L’habitatge, segons han confirmat estudis de les més diverses càtedres i institucions econòmiques, és el gran obstacle per al benestar general en aquesta dècada. En els darrers 10 anys, el preu del lloguer s’ha disparat més d’un 40% a Barcelona; i qualsevol arrendament ja s’emporta, segons dades del portal Idealista, prop de la meitat de la renda dels veïns de la capital. Un immoble en propietat és una assegurança de vida; però cada cop menys capes socials hi tenen accés. Tenir un sostre sobre el cap és ja la primera preocupació de fins a un terç dels barcelonins i, malgrat la munió de petits gestos reguladors que han entomat les administracions en els darrers anys, la ferida no sembla estar cauteritzant: el mateix lloc web immobiliari indicava a principis de mes que un pis en propietat costa a la ciutat de mitjana uns 5.100 euros el metre quadrat; mentre que els arrendaments romanen a tocar dels seus màxims històrics, amb més de 1.150 euros mensuals de referència general urbana. És enmig d’aquesta crisi, reconeguda des del sindicalisme fins a la gran banca, que el sociòleg i investigador del CSIC Javier Gil explora el que ell anomena Generación Inquilina (Capitán Swing, 2026), en un estudi que es retrotrau als orígens de la bombolla immobiliària del 2007 per fonamentar la impossibilitat residencial d’enguany, i per preveure les conseqüències econòmiques -inabastables- de tot plegat en els pròxims 10 anys. Gil rep Món Economia al hall del cèntric Hotel Regina, amb la maleta preparada per tornar a Madrid, a on la dreta espanyola ha entregat a les constructores de l’Ibex una munió de nous pisos que es vendran a mig milió d’euros sobre plànol. Parla sobre el discurs dels rendistes, la contradicció explosiva que suposa abaixar el preu de l’habitatge i l’organització popular contra aquest model.
La crisi de l’habitatge, en la seva tesi, parteix d’un fenomen que anomenes ‘planificació rendista’. Què és?
D’ençà del 2008 hi ha una crisi de rendibilitat. El capital té, cada cop més, dificultats per trobar sortides rendibles. Llavors, es redirigeix cap a activitats que no produeixen res: controlar actius, propietats; esperant que el seu preu pugi infinitament. Per garantir-ho, ha calgut una intervenció molt forta dels poders públics: de l’Estat, però també dels Bancs Centrals. Patim un marc de governança rendista en què totes les institucions econòmiques regulen amb l’objectiu que el preu de l’habitatge no baixi mai.
Els propietaris, però, són molt crítics amb qualsevol regulació.
El discurs, diguem-ne, dominant, busca naturalitzar les relacions de mercat com si foren naturals. Aquesta és la contradicció: volen fer passar un mercat superregulat com si no ho estigués. Totes aquestes institucions intervenen, però ho fan per concentrar el benefici en els propietaris. I la forma que aquest procés té de legitimar-se és presentar-se com si no fos tal.
Quines han estat aquestes intervencions a favor dels propietaris?
En primer lloc, es va fomentar la societat de propietaris, i això s’ha fet de moltes maneres: fomentant el crèdit, la titulització -que va permetre créixer les bombolles immobiliàries-… Però, des del 2008, les polítiques més rellevants han estat les dels bancs centrals, tant les baixades de tipus d’interès com la compra massiva de bons públics, el conegut com a Quantitative Easing. Només amb aquest moviment, s’injecten enormes quantitats de diners al mercat. Per exemple, els grans fons de pensions, potser tenien els diners dels usuaris invertits en deute públic. Però, en rebaixar-ne el preu, i quan el BCE va comprar l’endeutament, va deixar de ser rendible especular amb ell. Això fa que hi hagi moltíssims diners circulant, moltíssim capital disponible sense poder invertir-se enlloc. I tot això es canalitzarà cap als mercats immobiliaris.
Sobre aquesta realitat que identifica, els grans bancs de l’Estat neguen cap comparació amb el 2008. Asseguren que no hi ha cap bombolla immobiliària. Ho comparteix?
El que estem passant ara no té res a veure amb el 2008. Llavors, la tensió venia del deute privat en mans de les llars. Ara, l’excés de deute és públic; i això fa que molts analistes financers diguin que no hi ha cap problema amb el mercat immobiliari. Jo crec que sí que hi ha una bombolla, però és una bombolla de preus. El preu de l’habitatge està desconnectat de la realitat econòmica. I això ha passat per culpa d’una sèrie d’operacions polítiques i financeres que han servit per dissociar el mercat immobiliari de l’economia real, aquella economia que fa sostenible la vida dels ciutadans.
