Quantes vegades t’has esgotat intentant que algú canviï per tu? Quantes vegades t’has aferrat a una relació amb l’esperança que t’estimin “millor”? La psicòloga Alicia González posa en paraules una veritat que incomoda però allibera: no cal lluitar perquè t’estimin. I encara menys, si en aquesta lluita t’estàs oblidant de tu mateix.
“No intentis canviar els altres; no lluitis perquè t’estimin” és molt més que una frase. És un crit emocional que ressona fortament entre aquelles persones que han viscut relacions on l’amor es confonia amb el sacrifici. González, amb un enfocament directe i profund, formula una idea senzilla però transformadora: molts hem après a estimar des de la mancança.
Per què lluitem per amor?
L’anhel de sentir-se estimat és tan profund que, sovint, ens porta a confondre l’amor amb la validació. Si durant la infància se’ns va ensenyar que l’afecte s’aconsegueix amb esforç —“porta’t bé”, “fes el que toca”, “no molestis”— creixem amb la creença que l’amor s’ha de guanyar. I si s’ha de guanyar, llavors cal lluitar-lo.
Així comencen les guerres silencioses en les relacions. Ens adaptem, cedim, ens callem, tot per no perdre la persona que estimem. Però en aquest procés, ens perdem a nosaltres mateixos.
L’impuls de ser estimats a qualsevol preu
Una de les trampes emocionals més habituals és intentar transformar l’altre perquè s’ajusti a allò que necessitem. “Si fos més afectuós… si canviés això… si m’escoltés més… tot aniria millor”. Però aquesta és una il·lusió que ens porta al desgast.
Quan l’amor es converteix en un projecte de canvi del teu company o companya, ja no és amor: és control camuflat de preocupació. El problema no és voler millorar junts, sinó esperar que l’altre deixi de ser qui és per ajustar-se a tu.
I això acostuma a acabar en decepció. No perquè l’altre et falli, sinó perquè tu vas posar l’esperança en una versió imaginada de la relació.
Estimar no és canviar ningú: la gran trampa emocional
Alicia González no ho diu com a consell qualsevol. Ho diu des de l’experiència, des del que veu dia a dia en consulta: persones trencades per haver lluitat tant per ser estimades, que s’han oblidat de com estimar-se a si mateixes.
Quan li demanes a algú que canviï per tu, en realitat estàs dient: “Jo no estic bé amb qui ets”. I encara que això pugui sorgir d’un desig sincer de connexió, en el fons és una renúncia a l’acceptació.
El veritable amor no es construeix intentant corregir, sinó aprenent a conviure amb les diferències. No cal que l’altre sigui perfecte per estimar-lo, però tampoc cal quedar-se en una relació que no et fa bé per por de no ser estimat enlloc més.
Les ferides de la infància que ens atrapen
Molts dels patrons emocionals que ens dominen en parella s’originen en la nostra infància. Si vas créixer pensant que només eres digne d’amor quan complies, quan callaves o quan feies feliç als altres, és probable que repeteixis aquest esquema en les teves relacions adultes.
Aquestes ferides emocionals no desapareixen soles. Es manifesten cada cop que et sents rebutjat, incomprès o insuficient. Et fan lluitar per l’atenció, competir per l’afecte, suportar el que no hauries de suportar.
I és que sovint no estàs lluitant per la persona d’ara, sinó per compensar aquella falta d’amor de fa anys. Vols que avui algú et doni el que ningú et va donar aleshores. Però això, per just que sigui el desig, no és responsabilitat de la teva parella actual.
Identificar el patró i deixar anar el control
El primer pas és veure-ho clar. Reconèixer que no ets responsable del canvi dels altres, només de posar límits sans. Que no és obligatori quedar-se en llocs on no et pots expressar lliurement.
Deixar d’intentar controlar no és resignació. És llibertat. És deixar d’invertir energia en reformar l’altre per invertir-la en cuidar-te a tu. Quan deixes d’esperar que l’altre sigui com vols, recuperes la capacitat de triar des de la calma i no des de la por.
L’amor propi: l’única batalla que val la pena
Quan comences a estimar-te, a posar-te al centre, ja no vols un amor que et faci lluitar cada dia. Vols pau, comprensió, llibertat. I és llavors quan pots construir relacions des de la igualtat.
L’amor propi no és egoisme. És saber que no necessites que ningú et validi per ser digne d’afecte. És deixar d’acceptar les engrunes emocionals per esperar un amor sencer.
I paradoxalment, quan deixes de lluitar per ser estimat, et converteixes en algú molt més estimable. Ja no ets dependent, ja no ets desesperat. Ets sencer.
Una nova manera d’estimar: sense condicions, sense guerra
És possible una altra manera d’estimar. Una on ningú hagi de renunciar a si mateix per encaixar. Una on l’amor no sigui batalla, sinó espai segur. On no calgui guanyar ni convèncer, sinó només ser.
Aquest és el missatge de fons de la cita d’Alicia González. És un avís, però també una invitació. Una crida a deixar de sobreviure en les relacions per començar a viure-les plenament.
No tothom estarà disposat a fer aquest canvi. Però tu pots començar avui.
El valor d’estimar sense demanar permís
I si deixessis de lluitar perquè t’estimin? I si en comptes de mirar fora, miressis dins i preguntessis: “Jo m’estimo prou per no necessitar que m’arreglin, m’aguantin o m’aplaudeixin?”
A vegades, l’acte més radical d’amor és marxar d’on no pots ser tu mateix.
Aquesta frase d’Alicia González no busca agradar: busca sacsejar. I si t’ha remogut alguna cosa, és perquè hi havia alguna cosa que necessitava ser remoguda.
Comparteix aquest article si alguna vegada t’has sentit obligat a lluitar per ser estimat. O si coneixes algú que mereix saber que l’amor no es mereix, es dona. I que començar per un mateix, no és egoisme: és justícia emocional.
