una solució, però ha acabat servint per obrir xiringuitos que no serveixen de res”, raona Moreno Rico, que considera el projecte dels negocis turístics “una broma de mal gust”. “És que els hotelers volen que deixin de vindre els del botellot?” qüestiona l’expert, tot recordant que els mateixos establiments són els que “adoben el terreny” per a l’incivisme i els comportaments contraris a l’interès públic per part de turistes de tot poder adquisitiu. Pardo, en un sentit similar, nega la major: “Per què la borratxera del pobre val menys que la del ric? Qui ve a un museu de dia no surt de copes a la nit?”, alerta el membre de l’Assemblea, tot subratllant les contradiccions al discurs empresarial.
El model de decreixement turístic que reclamen les diferents entitats i associacions de Barcelona té, val a dir, un important component econòmic. Atesa la finitud dels recursos dedicats a aquest sector, un model de ciutat massa vinculat a la seva activitat “posa en joc la mobilitat i el sistema productiu”, a ulls de Cusó. “Altres empreses es transformen, però el turisme sembla inqüestionable”, lamenta el membre de l’associació de veïns, en una clara exigència de diversificació econòmica. Pel mateix camí va l’exigència de Pardo: lluny d’una activitat d’oci i viatges més intensiva dedicada a consumidors d’alt poder adquisitiu, el membre de l’Assemblea exigeix “incloure plans de formació perquè la gent que deixi de treballar al turisme trobi maneres de guanyar-se la vida”. “Cal replantejar on volem posar l’economia de la ciutat: planejar els eixos estratègics a la cerca del bé comú”, reflexiona l’activista, amb una ampla visió de coincidències entre els diversos moviments en defensa del territori i contra l’emergència climàtica que operen a Catalunya en l’actualitat.
L’emergència climàtica canvia l’ordre dels factors
Per a Cusó, més enllà de la cerca de més despesa turística –i, per tant, més benefici– per als empresaris del sector turístic i tangencials, l’aposta per atraure aquests perfils d’alt poder adquisitiu respon a una evidència climàtica: la freqüència actual de vols de baix cost és del tot incompatible amb la lluita contra la crisi ecològica. Tornar a prioritzar vols més costosos i amb menys freqüències per sobre dels low cost, així, expulsarà els consumidors amb menys recursos de la Barcelona atracció turística. “A escala global, només es podrà moure la gent rica”, raona el veí del Gòtic. Així, Barcelona entra en una competició internacional amb altres grans enclavaments –des d’Àmsterdam a Venècia– per mantenir els seus fluxos de viatgers de cara a un públic objectiu més reduït però també més disposat a gastar. Els “poders turístics”, critica Cusó, “en cap moment” veuen aquesta circumstància com un indicador a favor del decreixement. Així, lamenta que “els discursos són arreu els mateixos”; amb estratègies similars que faran augmentar la tensió als barris de moltes capitals europees.
Ara bé, l’expansió de serveis que reclama aquest viatger dels trams de renda més elevats implica que els nous espais especialitzats “consumeixin molts més recursos que els normals”. El remei, doncs, és “encara pitjor” que la malaltia. Davant aquesta evidència, Pardo es mostra especialment crític contra unes administracions que coneixen el fenomen, però que “no governen per l’interès general, sinó per a certs interessos privats”. La “propaganda” a favor d’aquesta marca de turisme de qualitat, que es vanta de generar més riquesa i llocs de feina, té, a ulls de l’Assemblea, noms i cognoms empresarials. “Ja sabem la riquesa qui se la queda, i ja sabem com són els llocs de treball”, corrobora. Les dades, val a dir, fonamenten aquestes tesis: el sector turístic paga els seus treballadors un 25% menys que la mitjana retributiva del país; mentre que altres branques de més capacitat productiva, com és la indústria, ofereixen salaris un 30% per sobre del global, segons dades de l’Observatori del Treball. “Així li va, a la pobra Barcelona”, deixa anar Moreno.
El vehicle dels macroesdeveniments
La tensió entre les necessitats de la ciutat, a ulls del teixit associatiu i el moviment veïnal, i els interessos del sector turístic “d’alt valor afegit” queda clara quan s’observen les prioritats dels empresaris en qüestió. Des de la trinxera d’aquesta transformació del visitant es reivindiquen, com a exemples a seguir, els grans congressos –MWC, Alimentaria o ISE–, així com esdeveniments esportius de la mida de la Ryder Cup o la Fórmula 1, com a garantia d’aquells viatgers que sí que vol la ciutat. A l’altra banda, Pardo critica la “catifa vermella” que es posa cada any per a aquests esdeveniments des de l’administració. Aquesta mena de concentracions suposen una “elitització” dels fluxos turístics, amb un biaix, en l’anàlisi de Cusó, “absolutament classista”. La lectura que en fan les fonts consultades és profundament negativa, atès el caràcter expansiu d’aquestes fites del “turisme per a ricachos“. En paraules de Moreno, “si per Barcelona entenem el conjunt de la seva ciutadania, la vida empitjorarà”.
La primera d’aquestes instàncies ja s’apropa: la Copa Amèrica de Vela és, per a l’historiador marítim, l’exemple més clar d’aquesta activitat, amb la “influència nefasta” que tindrà sobre el dia a dia dels veïns afectats. “Per als empresaris segur que és beneficiós”, reitera l’acadèmic; si bé recorda la terra cremada que aquesta competició ha deixat a altres indrets que l’han acollit. L’exemple de València l’any 2007 “va ser una ruïna absoluta”; en bona manera a expenses del contribuent. La benvinguda a l’America’s Cup, amb totes les seves ombres, prova que “Barcelona està en mans de qui està, i fan el que volen amb ella”. “Manen els hotelers i els seus xiringuitos, i ara afegirem més llenya al foc”, critica Moreno.
