El que per a molts és només un costum digital, amaga mecanismes emocionals, socials i psicològics complexos, segons diversos especialistes en conducta i comunicació. Escoltar les pròpies paraules revela molt sobre com ens veiem, com volem ser percebuts i què busquem en la interacció amb els altres.
Per què ens escoltem després d’enviar un àudio?
La raó més evident és funcional: verificar que tot hagi sortit bé. Es va entendre el que vaig dir? No hi havia sorolls? La meva veu se sent clara? És una manera ràpida d’assegurar-se que el missatge s’ha transmès com es volia.
Molts ho fan per rutina, com qui revisa un correu abans d’enviar-lo. En aquest nivell, l’acte és simplement un reflex de la consciència pròpia en l’era digital. Escoltar-se pot generar una petita satisfacció: comprovar que el que has dit sona com esperaves.
Però darrere d’aquesta simple revisió, sovint hi ha una necessitat més profunda.
L’espill emocional: com sona la teva veu dins del teu cap
Escoltar-te en un àudio pot ser un moment de confrontació. La majoria de les persones no estan acostumades a sentir la seva pròpia veu “des de fora”. El que escoltem al nostre cap no sempre coincideix amb el que realment hem gravat.
Aquest petit “desajust” entre el món intern i l’extern genera una reacció emocional. Aquesta és la meva veu? Parlo així sempre? He sonat nerviós? Autoritari? Aquest espill sonor pot activar inseguretats que ni tan sols sabíem que teníem.
Escoltar l’àudio es converteix, llavors, en una manera de validar-se o, per contra, en un acte d’autojudici. Hi ha qui necessita sentir que ha estat entès, i revisa si el seu to transmetia el que realment sentia. Per a altres, és una manera de comprovar que no han dit res inadequat.
Quan el perfeccionisme parla més fort
Darrere de l’hàbit d’escoltar-se pot amagar-se també el perfeccionisme. Aquest impuls de revisar, ajustar i millorar fins i tot després d’haver enviat el missatge.
Les persones que tendeixen a buscar sempre el missatge “perfecte” no suporten la idea d’haver-se expressat malament. Si alguna cosa sona “estranya” en l’àudio, els genera inquietud, encara que ningú més ho noti.
Aquest tret no sempre és negatiu. Pot reflectir una alta capacitat d’autoavaluació i empatia comunicativa. Però portat a l’extrem, es converteix en una càrrega mental constant, en què cada missatge requereix una revisió minuciosa que esgota.
La Carla, de 29 anys, admet que escolta gairebé tots els àudios que envia. “No és que no confiï en el que he dit, però vull assegurar-me que no semblo seca. A vegades el torno a gravar si sento que no ha sonat bé”, explica.
Entre l’ansietat i el costum: és normal fer-ho?
La resposta ràpida és: sí, és normal. En un context en què gran part de la nostra interacció és a través de pantalles, és natural voler cuidar el que projectem. La veu s’ha convertit en una extensió de la nostra imatge.
Tot i així, si l’hàbit d’escoltar els teus àudios es torna compulsiu —si ho fas repetidament, et genera ansietat o dubtes constants—, pot ser un símptoma d’alguna cosa més profunda.
Alguns psicòlegs vinculen aquest comportament excessiu amb trastorns d’ansietat social, por al rebuig o inseguretat crònica. En aquests casos, escoltar-se no calma, sinó que augmenta els dubtes.
En Marc, de 34 anys, confessa que a vegades escolta el mateix àudio cinc o sis vegades. “No sé per què ho faig. Cada vegada em convenç menys que hagi estat bé. A vegades fins i tot l’esborro”, diu.
El que diu la teva veu: et reconeixes en el que sents?
Al capdavall, escoltar els teus àudios és una manera d’escoltar-te a tu mateix. No només des del punt de vista tècnic, sinó també emocional. El que has dit representa el que sents? Et sents còmode amb la imatge que projectes a través de la veu?
Aquest petit hàbit digital pot convertir-se en una eina d’autoconeixement. Et permet adonar-te de les emocions, el teu to habitual, el teu nivell de seguretat o de nerviosisme.
Però també pot revelar una relació tensa amb tu mateix. Si et costa suportar la teva veu, si només trobes errors en el que dius, si et critiques constantment… potser el problema no és l’àudio, sinó la manera com et veus.
T’escoltes o et jutges?
Escoltar-se pot ser una forma de connexió interna, un pont entre el que sents i el que expresses. Però també pot ser una lupa que exagera defectes que ningú més nota.
T’escoltes per entendre’t o per jutjar-te?
Potser el primer pas no és deixar de fer-ho, sinó preguntar-te per què ho fas. Escoltar-se amb amabilitat, sense buscar fallades, pot ser una nova forma de cuidar el teu benestar emocional.
Comparteix aquest article amb aquells que també tenen aquest hàbit. I tu… també t’escoltes?
