Una història de constància, salut i empoderament que inspira milers de dones.
Vicky Martín Berrocal s’ha convertit en un exemple de com l’esport pot redefinir el benestar, fins i tot quan es comença tard. Camina cada matí en dejú, entrena amb constància i celebra cada avenç amb naturalitat. En paraules seves, “el múscul és vida”, una frase que resumeix la seva nova filosofia personal.
Un canvi de vida després dels 45
No va ser un canvi sobtat, ni obeïa a una moda. Quan Vicky Martín Berrocal va superar la barrera dels 45, va sentir que era el moment d’escoltar-se amb més atenció. La dissenyadora i empresària, reconeguda pel seu carisma i la seva evolució personal, va decidir trencar amb una idea molt arrelada: que l’exercici intens i regular és només per a gent jove.
El punt d’inflexió va arribar quan va començar a treballar amb Crys Dyaz, entrenadora personal i referent de l’entrenament funcional a Espanya. Amb la seva guia, Vicky va descobrir que el moviment diari no era un càstig ni una obligació, sinó un camí cap a l’energia i l’estabilitat emocional.
“Vaig començar a poc a poc. Passejades, una mica de càrdio… però el més important va ser entendre que això ho feia per mi, per al meu benestar”, ha confessat en diverses entrevistes. Des de llavors, l’entrenament forma part de la seva identitat.
De la caminada al càrdio: una rutina sense excuses
El seu dia comença abans que soni el telèfon o arribi el primer correu. Surt a caminar en dejú, tant si és a Madrid com si és a la platja, de vacances o entre esdeveniments. Ho fa perquè nota el benefici immediat: “reinicia el cos i el cap”.
A aquesta caminada matinal s’hi han sumat altres activitats: sessions de càrdio, bicicleta estàtica, una mica de carrera lleugera i, fins i tot, treball de força. Tot enfocat, segons la seva entrenadora, a mantenir la musculatura, protegir les articulacions i millorar el metabolisme.
Lluny d’obsessionar-se amb el pes, Vicky ha posat el focus en la constància. Publica els seus avenços, es mostra sense filtres, celebra allò que aconsegueix i també els dies en què no li ve de gust entrenar. “La clau és no parar”, diu, “perquè després ho necessites”.
Més que físic: salut mental i energia diària
Els resultats físics són evidents, però són els efectes emocionals els que més valora. Parla de l’entrenament com un estabilitzador d’ànim, una font d’energia vital. Se sent més clara, més centrada, més capaç.
“Estic absolutament enganxada a la pujada d’energia que suposa començar el dia així”, explicava en una entrevista recent. Aquesta sensació, afirma, no es pot comparar amb res. No és un cafè, ni un esclat d’adrenalina passatger. És una claredat que s’instal·la.
Aquesta mentalitat ha transformat la seva relació amb el cos: de l’exigència estètica a l’autocura autèntica. “No entreno per agradar. Entreno per viure millor”, ha arribat a dir. La seva història, doncs, no és la d’una transformació visual, sinó d’una conquesta interna.
Inspiració per a dones de totes les edats
L’impacte del seu canvi ha anat més enllà del personal. A les xarxes, milers de dones la segueixen com a referent d’una nova manera d’entendre l’envelliment: activa, conscient i lliure de prejudicis. Ha trencat amb la idea que començar als 50 és tard. Al contrari: pot ser el millor moment.
La seva entrenadora, Crys Dyaz, ho resumeix amb claredat: “Entrenar no és una moda. És salut. És vida. I el cos sempre respon, tinguis 30 o 60 anys.” En les seves sessions, totes dues han compartit la importància de la massa muscular, del descans, d’escoltar el cos sense castigar-lo.
Vicky no predica des d’un ideal inabastable, sinó des de l’experiència real. Un dia costa, un altre entusiasma. A vegades s’entrena amb energia, d’altres per compromís. Però el més important, diu, és continuar.
“Mai és tard per començar”
Als 52, Vicky no només ha guanyat múscul: ha guanyat claredat, constància i un nou motiu per llevar-se d’hora.
“El múscul és vida”, diu, i la seva història ho confirma.
I tu? Quin hàbit podries començar avui, sense mirar el calendari?
Comparteix aquesta història si tu també creus que els límits són mentals.