Durant la pandèmia, milions de persones perdien la feina mentre Wall Street marcava rècords històrics i el preu de l’habitatge creixia a un ritme més elevat que durant els 2000. Aquí està la gran desconnexió: durant el segle XX domina el model fordista-keynesià del capitalisme, en què el desenvolupament empresarial estava lligat al benestar dels treballadors. Però això s’ha trencat. Els beneficis d’uns tornen a ser directament proporcionals amb l’empobriment dels altres. És un joc de suma zero. La bombolla actual és la d’uns preus inabastables creats per aquestes polítiques monetàries. S’instaura una nova forma de govern, que jo anomeno el paradigma rendista. Aquella màxima del 15-M, quan s’acusava el govern i la banca de “socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis”, no va assenyalar un moment puntual de crisi. Va identificar un nou model de governança pública.
Però es va poder sortir d’aquella crisi amb aquestes polítiques.
Es va deixar enrere la crisi i s’ha generat un nou cicle d’especulació econòmica gràcies a la intervenció dels bancs centrals. Tot va partir de la política de tipus zero del BCE. S’hi va intentar sortir l’any 2018, quan es va intentar aturar els programes de compra de deute, però van tornar durant la pandèmia. El 2022, amb la crisi inflacionista, es van apujar els tipus un cop més, i Frankfurt defensava un canvi de la política monetària. Però només ens podem permetre amb tipus del 2% perquè encara vivim dels excessos dels diners que es van crear la passada dècada. I això no es pot mantenir a mitjà termini. La banca diu que no hi ha tant endeutament privat, però això ja ho veurem: si mantenim els tipus elevats durant una dècada, l’economia començarà a esclatar. Hi ha moltes empreses que no s’han enfonsat perquè han pogut refinançar el seu deute a preus baixíssims.
Per tant, la bona salut financera que identifica la banca no té gaire fonament.
Té els peus de fang. A més, aquesta lectura es fa sobre una anàlisi dels últims 10 anys. Encara caldrà veure com se sosté tot plegat els pròxims cinc. Ara, amb la guerra a l’Iran, el BCE i la Fed comencen a donar pistes de pujades de tipus. Si ho fan, i la situació s’allarga, les economies no aguantaran. El capitalisme actual no pot sobreviure amb uns tipus d’interès alts. Trump s’enfronta a la Reserva Federal perquè sap que necessita un crèdit barat per mantenir el consum.
Diu vostè que els preus de l’habitatge, tornant a la comparació amb el 2008, són ‘too big to fail’. Si baixen, cau el castell de naips.
Si el preu de l’habitatge baixa, tot col·lapsa. Per això hi ha un desplegament polític tan bèstia per evitar que això passi. El 2008, quan la Reserva Federal i la Casa Blanca van deixar que Lehman Brothers fes fallida, es va treure la lectura que allò no podia passar mai més. Sempre se’ls ha de rescatar. I això no és només injeccions econòmiques directes: també polítiques de tipus zero, garantia de liquiditat… Ara vivim d’aquests excessos. Però penso que les intervencions a favor de la propietat cada cop han de ser més integrals i més abruptes per mantenir el model. És una contradicció central: la societat no pot acceptar l’empobriment general que pateix mentre s’inflen bombolles especulatives amb diners públics.
Les emissions de deute col·lectiu de la UE arran de la pandèmia van en aquesta línia? Penso en els fons Next Generation, per exemple.
Completament.
Tornant a la gestió del mercat immobiliari, Catalunya és el territori paradigmàtic de la regulació de l’habitatge a l’Estat espanyol; però no sembla que s’estiguin controlant com cal els preus. Quins forats hi ha en aquests intents de controlar l’espiral que s’han donat al país?
En primer lloc, hi ha una absoluta guerra cultural: la política d’habitatge tampoc no està canviant tant, però la resposta que s’hi dedica és brutal. Si busques a internet, trobaras una munió de titulars contra la regulació, alertant que els inversors fugen de Catalunya… Sabent que és una regulació que no està solucionant el problema. Penso que, contra això, necessitem una regulació integral. No serveix de res fer una o dues polítiques aïllades. El govern de Rajoy, l’any 2012, va intervenir per tots els fronts a favor dels especuladors, canviant moltíssimes lleis en només un any. Ara, ens cal aquesta mateixa força, però en el sentit contrari: per democratitzar el sistema immobiliari i expulsar els especuladors. Les polítiques aïllades no solucionen el problema. I això genera molta desafecció, deslegitima les institucions.
