Pedra sobre pedra, cada racó d’Erill la Vall explica una història mil·lenària. I al centre de tot, una església romànica que s’alça fins gairebé tocar el cel i vigila la vall amb el seu campanar altíssim.
L’equilibri perfecte entre pedra i muntanya
Erill la Vall no és una destinació qualsevol. És un petit poble d’apenes un centenar d’habitants, suspès a més de 1.200 metres d’altitud a l’Alta Ribagorça. Des dels seus carrers empedrats es respira el silenci de les muntanyes, el verd profund dels boscos i el murmuri constant dels rius que travessen la vall.
La seva arquitectura de teulades de pissarra i murs de pedra s’integra amb una naturalitat sorprenent al paisatge. Però hi ha un element que destaca per sobre de tot: la imponent església de Santa Eulàlia, amb el campanar de sis pisos que observa la vall com un centinella mil·lenari.
El guardià de la vall
Erill la Vall forma part del conjunt de pobles de la Vall de Boí, un territori que conserva alguns dels tresors romànics més importants d’Europa. La seva ubicació no és casual: el poble s’alça en un vessant des d’on es domina bona part del territori. Durant segles, el seu campanar va funcionar com a torre d’avís, punt de guia i símbol espiritual. Cada graó de la seva escala condueix a una vista més ampla i més pura, fins a un horitzó que es desplega com un immens ventall de muntanyes i boirines.
Una joia romànica que toca el cel
L’església de Santa Eulàlia és una de les millor conservades del romànic llombard català. Construïda al segle XI, segueix els principis de sobrietat i verticalitat que defineixen aquest estil. Però és el seu campanar el que deixa sense alè: sis pisos de pedra perfectament treballada que s’alcen fins a gairebé 23 metres.
Les finestres geminades permeten que la llum entri en cada nivell, creant jocs d’ombres que canvien al llarg del dia. A l’interior, el silenci és absolut; a l’exterior, el temps sembla aturar-se, com si el romànic encara resistís a ser oblidat.
Un conjunt únic al món
Erill la Vall forma part del conjunt de nou esglésies romàniques de la Vall de Boí, reconegudes com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 2000. Entre elles, hi trobem Sant Climent de Taüll, Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí i l’ermita de Sant Quirc de Durro.
Totes comparteixen un estil clar: austeritat, elegància vertical i una integració total amb el paisatge pirinenc. Encara que moltes de les pintures originals s’exposen actualment al MNAC, les reproduccions permeten imaginar com brillaven aquests murs fa gairebé mil anys.
Vistes que deixen sense alè (literalment)
Pujar al campanar de Santa Eulàlia és una experiència que transcendeix l’arquitectura. Les escales estretes permeten sentir la humitat de la pedra, el cruixit de la fusta i l’eco suau de les passes. Un cop a dalt, la vall es desplega majestuosa: un amfiteatre de cims, prats i teulades que brillen sota la llum. Poques experiències a Catalunya combinen història, silenci i immensitat d’aquesta manera. Des del campanar, sembla possible entreveure no només el present, sinó les capes de passat que encara habiten aquests paratges.
Natura, cultura i silenci
Erill la Vall reclama ser descobert amb calma. Als seus carrers no hi ha pressa, només el ritme pausat de la vida de muntanya. El visitant pot allotjar-se en cases rurals, degustar la gastronomia local o seguir senders que comuniquen amb altres pobles de la vall. Cada pas és una nova oportunitat d’escoltar allò que la història ha deixat impregnat en pedra, fusta i aire. A l’hivern, la neu transforma el poble en una postal; a l’estiu, els dies clars conviden a caminar sense pressa.
El romànic que s’eleva amb orgull
Erill la Vall no crida ni necessita fer-ho. Manté un silenci noble que diu més que mil paraules. El seu campanar no només vigila la vall: mira directament a l’ànima de qui el visita. I mentre el món canvia a un ritme frenètic, els murs de Santa Eulàlia resisteixen, fidels a una bellesa que no entén de modes.
T’atreveixes a pujar al campanar i veure el món des d’allà dalt? Comparteix aquesta joia romànica amb aquells que busquen autenticitat. Alguns viatges no s’obliden: es queden per sempre.
