Hi ha camins que comencen gairebé en un murmuri, com si el bosc volgués comprovar primer la nostra paciència. La llum filtra entre els pins, el terra respira humit i el silenci té aquella textura antiga que només apareix en certs racons de muntanya. No saps encara què hi trobaràs, però alguna cosa en l’aire suggereix que aquest trajecte guarda memòria.
Entre la quietud dels boscos i l’eco d’una antiga vinya de muntanya, un camí revela les petjades d’un passat que encara respira.
Un mosaic de senders que expliquen una altra època
Quan avances pels primers revolts de la serra, el paisatge es presenta amb una humilitat que desconcerta. No hi ha grans declaracions, només una combinació de llum i pedra que prepara el relat. Som a tocar del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, un espai que molts identifiquen amb cims emblemàtics com La Mola però que, cap al nord, obre la porta a un territori menys previsible.
És en aquest pas discret cap al Bages on el caminant descobreix una història inesperada: un llegat vinícola que, durant segles, va modelar muntanyes, comunitats i maneres de viure. La sorpresa arriba quan entens que aquí, on avui només se senten ocells i brisa, hi havia hagut més de 27.000 hectàrees dedicades a la vinya i a la producció d’aiguardent.
El moment en què la vinya va pujar a la muntanya
A mitjan segle XIX, entre 1860 i 1890, aquest paisatge vivia el seu apogeu vitivinícola. Els pagesos cultivaven vinyes en pendents tan pronunciats que transportar la verema fins al poble es convertia en una odissea diària. Calia trobar una solució pràctica i, sobretot, immediata.
La resposta va ser tan senzilla com brillant: construir petites barraques de pedra a tocar de les vinyes i, dins seu, unes tines on premsar i fermentar el raïm directament al lloc de la collita. D’aquesta manera van néixer les tines de la Vall del Flequer, unes estructures que no només facilitaven la feina, sinó que acabarien definint el paisatge per sempre.
Aquelles tines, recobertes de carreus de pedra i impermeabilitzades amb rajoles ceràmiques, són avui un llibre obert sobre la manera com es produïa el vi a la muntanya. Distribuïdes per petits grups al llarg del vall, formen un mosaic arquitectònic sorprenent.
El camí que segueix la petja dels antics vinaters
L’itinerari s’inicia al Pont de Vilomara, punt on antigament arribava el producte un cop fermentat. Avui, el sender surt gairebé a les afores, a tocar de la carretera BV-1224, i està perfectament indicat. No cal córrer; el camí té aquell ritme natural que acompanya i deixa espai per observar.
Els primers vestigis visibles són les Tines del Bleda, un conjunt de dues estructures cilíndriques amb les seves corresponents barraques. Encara amagades entre pins i alzines, sorprenen per la seva solidesa i per la presència del brescat, aquella plataforma de fusta on els pagesos trepitjaven el raïm abans que caigués a l’interior de la tina. A dins, una corda encara recorda el gest repetit de qui s’hi subjectava mentre feia la feina.
Entre barraques, senders i memòria de pedra
A mesura que avances, el camí va revelant altres construccions: les barraques de vinya, petites joies de pedra seca que oferien refugi, ombra i un lloc per guardar eines. Algunes, circulars; d’altres, rectangulars o dobles, amb prou espai fins i tot per fer-hi foc o passar-hi la nit.
Una mica més endavant s’alcen les Tines de les Tosques, quatre grans tines que imposen pel seu volum. Aquí hi apareixen els boixes, unes pedres perforades que connectaven amb l’interior i servien per facilitar el buidatge del most. Un detall tècnic antic, però sorprenentment eficient.
El cor de la vall i els seus “castells del vi”
Quan el sender comença a planejar, el paisatge s’obre i emergeixen les Tines de l’Escudelleta, possiblement el conjunt més impressionant. Dotze tines agrupades, cadascuna pertanyent a un propietari diferent però construïdes plegadament per compartir esforços i reduir costos. A dins, encara hi reposen restes de premses i eines que expliquen un procés avui oblidat.
Més avall, ja properes al torrent, gairebé sempre sec, apareixen les Tines d’en Ricardo, sis tines circulars que tanquen el recorregut. L’interior, recobert igualment de rajoles ceràmiques, recorda la precisió amb què es treballava un producte que era molt més que economia: era comunitat, temps i identitat.
El que queda després del silenci
La fil·loxera, a finals del segle XIX, va desfer pràcticament tot aquest món. La vinya va retrocedir i les tines van quedar en desús. Després vindrien els incendis, més d’un, que arrasarien part de la vegetació. Però les construccions van resistir amb una tossuderia admirable, com si la pedra fos capaç de recordar per nosaltres.
Des del 2018, aquest conjunt està reconegut com a Patrimoni Immaterial de la Unesco. I, malgrat això, continua essent un espai obert, gratuït i tranquil, on la natura ha tornat a arrelar fins a coronar algunes tines amb un verd inesperat.
Arribar-hi avui, caminar-hi ara
Des de Manresa, s’hi arriba en mitja hora per la C-55 i la BV-1225 fins al Pont de Vilomara, i des d’allà per la BV-1224 fins al pàrquing de Ca n’Oristrell. El recorregut complet no supera les dues hores de senderisme suau, d’aquell que permet escoltar el paisatge més que no pas recórrer-lo.
Qui vingui de Barcelona té aproximadament una hora i quart de camí per la C-16 o la C-58. Un trajecte curt que, tanmateix, condueix a un dels testimonis més fascinants de la cultura vinícola catalana.
I mentre el sender es tanca de nou entre pins, queda aquella sensació difícil d’explicar: la d’haver caminat per un espai que ha perdurat malgrat tot. Com si aquests castells del vi, silenciosos i ferms, haguessin trobat la manera de continuar explicant la seva història a qui tingui ganes d’aturar-s’hi.
