Queda’t a casa. Queda’t al teu cau. Queda’t atrapat entre quatre parets mentre la vida et passa pel davant com un tren de mercaderies impossible d’aturar. Cada dia som més els que triem el refugi dolç del sofà en comptes de l’angoixa —o la por— de socialitzar. Per què? Doncs la psicologia té un bon grapat de respostes, i t’adverteixo: no són gaire tranquil·litzadores.
Perquè no és només “comoditat” o “estalvi” —tot i que reconeixem-ho, no gastar 50 euros en copes és un argument de pes—. És una tendència alarmant a tancar-nos. A construir fortaleses de coixins i mantes des d’on plantem cara al món. A convertir-nos en ermitans digitals orgullosos del nostre regne solitari. I compte, perquè això pot semblar atractiu però és un perill ben real: la soledat extrema.
Quedar-se a casa és molt fàcil. Potser massa fàcil.
Només cal dir: “No em ve de gust”. I apa. Excusa perfecta. El problema és que les cases modernes estan dissenyades per convertir-nos en presoners encantats. Streaming sense fi, menjar a domicili en 30 minuts, aplicacions per xatejar sense moure un dit. Un palau de cristall? Potser sí. Però amb barrots invisibles.
El negoci del segle XXI és claríssim: no volen que surtis. Volen que paguis subscripcions, que et facis addicte a sèries, que demanis menjar cada nit. Volen que et creguis que pots viure sense sortir mai. “Per què quedar amb els amics si pots enviar-los un meme des del vàter?” sembla la nova filosofia vital. I és una trampa de dimensions èpiques.
El gran enemic invisible: la por social
Però anem més enllà. La psicologia no s’atura a la mandra o l’estalvi. El problema real és més fosc. Més profund. Es diu por. Por a fer el ridícul. Por a dir bajanades. Por a ser jutjat. Por a no encaixar. Ansietat social. Un malson amb nom i cognoms.
La pandèmia va ser el gran assaig general per aquesta vida de reclòs voluntari. Durant mesos se’ns va dir que quedar-se a casa era un acte heroic. I ara? Ara sortir a prendre unes cerveses sembla una expedició polar. Hi ha qui seu davant d’una cervesa com si fos un tribunal inquisidor. La comoditat de casa s’ha tornat refugi i presó alhora.
La introversió (mal) entesa
Hi ha qui diu: “És que sóc introvertit, m’agrada el meu espai.” Fantàstic. Tots necessitem el nostre racó de pau. Però alerta: quan la nostra llar es converteix en un mur infranquejable, no és introspecció. És fuga. És evadir-se de la vida real. És no voler enfrontar-se a les mirades, les paraules, els silencis incòmodes.
Perquè sí: socialitzar pot ser incòmode. Però també és imprescindible. Som animals socials, encara que alguns prefereixin pensar que som gats domèstics independents. Necessitem conversar, discutir, compartir rialles i, fins i tot, disgustos. És un múscul. I com qualsevol múscul, si no l’exercites, s’atrofia.
El fals autocura
“Em quedo a casa per autocura.” I tant! De vegades és necessari. Parar, respirar, descansar. Però no confonguem autocura amb autosecuestrar-nos. Quan el descans es converteix en rutina, quan la soledat és el pla per defecte, estem passant de cuidar-nos a abandonar-nos.
No hi ha crema facial que substitueixi un bon riure amb amics. Ni sèrie de Netflix que iguali la complicitat d’una conversa a la fresca. És trist però cert: la soledat triada massa vegades esdevé soledat patològica. I la psicologia no enganya: és una autopista cap a la depressió i l’ansietat.
La gran mentida de les xarxes socials
“Parlo amb els amics pel WhatsApp.” Sí, clar. I jo viatjo a Nova York cada cop que poso el fons de pantalla amb l’Empire State. No ens enganyem: un sticker no és un petó. Un like no és un somriure. Un audio de 30 segons no és una conversa sincera.
Les xarxes ens venen la gran il·lusió de la hiperconnexió. Però és una fal·làcia monumental. Ens pensem que estem més units que mai, però mai havíem estat tan sols. Vivim envoltats de gent virtual mentre mengem sols davant de la pantalla. I la psicologia ens diu clar i català: res substitueix el contacte humà real. Res.
Les conseqüències amagades
I què passa quan això es converteix en norma? Doncs que ens tornem experts en evitar. Evitar sortir. Evitar el conflicte. Evitar viure. Ens convertim en mestres de la fugida. En professionals del “millor demà”. I la vida? La vida es queda esperant a fora, com un gos fidel que mai traiem a passejar.
Els estudis psicològics són contundents: la falta de socialització empitjora les habilitats comunicatives, augmenta la sensació de buit, eleva el risc de depressió i, atenció, pot reduir fins i tot la nostra esperança de vida. Quedar-se a casa massa sovint no és només una opció còmoda. És un risc real.
I ara què? Hi ha sortida?
Sí. Però no és fàcil ni ràpida. No es resol amb un clic ni amb una subscripció premium. Requereix un esforç conscient. Requereix sortir de la zona de confort. Reconèixer que potser hem fet del nostre pis una cel·la de màxima seguretat. I que la clau està a la nostra mà.
Sortir encara que faci mandra. Dir que sí encara que costi. Acceptar els silencis incòmodes, les converses banals i les bromes dolentes. Perquè entre tot això hi ha el que realment importa: amistat, complicitat, vida.
Perquè la gran lliçó de la psicologia és aquesta: quedar-se a casa està bé… fins que es converteix en una presó. I sortir amb amics no és només oci: és salut. És vida. És ser humans.
