Imagina una ciutat en flames, un escenari de destrucció total on la victòria sembla impossible. Però d’aquest infern, un home fugiria per iniciar un viatge èpic que no només el salvaria a ell, sinó que es convertiria en el germen ocult de l’imperi més colossal que la història ha conegut. No estem parlant d’una simple llegenda, sinó d’una narrativa fundacional que va canviar el curs de la civilització.
Com pot la derrota més gran d’una ciutat mítica esdevenir el punt de partida d’una de les victòries més duradores de tots els temps? La resposta es troba en un heroi quasi oblidat, i en una odissea de supervivència que va transcendre el mite per moldre el destí d’una nació sencera.
Aquest heroi és Enees, fill de la deessa Afrodita i d’un mortal, amb un llinatge que el predestinava a la grandesa. Fugint de la Troia reduïda a cendres, amb el seu pare ancià Anquises a les espatlles i el seu fill petit Ascani al costat, va iniciar un periple desesperat pel Mediterrani. Aquesta història, que va donar origen a Roma, ara es revela amb una claredat sorprenent en una exposició imprescindible al cor de l’antic imperi, el Coliseu.
La imatge és poderosa i emotiva: un home que porta sobre si no només la seva família, sinó també el passat heroic de la seva ciutat i el futur del seu llinatge. Enees va escapar de Troia mentre la seva esposa Creüsa, filla del rei Príam, es perdia en el caos de la fugida. Aquesta pèrdua, tot i que dolorosa, va marcar l’inici d’un viatge diví i un destí ineludible, dictat pels mateixos déus (sí, nosaltres també sentim l’èpica d’aquest moment).
La seva travessia pel Mediterrani va ser una autèntica epopeia, plena d’amors tràgics, pèrdues profundes i revelacions sorprenents. Des de la passió amb la reina Dido a Cartago, que va acabar en un suïcidi quan Enees va seguir el seu destí diví, fins a la seva insòlita baixada al món dels morts. Allà, guiat per la Sibil·la de Cumes, es va trobar amb Dido una vegada més i, crucialment, amb l’esperit del seu pare Anquises, qui li va desvetllar el futur glorios de la seva descendència i el mític destí de Roma.
Aquesta profecia no era una simple història per entretenir; era la validació divina que Roma necessitava desesperadament per legitimar el seu poder i el seu imperi emergent. Tot i que Enees no va fundar directament la ciutat, el seu fill Ascani, conegut també com Julo en l’obra de Virgili, es va convertir en l’avantpassat mític de Ròmul i Rem. D’aquesta manera, la poderosa gens Iulia, la família de Juli Cèsar i August, va poder reclamar un origen diví, connectant-se directament amb la deessa Venus a través d’Enees.
El secret darrere del mite: com Roma va reescriure la seva història
Aquesta apropiació del mite troià per part de Roma no va ser una coincidència, sinó una estratègia brillant i definitiva per apuntalar el seu poder i el llinatge imperial. Una petita moneda, un denari de Juli Cèsar exposat ara a l’exposició, ho mostra amb una claredat que esgarrifa: hi apareix Enees carregant Anquises i el Pal·ladi, una petita estàtua sagrada de la deessa Atena que procedia de Troia i que protegia la ciutat. El nom de Cèsar, al costat d’aquesta escena ancestral, no deixa cap dubte sobre la connexió íntima i política d’aquesta llegenda amb el poder romà. (Una jugada mestra, si ens preguntes a nosaltres, que buscava un origen de prestigi).
La història d’Enees, immortalitzada per Virgili a l’Eneida, es va convertir en el pilar fonamental d’aquesta narrativa fundacional. Escrita durant el govern d’August, el mateix emperador va intervenir perquè aquesta obra mestra no fos destruïda i pogués publicar-se, desafiant el desig del poeta de cremar-la. Això subratlla la importància crítica que tenia per a l’Imperi Romà establir un vincle amb la grandesa de Troia, no com a vencedors, sinó com a hereus directes dels vençuts i guardians de la seva memòria.
Ens hem de preguntar: Quina potència té una cultura que basa els seus orígens no en la simple victòria militar, sinó en la resiliència i el viatge èpic dels seus herois caiguts? Aquest és un dels grans secrets de Roma.
Quan el mite es troba amb l’arqueologia: la recerca de Troia
Però, on acaba exactament el mite i on comença la història verificable? Aquesta pregunta va fascinar a Heinrich Schliemann, un empresari alemany del segle XIX convertit en apassionat arqueòleg. Impulsat per un somni d’infància de trobar la Troia descrita per Homer, va iniciar excavacions a la col·lina d’Hisarlik, a l’actual Turquia, un lloc ja assenyalat prèviament per l’anglès Frank Calvert. Schliemann, amb els seus vastos recursos, va aconseguir fer descobertes espectaculars que van associar el seu nom per sempre al descobriment de Troia.
No obstant això, els seus mètodes arqueològics són avui dia objecte de controvèrsia i crítica. Schliemann va tenir poc cura amb les ruïnes hel·lenístiques i romanes, i fins i tot amb restes humanes, en la seva frenètica recerca de la Troia homèrica. El famós “Tresor de Príam”, un conjunt d’objectes d’or, plata i bronze que va trobar i va treure clandestinament de l’Imperi Otomà, va resultar ser posteriorment molt més antic que la guerra de Troia, pertanyent a un període anterior (Troia II). Malgrat aquests errors metodològics i la seva precipitació, la seva contribució a la història va ser innegable, revelant assentaments que abasten des del tercer mil·lenni a.C. fins al segle XIII d.C. i alimentant la fascinació per la possible veracitat històrica de la Ilíada. (Ens fa pensar que la passió, a vegades, pot ser una espasa de doble tall, capaç de crear i destruir alhora).
La Troia VI, datada a l’Edat del Bronze (1500-1180 a.C.), és avui considerada una de les fases més probablement relacionades amb la guerra narrada per Homer. Aquesta fusió de mite, arqueologia i realitat és el que fa que la història de Troia i els seus vincles amb Roma sigui tan captivadora i actual, mostrant com narratives antigues continuen definint la nostra comprensió del passat i la nostra pròpia identitat.
Una oportunitat que no pots deixar escapar: el llegat que ens defineix
L’actual exposició al Coliseu, amb més de 300 objectes, és una oportunitat única per submergir-nos en aquesta connexió increïble entre dues de les civilitzacions més influents de la història. És una mirada profunda i enriquidora a com el mite es va utilitzar de manera intel·ligent per construir una identitat poderosa i una solució definitiva per a un imperi emergent. Aquesta mostra està disponible fins al pròxim 18 d’octubre, una data que ens recorda la urgència d’aquests descobriments.
Entendre aquests orígens no és només una qüestió d’història antiga; és comprendre com les narratives, les llegendes i els herois configuren la nostra realitat i la nostra manera de veure el món. És un secret al descobert que ens convida a reflexionar sobre la força immutable dels relats en la construcció de la cultura i el poder. Per què esperar quan el coneixement del passat, especialment un de tan fascinant com aquest, ens pot il·luminar tan brillantment el present?
