El món del patrimoni cultural acaba de viure un gir tan inesperat com alarmant a la reunió anual del Comitè a Busan. (Sí, nosaltres també ens hem quedat amb la boca oberta).
La UNESCO ha trencat totes les seves regles habituals en estrenar l’any amb una decisió sense precedents. No es tracta d’una celebració comuna per enaltir la història, sinó d’un crit d’auxili desesperat per part de l’organització internacional.
El motiu real d’aquesta doble designació és una cursa contrarellotge contra la destrucció imminent. L’organisme ha hagut d’aplicar un mecanisme d’emergència reservat únicament per a escenaris crítics on la pèrdua del bé és total i absoluta.
La norma històrica que s’ha trencat en mil trossos
Habitualment, qualsevol racó del planeta passa per un llarg i burocràtic procés abans de penjar-se la cobejada medalla de Patrimoni Mundial. Anys d’estudis, revisions i filtres tècnics separen el somni de la realitat institucional.
Tanmateix, en aquesta ocasió la urgència ha obligat a saltar-se els tràmits ordinaris per evitar un desastre històric. (La burocràcia no serveix de res quan les bombes o les excavadores avancen sense pietat).
Per aquest motiu excepcional, els dos primers enclavaments seleccionats en aquest cicle han ingressat de manera automàtica en dues llistes diferents de manera simultània. És a dir: obtenen el títol mentre signen la seva sentència de perill crític.
Els dos elegits: joies mil·lenàries al caire de l’abisme
El primer enclavament protagonista d’aquesta decisió històrica és el jaciment arqueològic de Sebastia, situat a Cisjordània. Parlem d’un autèntic llibre obert de tres mil anys d’història mediterrània que acumula restes des de l’antic Regne d’Israel fins a l’època romana i medieval.
L’avís oficial de la UNESCO ha assenyalat directament el perill dràstic que pateix el jaciment després dels plans locals d’expropiació per crear un parc nacional, deslligat d’una batalla política ferotge.
El segon enclavament el formen els imponents castells del Mont Amel, al sud del Líban. Aquest conjunt de cinc fortaleses medievals, amb la mítica fortificació de Beaufort al capdavant, documenta segles d’arquitectura militar en ple cor de l’Orient Pròxim.
Ambdós escenaris comparteixen ara un denominador comú: fons d’emergència immediats i una vigilància internacional extrema per frenar el desastre. (Sabies que aquesta doble catalogació tot just té precedents en els anals de l’organisme?)
El compte enrere ja ha començat per a aquests santuaris de la memòria col·lectiva del nostre planeta. I la gran pregunta és si la diplomacia internacional arribarà a temps per salvar els mobles d’una vegada per totes.
