Ansietat, por, desconfiança o fins i tot experiències prèvies traumàtiques poden estar darrere d’aquesta evitació.
Evitar anar al metge no sempre és una decisió conscient ni irracional.
Estudis recents han identificat diversos factors psicològics que influeixen en aquesta conducta, des de fòbies fins a creences culturals o percepcions sobre el sistema de salut.
Entendre’ls pot ajudar-nos a tractar-los i buscar acompanyament emocional si cal.
Por al diagnòstic: l’angoixa de saber “què tinc”
Un dels motius més freqüents per evitar una consulta mèdica és la por al diagnòstic. Aquesta por no prové necessàriament d’una sospita concreta, sinó d’una ansietat anticipatòria: la por de rebre males notícies, de perdre el control o d’enfrontar una realitat que no es vol assumir.
En molts casos, les persones reconeixen que prefereixen no saber-ho. Existeix la creença irracional que, mentre no es confirmi una malaltia, aquesta no existeix o no avançarà. La psicologia explica aquest fenomen com una forma d’evitació emocional: protegir-se del patiment mitjançant la ignorància voluntària.
L’ansietat mèdica i les seves múltiples formes
L’ansietat mèdica és un concepte que agrupa diferents pors relacionades amb l’atenció sanitària. No només es tracta de por al dolor o als resultats. També pot incloure ansietat pel procés en si: les sales d’espera, els procediments, el tracte amb el personal sanitari.
Aquest tipus d’ansietat pot originar-se per experiències passades negatives, històries familiars o una sensibilitat elevada a l’estrès. Sovint es presenta amb símptomes físics: palpitacions, sudoració, dificultat per dormir abans de la visita o fins i tot atacs de pànic.
Desconfiança i comunicació fallida amb els professionals
Un altre element rellevant és la desconfiança. Algunes persones eviten anar al metge perquè senten que no seran escoltades o compreses. D’altres han tingut experiències on van percebre falta d’empatia, pressa en les consultes o un enfocament distant i tecnocràtic.
La relació metge-pacient és clau per generar adherència als tractaments. Si una persona se sent jutjada, invisibilitzada o infantilitzada en una consulta, pot desenvolupar rebuig al sistema mèdic en general. Aquesta desconfiança sol augmentar amb el temps i agreujar els quadres de salut mental.
Quan el cos parla però la ment evita
Paradoxalment, moltes persones que eviten anar al metge són molt conscients dels seus símptomes. Tanmateix, entren en un cicle on posposen l’atenció amb excuses com “ja em passarà”, “no tinc temps” o “és una cosa menor”.
Aquesta evitació pot estar relacionada amb una baixa autoeficàcia en salut: no sentir-se capaç d’afrontar el que implica anar al metge, des de demanar hora fins a explicar el que es sent. També hi ha una percepció estesa que el sistema mèdic és complex, lent o inaccessible, cosa que reforça la procrastinació.
Fòbies mèdiques: de la por a les agulles al pànic als hospitals
Hi ha casos més extrems on l’evitació té un nom clínic. Una de les fòbies més comunes és la iatrofòbia: la por irracional als metges. També hi ha la belonefòbia, que és la por a les agulles o injeccions, i pot fer que les persones evitin qualsevol procediment que impliqui una punxada.
Aquestes fòbies no se superen simplement amb força de voluntat. En molts casos requereixen teràpia psicològica, especialment si interfereixen amb la vida quotidiana. Ignorar-les només les intensifica, i sovint s’acompanyen de culpa, vergonya i aïllament.
Barreres pràctiques que també influeixen
Tot i que els factors emocionals i psicològics són fonamentals, no s’han d’ignorar els obstacles externs. Algunes persones eviten anar al metge perquè no tenen accés fàcil a l’atenció sanitària, ja sigui per raons econòmiques, laborals, geogràfiques o de temps.
Aquestes barreres no sempre són excuses. Sovint es converteixen en un agreujant per a qui ja sent por o ansietat. Quan el sistema no facilita l’accés, l’evitació es reforça i es normalitza.
Com ajudar algú que evita anar al metge?
Comprendre i acompanyar sense jutjar és clau. Si algú proper evita anar al metge, el primer és escoltar els seus motius amb empatia. No serveix pressionar ni minimitzar la seva por.
Una estratègia útil és oferir-se com acompanyant a la consulta o ajudar a preparar les preguntes que vulgui fer. També pot ser útil recomanar suport psicològic, especialment si hi ha ansietat intensa o experiències traumàtiques prèvies relacionades amb la salut.
Trencar el silenci i parlar del tema ajuda a desestigmatitzar-lo. Evitar anar al metge no és per mandra ni irresponsabilitat: és, sovint, un reflex de ferides més profundes que necessiten cura i atenció.
La salut també es cuida enfrontant les pors
Evitar el metge no és senyal de feblesa, sinó d’alguna cosa més profunda que mereix atenció.
Reflexionar sobre les causes i parlar del tema amb naturalitat pot obrir portes a una cura més humana i conscient.
I tu? T’has sentit així alguna vegada?
Comparteix aquest article amb algú que el necessiti, o amb qui vulguis iniciar aquesta conversa.