Volem revertir el problema de l’habitatge, però ni tan sols som capaços d’aturar la catàstrofe. I, tot i això, la guerra contra qualsevol mesura no té límit. A escala estatal, s’estan jugant la regulació dels lloguers temporals i per habitacions. I no hi ha una majoria parlamentària que ho garanteixi, perquè Junts hi vota en contra. I això són engrunes! Les polítiques d’habitatge actuals són completament insuficients, no canviaran la vida de la població. Però, per desgràcia, en termes legislatius no podem aspirar a més. Hi ha un veritable bloqueig institucional: ja ha caigut el govern suec, va caure la batllessa de Berlín. I, probablement, Pedro Sánchez caurà per la política d’habitatge.
Hi ha qui podria dir que, en aquest terreny de joc, les crítiques des de la propietat a les regulacions tenen raó. Aquestes lleis només estan servint per retirar els rendistes del mercat?
Jo diria que no ho estan fent, no encara. La rendibilitat ha estat elevadíssima aquests anys, fins i tot amb les regulacions existents. El rendisme pressiona per obtenir cada cop més beneficis, no es conforma amb res. Volen rendibilitats desorbitades i les volen ja. I qualsevol mesura que retalla aquesta rendibilitat, l’atacaran sense pietat. Quan diuen que manca seguretat jurídica… si més seguretat que a l’Estat espanyol no hi ha a cap altre lloc d’Europa! Fora d’aquí, els contractes de lloguer són indefinits!
No s’està produint aquesta desinversió al mercat de l’habitatge. Però és que ens aniria molt bé. Cal regular perquè els fons d’inversió marxin! Llegia l’altre dia que els fons d’inversió ja no voldran venir a Catalunya. Molt bé! És que això és el que cal! Una cooperativa d’habitatge en règim d’ús que vol comprar un solar per fer pisos a Catalunya no pot fer-ho perquè vindrà un fons que pagarà el doble. S’acaben quedant ells amb els immobles. Per tant, la política d’habitatge ha d’intentar que no inverteixin. O, de fet, que desinverteixin! Que els posin al mercat, o que una cooperativa o el mateix Estat els gestioni.
Pel que diu sembla qu, l’Estat espanyol és un forat negre de polítiques d’habitatge a Europa.
Completament. I, a sobre, amb una guerra oberta perquè es pensi el contrari, que n’hi ha moltíssimes. Precisament per evitar que canviï l’estat de les coses. Es parla com si la propietat privada fos un dret absolut, però això és propi de societats feudals. De la mateixa manera que hi ha posicions que impugnen el neoliberalisme des de posicions democràtiques; l’altra banda està fent el contrari. Hi ha una sortida d’extrema dreta a aquesta crisi, que vol reduir la intervenció de l’estat a una garantia del rendisme. Aquí s’entén l’auge de Desokupa, les campanyes contra les ocupacions… No són un tema de negoci per a les empreses de seguretat -que també-. Es vol generar un pànic moral per trencar la solidaritat entre la població general i els llogaters.
La primera promesa de Salvador Illa en ser investit és construir 50.000 habitatges. És aquesta una crisi d’oferta?
Al mercat de l’habitatge cal diferenciar la demanda residencial de la demanda especulativa. I els rendistes mai no ho fan, perquè volen barrejar les necessitats de la població amb els interessos dels especuladors. A l’Estat espanyol hi ha molts municipis que perden població, però en què els preus de l’habitatge pugen un 50%. Això com pot passar? Al llibre cito Robert Schiller, que va rebre el Nobel d’Economia l’any 2013 per dir que els preus de l’habitatge no es fixen per criteris demogràfics, sinó especulatius. Hi ha molta evidència que el problema no és d’oferta i demanda.
Per tant, el primer que s’ha de fer és bloquejar els components especulatius: fomentar la demanda residencial contra la inversió. A llocs on hi ha escassetat, doncs sí, s’ha de construir, però perquè la gent hi visqui. Ara mateix, al sud-est de Madrid, s’està desenvolupant un gran pelotazo immobiliari de fa dècades, amb Florentino Pérez per allà ficat. Els habitatges de dues habitacions estan sortint, sobre plànol, a mig milió d’euros, en un lloc on no hi ha ni carreteres. Aquesta és la nova oferta que baixarà el preu de l’habitatge? 500.000 euros, dues habitacions, sense ni construir? I al centre, 600.000 euros per pisos d’una habitació! Si un solar que val 10 milions se’l queda un especulador perquè en pot pagar 20, això ho repercutirà als preus. Els rendistes mai baixaran els preus de l’habitatge, aquest és el seu negoci! Per tant, es poden baixar els preus construint més habitatges? Sí, com a Viena: amb un tercer sector potent, amb un parc públic ampli, amb habitatge en cessió d’ús… Que faci de contrapoder al sector privat.
