Per què alguns polítics se senten invencibles fins i tot quan falsegen dades tan fàcils de verificar com el seu currículum? La resposta pot estar en un curiós fenomen psicològic conegut com l’efecte Dunning-Kruger. Aquesta distorsió cognitiva podria ser la clau darrere d’un dels comportaments més desconcertants d’alguns líders públics: mentir… i creure’s immunes a les conseqüències.
La autopercepció distorsionada pot ser més perillosa que la mentida deliberada. Quan algú sobreestima les seves capacitats, suprimeix el judici crític i s’exposa sense por a l’escrutini públic. En política, aquesta barreja pot ser explosiva.
Què és l’efecte Dunning-Kruger i com ens afecta?
El 1999, els psicòlegs David Dunning i Justin Kruger de la Universitat de Cornell van descobrir que les persones amb baixes habilitats en una àrea tendeixen a sobreestimar les seves competències. Paradòxicament, com menys sap algú d’un tema, més segur se sent al respecte.
El biaix no només afecta la percepció individual: també impedeix que aquestes persones reconeguin la seva ignorància, cosa que les porta a sostenir opinions errònies amb absoluta convicció. “La incompetència roba a la gent la capacitat de reconèixer la seva pròpia incompetència”, va afirmar Dunning en entrevistes posteriors.
El currículum com a camp de batalla polític
Al llarg dels anys, nombrosos polítics en diferents països han estat sorpresos inflant o falsificant els seus antecedents acadèmics i professionals. Des de títols universitaris inexistents fins a màsters no cursats o mèrits exagerats, els exemples abunden.
En molts casos, l’engany va ser fàcilment verificable. Tanmateix, el descarament amb què van defensar la seva “veritat” va revelar alguna cosa més profunda que una simple mentida: una autoconfiança desbordant que els feia pensar que mai no serien desenmascarats… o que, si ho eren, podrien sortir-ne airosos.
Per què creuen que no els descobriran?
Aquí és on l’efecte Dunning-Kruger cobra tot el sentit. Les persones atrapades en aquesta trampa cognitiva no només ignoren la seva ignorància, sinó que sobrevaloritzen la seva capacitat d’enganyar i subestimen la intel·ligència dels altres. És a dir, no només creuen saber més del que realment saben, sinó que pensen que la resta no s’adonarà.
Aquest patró s’accentua en entorns on el poder i la imatge ho són tot. En política, on el prestigi i el relat personal són moneda de canvi, hi ha una forta pressió per mantenir aparences, encara que això impliqui distorsionar la realitat.
El que diuen els experts
David Dunning, coautor de l’efecte, ha assenyalat en múltiples fòrums que el fenomen és especialment comú en figures públiques. “El poder pot aïllar l’individu del feedback crític. I sense aquest feedback, és més fàcil caure en la il·lusió de competència”, ha dit.
Altres psicòlegs adverteixen que aquest biaix no es limita a l’àmbit polític. Es manifesta en la vida quotidiana, a l’empresa, a les xarxes socials… però les seves conseqüències públiques són més greus quan es tracta de qui legisla, governa o administra recursos col·lectius.
Mentides que passen factura (o no)
Tot i que molts polítics han afrontat conseqüències per mentir en el seu CV, també hi ha casos on l’escàndol s’ha diluït amb el temps. Alguns fins i tot van ser reelegits, cosa que evidencia un altre fenomen paral·lel: la tolerància de l’electorat a certes formes de manipulació si aquestes s’emmarquen dins d’un relat “carismàtic”.
Això no eximeix de responsabilitat qui menteix. Però sí que planteja una pregunta incòmoda: quant influeix la nostra pròpia percepció (i biaix) com a votants a l’hora de perdonar o ignorar aquestes mentides?
La cultura del semblar enfront del ser
Vivim en una societat que premia la seguretat, el carisma i la narrativa per sobre de la humilitat i l’autocrítica. En aquest context, l’efecte Dunning-Kruger troba terreny fèrtil. Qui més ignora les seves limitacions pot projectar més confiança… i això pot ser suficient per escalar en política.
És aquest l’entorn que volem seguir reforçant? La veritable competència requereix reconèixer els propis límits, demanar ajuda quan cal i valorar la crítica com a eina de millora. La humilitat és el primer pas cap a la veritat.
L’autoengany més perillós
El problema no és només mentir. És creure’s la mentida. Quan els líders polítics cauen en aquesta trampa, arrosseguen amb ells equips de treball, institucions i, en última instància, la ciutadania.
L’efecte Dunning-Kruger no només explica errors individuals, sinó que alerta sobre una cultura que celebra l’aparença de saber sense qüestionar el fons.
El coneixement comença amb el dubte
La propera vegada que algú parli amb absoluta certesa de tot —sense espai per a l’error o la crítica— convé recordar aquest efecte. Potser no està demostrant saviesa… sinó la seva falta.
Has notat aquest fenomen al teu entorn? Creus que hauríem de ser més exigents amb la preparació dels nostres representants públics? Comparteix la teva opinió, reflexiona i, si aquest article t’ha fet pensar, no dubtis a difondre’l.
