Alguns les guarden en un calaix. Altres les mostren amb orgull a l’habitació o les col·leccionen amb cura. Per a molts adults, les joguines de la seva infància no són simples objectes, sinó ponts emocionals cap a una època més innocent, segura i feliç.
Però què revela realment la psicologia quan un adult conserva les joguines de quan era petit? Lluny del que alguns poden pensar, aquesta pràctica pot amagar claus valuoses sobre el benestar emocional, la nostàlgia i fins i tot la manera com ens cuidem a nosaltres mateixos en l’edat adulta.
Per què guardem objectes de la infància?
La infància deixa empremtes profundes. Els nostres primers vincles, pors i alegries s’associen amb objectes que ens van acompanyar durant anys. Des del punt de vista psicològic, aquests objectes –com un peluix, una nina o un cotxe de joguina– poden convertir-se en el que el pediatre i psicoanalista Donald Winnicott va anomenar “objectes transicionals”.
Aquests elements, inicialment usats per calmar els nadons davant l’absència de la mare, poden conservar la seva funció emocional molts anys després. En paraules simples: guardem joguines perquè ens consolen, ens representen o senzillament ens recorden qui érem.
L’aferrament adult a les joguines: patològic o reconfortant?
Al contrari del que podrien pensar alguns, no hi ha res d’estrany a conservar un o diversos objectes de la infància. De fet, estudis recents indiquen que entre el 20 % i el 43 % dels adults conserven peluixos o objectes significatius de la seva infància, i prop del 40 % dorm amb algun d’ells.
Aquestes dades no apunten a un trastorn, sinó a un mecanisme emocional útil. “Tenir el teu peluix preferit als 40 pot ser tan saludable com fer ioga”, apunten alguns psicòlegs. Serveix per regular l’estrès, fomentar l’autocura o, simplement, per tenir alguna cosa que et fa sentir bé en dies complicats.
La nostàlgia com a medicina emocional
La nostàlgia, lluny de ser una debilitat, és una força emocional poderosa. Ajuda a donar sentit a la nostra història personal, a reforçar l’autoestima i a generar sentiments de pertinença. Conservar joguines de la infància és una manera concreta d’activar aquesta memòria emocional.
Els experts parlen del “reminiscence bump”, un fenomen pel qual recordem més intensament els anys entre els 10 i els 30. Les joguines funcionen com a desencadenants emocionals que ens reconnecten amb aquells moments vitals, reforçant la identitat i estabilitzant les emocions en èpoques d’estrès o incertesa.
Del peluix a la teràpia: curar el nen interior
En molts enfocaments terapèutics actuals, especialment els centrats en traumes infantils o desenvolupament emocional, es treballa amb el concepte del “nen interior”. Per a algunes persones, tornar a tenir a prop aquell objecte especial –un peluix, una nina, una manteta– funciona com una forma tangible de sanar ferides emocionals profundes.
Alguns adults, especialment aquells amb vivències difícils en la infància, afirmen que les seves joguines actuals els ajuden a “protegir” o “acompanyar” aquell nen interior que no va rebre prou afecte. Més que joguines, són símbols de reparació emocional.
Col·leccionista o acumulador? La diferència és l’impacte
I quan es converteix en un problema? La línia entre guardar amb afecte i acumular de manera compulsiva la marquen el context i l’impacte en la vida quotidiana. Si conservar joguines genera ansietat, interfereix amb l’organització de l’espai o causa malestar, podria ser senyal d’un problema més profund com el trastorn d’acumulació.
En canvi, si els objectes estan integrats de forma funcional i no provoquen patiment, parlem de col·leccionisme saludable o aferrament simbòlic. El context emocional és sempre la clau.
L’auge del ‘kidult’ i el mercat milionari de la memòria
El fenomen va més enllà de l’emocional. El mercat ha detectat una tendència creixent: els “kidults”, adults que compren joguines per a ells mateixos, ja representen gairebé el 30 % del consum global en aquest sector. Les marques rellancen productes clàssics i apareixen línies pensades exclusivament per a adults nostàlgics.
La memòria s’ha convertit en negoci, però també en una forma de resistència emocional: davant un món cada cop més ràpid i exigent, tornar a jugar és una manera legítima de cuidar-se.
Abraçar el nen que vam ser
Conservar una joguina no és immaduresa. És una manera de recordar que vam ser nens, que continuem sent humans i que, de vegades, un os de peluix pot fer més per la nostra pau mental que mil consells.
Tu també tens un objecte especial guardat? Quina història explica sobre tu?
Comparteix la teva experiència, reflexiona o envia aquest article a algú que saps que encara dorm amb el seu peluix preferit. Perquè tots portem una mica d’infància al cor.