Però els propietaris sostenen que només la iniciativa privada té prou recursos per tirar endavant les promocions necessàries.
És que hi ha d’entrar l’Estat. Però aquesta és una altra trampa del capitalisme rendista: disciplinar el sector públic a través del deute. Europa ens diu que els estats no es poden endeutar, i el Tractat de Maastricht imposa els objectius del 3% a la despesa i del 60% a l’endeutament. Però de sobte arriba Alemanya, la gran defensora d’aquesta política, i diu que començarà a endeutar-se per fabricar armes. La UE dispararà el deute per invertir-lo en l’economia de guerra sense comptabilitzar-ho per a les regles fiscals. Per armar-nos i invertir en la guerra sí que ens podem endeutar, però per a habitatge públic no? Quin és el criteri? Això és una qüestió política! No pas tècnica! Tècnicament, és viable ampliar el parc públic. Però no interessa, perquè hi ha gent guanyant molts diners amb el model actual.
Políticament, més enllà d’esclats puntuals a Barcelona, no s’ha vist que s’estigui articulant un moviment capaç de superar tot això que denuncia. Per què?
El sindicalisme d’habitatge que hem vist a l’Estat espanyol és un sindicalisme d’emergència. Tirant la vista enrere, als orígens de la classe treballadora, les primeres organitzacions sindicals no es van originar dels desocupats, dels exclosos; sinó dels treballadors de la fàbrica. I aquí tenim moviments per l’habitatge molt potents, però que han esdevingut eines de resposta: defensen la persona vulnerable que han de desnonar. La major part de la població no està a tocar del desnonament, i això no significa que no estiguin en la merda.
Cal recompondre els vincles de classe per entendre que una dona migrada que ha estat desnonada mil cops té interessos compartits amb una altra que és funcionària i no li renoven el contracte de lloguer. I s’han d’organitzar al voltant d’aquests interessos, perquè, si no, estan fotudes. També et dic, la classe no es forma en dos dies. Hem tingut esclats puntuals del moviment, estem aquí, però el bloc històric no es crea d’un dia per l’altre.
Pot créixer un sindicalisme social que només aprofita aquests petits esclats per mobilitzar-se?
El sindicalisme d’habitatge està creixent, eh? En el darrer any, s’han creat tres sindicats de llogateres a l’Estat: València, Zamora i Àvila! També s’han federat sindicats de llogaters, entre ells el català. Això s’està formant, i ho està fent en un context de derrota històrica! Hi ha una cultura antisindical!
Un dels problemes que ha trobat el moviment ha estat la capacitat per identificar el rival, entre els grans fons d’inversió i els petits propietaris.
És complicat dibuixar l’enemic. Hi ha moltes posicions intermèdies al voltant de la propietat. Contradictòries, fins i tot. I algunes les ocupen petits propietaris, que es poden beneficiar del rendisme, però no en són els grans beneficiaris. Si el moviment apunta només als fons d’inversió, podem dir: i què passa amb aquests altres petits actors, que també formen part del problema, i que estan apujant els preus? Hi ha un 10% de propietaris que, sociològicament, semblen llogaters: amb rendes anuals de 20.000 euros l’any, a tocar de l’SMI. Però molts d’ells pugen el lloguer igual que Blackstone. O més, perquè ho necessiten per arribar a final de mes! Però, per altra banda, tenen zero capacitat d’incidir en polítiques públiques.
Per tant, s’ha d’aturar els propietaris que porten a terme pràctiques especuladores, és clar. Però s’ha d’assenyalar aquells que tenen capacitat per ordenar el mercat, i aquests són els fons d’inversió. És en les lluites contra aquests capitals a on es poden agreujar les contradiccions del mercat. Blackstone està venent habitatges a 300.000 euros; uns habitatges que va comprar per 68.000. Si aconseguim organitzar els seus llogaters perquè aquests habitatges no es venguin, Blackstone no podrà pagar els crèdits associats. El procés d’expropiació de renda comença per dalt, no per baix. L’estabilitat del seu model cada cop és més fràgil. Només cal un cop bo perquè tot plegat es trenqui.
