El que va començar com una cerca de salut es va convertir en un canvi total de mentalitat. Cardio en dejú, gimnàs i nous hàbits alimentaris marquen el seu dia a dia.
Als seus 52 anys, la Vicky ha aconseguit perdre més de 20 quilos sense fórmules miraculoses. La seva estratègia combina exercici constant, alimentació realista i enfocament mental. En entrevistes i xarxes, insisteix en la constància i el benestar per damunt del pes.
De no poder dormir a caminar en dejú
Durant anys, la Vicky arrossegava sensacions físiques que minvaven la seva energia. El cansament era constant, li costava dormir, i moure’s era un esforç. “Sentia que no podia continuar igual”, va confessar. Va ser aleshores quan, en lloc d’acudir a una dieta extrema o a una solució ràpida, va apostar per un canvi estructural: caminar cada dia en dejú.
Aquest gest senzill s’ha convertit en el ritual que defineix els seus matins. Camina una hora a la cinta, a velocitat 7, i moltes vegades ho fa amb armilla de pes. No es tracta de batre rècords, sinó de crear una rutina que funcioni cada dia. El que al principi costava, ara flueix amb naturalitat. “Quan comences és dur, però després enganxa”, ha dit.
“Menjava sense pensar”: el gir nutricional
Un dels punts clau del canvi va ser l’alimentació. La Vicky ho explica amb claredat: “No és que mengés malament, és que menjava sense pensar”. Es va adonar que moltes vegades triava el ràpid, el processat, o simplement menjava per costum. El seu primer pas va ser simplificar. Esmorza amb suc de llimona i aigua, que assegura que l’ajuda a activar el cos i digerir millor el dia.
Ha eliminat els ultraprocessats i ha fet de les proteïnes el seu pilar alimentari. Als sopars aposta per ous, peixos, llaunes de tonyina o sardines, i moltes verdures. Res complicat, res miraculós. Només ordre.
Després d’unes vacances en què va guanyar 4 quilos, va compartir sense drames que tornaria a la seva rutina: “No passa res, torno al meu”. Aquesta naturalitat és part del seu missatge: l’objectiu no és ser perfecta, sinó constant.
El gimnàs com a acte d’autocura
La relació de la Vicky amb el gimnàs ha canviat radicalment. El que abans podia semblar una obligació, ara és part de la seva autocura. S’entrena amb la Crys Dyaz, una preparadora coneguda per l’enfocament integral del cos i la ment. Juntes treballen no només la força, sinó també la coordinació, l’agilitat i la motivació.
Saltar a la corda, boxa, exercicis de força i circuits intensos formen part de la seva rutina. Però més enllà de la suor, la Vicky ha descobert que l’entrenament és un espai per a ella mateixa. “No és per estètica, és per energia. Per estar bé”, comenta.
I encara que moltes vegades li continua costant arrencar, sap que un cop comença, no s’atura. Ha après a escoltar el seu cos i a moure’s en funció de com se sent. Ja no competeix amb un ideal: competeix amb ella mateixa.
Una mentalitat que també s’entrena
Darrere de cada caminada o àpat equilibrat hi ha una idea que la Vicky repeteix com a mantra: “Paciència, constància i consciència”. Tres paraules que li han permès sostenir el canvi sense ansietat. Perquè si hi ha alguna cosa que ha après, és que els cossos no canvien d’un dia per l’altre.
Les primeres tres setmanes van ser, segons ella, les més dures. És el període on la temptació d’abandonar és més forta. Però superat aquest llindar, va començar a notar una transformació que anava més enllà del físic: més energia, més focus, més autoestima.
Ha estat honesta sobre la seva relació emocional amb el cos. “He plorat amb la talla 46 i també amb la 40”, va confessar en una entrevista recent. No es tracta d’un número, sinó de com se sent una persona per dins. Aquesta és la veritable mesura del benestar, insisteix.
Acceptar-se sense resignar-se: el veritable canvi
El més profund del canvi de la Vicky no és en els quilos perduts, sinó en el lloc des d’on actua. Ja no es mou per càstig, sinó per amor propi. Accepta el seu cos, però no es resigna a sentir-se malament. Es permet fallar, retrocedir, recuperar-se. Però sobretot, es permet cuidar-se sense excuses.
“Em comparava massa amb els altres”, ha dit. Avui, en canvi, se centra en els seus ritmes i necessitats. Sap que el seu cos als 52 no és el mateix que als 30, però també que pot ser fort, àgil i vital.
El canvi de la Vicky és inspirador no per ser extrem, sinó per ser real. No hi ha dreceres, només intenció. No hi ha presses, només constància. Aquesta és la història que vol explicar.
El poder de començar sense pressa
La Vicky no només ha transformat el seu cos, sinó la seva manera d’estar al món. I si el secret no és aprimar-se, sinó sostenir el canvi? El seu és un viatge sense meta final, on l’important no és el destí, sinó el camí que construeix cada dia.
Comparteix aquest testimoni si coneixes algú que necessiti un impuls. La constància no es compra: s’entrena.
