Quina imatge tenen els catalans de la seva pròpia societat? Un estudi recent ha revelat dades sorprenents sobre com es perceben, quines són les seves prioritats i com entenen la seva identitat.
Més enllà de la política o la llengua, l’enquesta ofereix un retrat complex: desigualtat percebuda, preocupació per la meritocràcia i un fort component generacional en les opinions.
Un estudi que radiografia la identitat catalana
La investigació realitzada pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat s’ha proposat anar més enllà de les clàssiques preguntes sobre independència o llengua. Aquesta vegada ha explorat com es descriuen els propis catalans: quins valors consideren prioritaris, com veuen la desigualtat o la justícia social i quins factors creuen que determinen l’èxit a la vida.
L’objectiu ha estat construir un autèntic “mapa mental” de la societat catalana contemporània. La mostra reflecteix la pluralitat d’opinions, però també alguns consensos destacats. La fotografia que en resulta està marcada pel debat sobre l’equitat, la preocupació per la qualitat de vida i la identitat cultural, en un context de transformacions socials i tensions polítiques que continuen molt presents.
Autopercepció social i econòmica
Una de les dades més destacades de l’estudi és la percepció generalitzada de desigualtat. Més del 80 % dels enquestats considera que hi ha molta o bastanta desigualtat a Catalunya. Aquesta visió s’intensifica entre els joves i en entorns urbans. Per a molts, la sensació de fractura social no és només una idea abstracta, sinó una experiència quotidiana.
La meritocràcia tampoc no surt ben parada a l’enquesta. Menys d’un terç dels entrevistats creu que l’esforç personal és el principal factor per “arribar lluny” a la vida. En canvi, la majoria apunta a factors com la classe social, els contactes personals o fins i tot l’atzar. Això suggereix un desencís amb la idea que tothom parteix de les mateixes oportunitats.
“La idea que l’èxit depèn del mèrit propi sembla estar en crisi”, assenyala l’informe, referint-se a un canvi cultural profund que també s’observa a bona part d’Europa, però que a Catalunya es mostra amb especial claredat.
La qüestió nacional: suport i identitat
Naturalment, la identitat nacional continua sent un eix clau. L’estudi recull les clàssiques preguntes d’autodefinició nacional: al voltant del 46 % dels catalans se senten tan espanyols com catalans, mentre que prop del 25 % es considera només català. Aquestes proporcions han fluctuat els darrers anys, però mostren una certa estabilitat després de la convulsió política del procés.
En paral·lel, el suport explícit a la independència es manté en xifres properes al 40 %, amb un rebuig que ronda el 50 %. Tot i això, l’informe subratlla que aquestes dades amaguen diferències generacionals marcades: els més joves tendeixen a ser més favorables a la independència, encara que també hi ha un sector creixent que es declara “cansat” del debat.
L’enquesta revela que, més que polaritzada entre dos blocs homogenis, la societat catalana viu en una mena de gris constant, amb identitats múltiples i lleialtats dividides que evolucionen amb el temps.
Joventut i divisió generacional
El CEO destaca que l’edat és una variable decisiva per entendre l’autopercepció dels catalans. Entre els menors de 35 anys, la preocupació per la desigualtat i el cost de l’habitatge és especialment elevada. També són els qui menys confien en la meritocràcia i els qui més reclamen polítiques públiques ambicioses.
En l’àmbit identitari, la joventut mostra més suport a la independència i més identificació exclusiva amb Catalunya. Però també aflora una paradoxa: són més crítics amb la classe política i més escèptics amb les institucions autonòmiques. Per a molts joves, el catalanisme ja no es viu com un projecte polític unificat, sinó com un debat fragmentat on les prioritats se superposen amb les preocupacions socials i econòmiques.
“No hi ha una sola generació independentista, ni unionista, ni abstencionista. Hi ha una generació preocupada per la desigualtat, la precarietat i el medi ambient”, resumeixen alguns analistes en llegir les dades.
La llengua com a senya d’identitat
El català continua sent un marcador identitari clau. Segons l’enquesta, més del 70 % dels enquestats considera important protegir i promoure l’ús de la llengua catalana. Tanmateix, el nivell d’ús quotidià varia molt segons el territori, l’edat i l’origen familiar.
En àrees metropolitanes i entre població d’origen immigrant, el castellà és la llengua més habitual a casa i al carrer. Tot i així, fins i tot en aquests grups hi ha un consens ampli que cal preservar el català com a patrimoni col·lectiu.
L’estudi també revela que la defensa del català no es tradueix automàticament en suport a la independència. Hi ha una part important de la població que combina l’ús habitual del català amb una identitat dual o amb posicions no independentistes.
Reflexió final i futur
El retrat que emergeix de l’estudi del CEO és el d’una societat diversa, amb tensions però també amb consensos bàsics. Hi ha una consciència clara de la desigualtat i una crítica generalitzada al relat meritocràtic tradicional. Al mateix temps, la identitat catalana s’articula de formes múltiples, amb diferències generacionals i territorials que desafien els clixés més simplistes.
La llengua, la pertinença nacional, la preocupació social i el desencís amb la política formen un mosaic complex. Entendre’l és clau per a qualsevol projecte col·lectiu que aspiri a il·lusionar la societat catalana en el futur.
I tu, com ho veus? Et sents reflectit en aquestes percepcions? Comparteix la teva opinió i ajuda’ns a ampliar aquesta conversa.
