Si tens fills, no ho facis. No els donis aquest maleït aparell que sembla innocent però que és, en realitat, una trampa brillant d’addicció, ansietat i problemes de desenvolupament. Sona exagerat? Doncs no ho és gens. És l’advertiment clar i contundent d’un psicòleg que fa tremolar qualsevol mare o pare amb dos dits de front.
I encara hi ha qui no s’ho vol creure. Però aquest no és un advertiment de mare histèrica ni de conspiranoic: és un SOS directe per la salut mental i emocional dels nostres fills.
El mòbil no és un joguet. És una caixa de Pandora. L’obrim amb la millor intenció del món —per entretenir-los, per educar-los, per distreure’ls “perquè no molestin”— però amaga monstres que devoren l’atenció, la creativitat i, en definitiva, la infància. És com donar-los llaminadures de colors en forma de pantalla, però molt més addictives i perilloses.
“Si tens fills, no ho facis”: una advertència que no té matisos
No diu “ves amb compte”. No diu “modera-ho”. Diu “no ho facis”. Directe. Sense eufemismes. Perquè no parlem d’una moda banal sinó d’una epidèmia silenciosa que hem normalitzat tant que ja ni la qüestionem.
És pràctic, oi? El nen plora? Pantalla. El nen s’avorreix? Pantalla. El nen et molesta mentre cuines? Pantalla. Màgia. Silenci garantit. Però a quin preu? A costa del seu cervell en desenvolupament, de la seva capacitat per imaginar, per crear, per aprendre a frustrar-se i resoldre problemes.
És com si, per evitar sentir-los plorar, els tapéssim la boca amb sucre. I després ens sorprenem quan no poden parar de menjar dolços. Hipocresia pura.
Un artefacte dissenyat per enganxar
Molts pares s’enganyen pensant que el mòbil és com un televisor petit, però és molt pitjor. El mòbil és un dispositiu dissenyat per crear addicció. Cada notificació, cada vídeo que salta automàticament, cada joc amb premis brillants està calculat per mantenir-los enganxats.
I si això ja ens passa als adults —que se suposa que tenim autocontrol— què no farà amb criatures de 3, 4 o 5 anys? El psicòleg no es talla: és un regal enverinat. Un caramel amb droga a dins.
No és només una exageració alarmista. És la realitat. I les conseqüències estan documentades:
- Trastorns d’atenció.
- Problemes d’aprenentatge.
- Ansietat.
- Alteracions del son.
- Irritabilitat i dependència emocional de la pantalla.
Mentre més d’hora els donem accés al mòbil, més difícil serà revertir els danys. És així de cru i senzill.
L’edat recomanada: molt més tard del que et penses
Aquí tampoc hi ha excuses suaus. Els experts recomanen no donar-los un mòbil abans dels 14 anys. Sí, 14. Res de “és molt espavilat i ja sap desbloquejar-lo” com si fos un motiu d’orgull.
La maduresa per gestionar l’ús del mòbil no arriba abans de l’adolescència. I encara. Però és clar, avui en dia, dir-li a un nen “espera” sona a tortura medieval. El concepte “avorrir-se” sembla un crim contra la humanitat infantil.
És molt més fàcil endinyar-los la pantalla. No molesten. No fan preguntes. No discuteixen. Però el preu és altíssim: estem criant zombis digitals que no saben mirar per la finestra ni inventar històries.
No és només el que miren: és el que no fan
Molts pares es defensen dient: “però només veu vídeos educatius” o “només dibuixos tranquils”. Perfecte. Però el problema no és només el contingut. És el hàbit.
El mòbil converteix el temps mort en temps hipnotitzat. Roba estones de joc simbòlic, de converses, d’experimentar l’avorriment i aprendre a resoldre’l. Perquè, sí, avorrir-se és necessari. És la llavor de la imaginació.
Quan tot s’omple amb vídeos i sons, no queda espai per imaginar, per fer preguntes, per inventar mons. I després ens sorprenem que no sàpiguen estar quiets ni 5 minuts sense estímuls.
El mòbil com a cangur barat: la trampa perfecta
Aquí caldria dir-ho clar: part del problema som nosaltres. Els pares. Estem cansats, estressats, amb mil tasques. El mòbil és el cangur més barat i disponible. I el més destructiu.
Sí, és còmode. Però és un pedaç que tapa un forat mentre crea un altre molt més gran. És regalar silenci avui per comprar-te un problema gegant demà.
I el pitjor? Ho sabem. Però mirem cap a una altra banda. I mentrestant, els nens perden hores i hores de conversa, de joc lliure, de connexió real amb els seus pares. Estem hipotecant la seva infància per un moment de pau.
Alternatives? N’hi ha. Però costen esforç
El psicòleg no diu “torneu a l’edat de pedra”. Diu: espereu el moment adequat. Que és molt diferent.
- Fomenta el joc lliure, creatiu.
- Explica’ls contes.
- Sortiu al parc.
- Deixa’ls que s’avorreixin.
- Escolta’ls i parla-hi.
Són solucions que costen temps. Que requereixen paciència. Però són les úniques que valen la pena. Resoldre l’avorriment amb pantalles és com apagar un incendi amb gasolina.
La infància no té recanvi
Aquí és on la veu del psicòleg ressona més forta i més dura: la infància no té recanvi. No hi ha una segona oportunitat.
Una vegada es perd, no es recupera. No hi ha cap aplicació que torni el temps perdut.
És el nostre deure protegir-los, fins i tot quan és incòmode. Fins i tot quan ens obliga a renunciar a la nostra pròpia comoditat.
Perquè val més un nen que avui s’avorreix que un adolescent amb ansietat i dependència demà.
Si tens fills, no ho facis. No normalitzis el que no és normal. No els obris la porta d’una addicció abans d’hora. Perquè el preu és massa alt. I el pagaran ells.
