Per què valorem més produir que cuidar-nos? En un món obsessionat amb la productivitat, descansar es percep com una feblesa. Però Laura Fuster ens adverteix: el preu és la nostra salut mental.
Vivim atrapats en una roda que gira cada vegada més ràpid. Ens exigim ser eficients, productius, rendibles. I quan el cos i la ment es rebel·len, ens culpem per no aguantar més. És hora d’aturar-nos i reflexionar sobre aquesta trampa que ens emmalalteix.
La trampa de la productivitat extrema
“Vivim en un sistema que premia la productivitat i castiga el descans. Però el cos i la ment no són màquines.” Així de clar ho expressa Laura Fuster, psicòloga clínica, en descriure un model social que ens exigeix estar sempre disponibles, connectats i rendint al màxim. La cultura del “no pain, no gain” no és només un eslògan esportiu: s’ha infiltrat a la feina, a la família, a la vida quotidiana.
En aquest paradigma, el valor personal es mesura en resultats. No importa si estem extenuats, si el son és insuficient o si l’ansietat ens devora per dins. L’objectiu és complir, facturar, produir més que ahir. La productivitat extrema se celebra com una virtut i s’oblida que som humans, no màquines.
Aquesta lògica és rendible per a les empreses, però devastadora per a les persones. Cada correu contestat a mitjanit, cada jornada interminable a l’oficina o des de casa, cada notificació que interromp el descans és un recordatori: el teu valor depèn del teu rendiment. I així, normalitzem allò inhumà.
El cost invisible per a la salut mental
El problema és que aquest sacrifici té un preu altíssim. Un preu que moltes vegades no es veu, però es sent amb cruesa. Laura Fuster ho resumeix així: “La fatiga mental no sempre es veu, però se sent: irritabilitat, bloqueig, esgotament emocional…”
La fatiga mental és un enemic silenciós. S’infiltra a la rutina amb petits símptomes que passem per alt: ens tornem impacients amb qui estimem, perdem la capacitat de concentració, vivim en un estat d’alerta constant. L’ansietat creix. L’insomni esdevé norma. El gaudi s’evapora.
Sovint, les persones arriben a consulta creient que alguna cosa està trencada en elles. Que són febles per no poder amb tot. Però no són elles les defectuoses: és el sistema que les sobrecarrega. La psicologia ens recorda que la ment necessita pauses. Que l’estrès crònic no és un tret de caràcter, sinó un senyal d’alarma.
No són poques les investigacions que vinculen l’excés de feina amb trastorns d’ansietat, depressió i burnout. Però socialment, seguim validant el sacrifici. En lloc d’atendre aquests senyals, molts opten per ocultar-los. Somriure encara que s’estigui al límit del col·lapse. Dir “tot bé” mentre per dins s’esberlen.
Trencar la culpa de descansar
La trampa de la productivitat no només ens sobrecarrega: també ens fa sentir culpa per voler aturar-nos. Descansar no és un luxe. És un acte d’autocura radical. I mereixes fer-ho sense culpa. Així ho defensa Laura Fuster, desmuntant la idea que parar és sinònim de mandra.
El descans s’ha convertit en un privilegi. Només els qui “s’ho guanyen” poden permetre’s desconnectar. És un missatge cruel que castiga els qui més ho necessiten: els qui sostenen dobles jornades, feines precàries o cures familiars no remunerades. A ells se’ls exigeix més, sense oferir pauses reals.
Trencar amb aquesta culpa requereix valentia. Implica reconèixer les nostres necessitats i posar-los nom: necessito dormir, respirar, no fer res. Implica reivindicar el dret a l’oci, a l’avorriment, a la pausa sense sentir-nos improductius. Significa entendre que cuidar-nos és una forma de resistència contra un sistema que ens vol esgotats.
Per a moltes persones, aquest canvi comença pel més bàsic: concedir-se permís. Permís per no contestar un correu fora d’horari. Per dir “no” a compromisos que ens drenen. Per prioritzar el propi benestar. No és egoisme: és supervivència.
Un sistema que no et cuida
El problema no és només individual. Vivim en societats que no ens cuiden. Que prioritzen el benefici econòmic per sobre de la salut. Que externalitzen els costos de l’estrès i la malaltia mental a les persones treballadores, a les famílies i als sistemes sanitaris saturats.
Se’ns ven la idea de la “gestió personal de l’estrès” com si tot depengués de nosaltres. Ens animen a ser resilients, a meditar, a practicar mindfulness. Però poques vegades es qüestionen les causes estructurals que generen aquesta angúnia. Jornades interminables, precarietat laboral, inseguretat econòmica, manca de suport social.
En realitat, la solució no pot limitar-se a canvis individuals. Necessitem repensar el model econòmic i social que es beneficia de treballadors exhausts. Un model que premia la hiperconnexió, la competència salvatge i la disponibilitat constant. I que castiga la cura, l’empatia i la cooperació.
Laura Fuster insisteix que no som nosaltres qui hem d’adaptar-nos a condicions inhumanes. És el sistema el que necessita transformar-se. Però mentre això no passi, hem d’aprendre a protegir-nos. A reconèixer que dir prou és un acte polític i personal.
La importància de demanar ajuda
Una de les trampes més perverses de la productivitat tòxica és fer-nos creure que tot depèn de la nostra força de voluntat. Que si estem malament, és perquè no ho hem intentat prou. Que demanar ajuda és fracassar. Res més lluny de la veritat.
Reconèixer que necessitem ajuda és un signe de fortalesa. Pot ser parlar amb un amic, acudir a un psicòleg, compartir les nostres preocupacions amb la família. El simple fet de posar en paraules el que sentim ja té un efecte terapèutic. Ens recorda que no estem sols, que el que ens passa té sentit i es pot treballar.
La psicologia clínica ens ensenya que validar les nostres emocions és el primer pas per gestionar-les. No es tracta de “ser positius” tot el temps, sinó de ser honestos amb el que sentim. Anomenar la por, la tristesa, la culpa. I permetre’ns sentir sense jutjar-nos.
Laura Fuster ho explica amb claredat: el descans i l’autocura no són luxes. Són drets. Són necessitats bàsiques que sostenen la nostra salut mental i física. I per poder exercir aquests drets, moltes vegades necessitem suport.
Descansa: el teu valor no depèn de produir
Vivim en un món que ens ensenya a mesurar el nostre valor en funció del que aconseguim, produïm o guanyem. Però som molt més que resultats. Som persones amb necessitats, emocions i límits.
Descansar no és perdre el temps. És guanyar-lo. És cuidar-nos per poder continuar. És dir al cos i a la ment: “et veig, t’escolto, et cuido”. És trencar amb la trampa que ens vol esgotats perquè seguim funcionant sense qüestionar res.
Així que avui, pregunta’t: què necessites per descansar sense culpa? Com pots començar a prioritzar-te una mica més? T’animo a reflexionar, a compartir els teus pensaments i a sumar-te a la conversa. Perquè el canvi comença reconeixent que mereixes cuidar-te.
