El panorama sanitari espanyol es prepara per a un nou terratrèmol laboral que promet sacsejar els fonaments del sector en un moment políticament molt delicat. El Sindicat de Medicos Unidos, conegut com a SMU, ha decidit desmarcar-se de la resta de grans organitzacions del país per mantenir una convocatòria de vaga nacional del 16 al 27 de novembre. (Si, nosaltres també alucinem amb el calendari). Mentre la majoria de centrals han optat per frenar els parors estatals a l’espera d’un nou Govern traslladant la protesta a simples concentracions, aquesta nova formació treu múscul per exigir un marc professional comú que eviti la fragmentació autonòmica i la desigualtat entre territoris.
La decisió d’anar a la vaga arriba just quan les Corts han decaigut per l’avançament electoral del pròxim 29 de novembre, deixant en l’aire el polèmic Estatut Marco que tant de malestar ha generat entre els col·lectius sanitaris. (Un caos normatiu que ja ens imaginàvem). Lluny de recular davant d’aquest buit institucional, el sindicat emergent considera que frenar ara les mobilitzacions només serveix per perpetuar una situació insostenible i condemnar els professionals a la indefensió a cada comunitat.
L’origen d’una mobilització gestada a peu de llit
Per entendre el pes real d’aquesta convocatòria cal mirar cap enrere i recordar com es va gestar la plataforma inicial, coneguda com a MUD, durant els pitjors moments de la crisi sanitària del coronavirus. (Una època on tot penjàvem d’un fil). Aquell moviment espontani va néixer de la necessitat de metges clínics i quirúrgics que treballaven directament a peu de llit i que no es van sentir representats per les sigles tradicionals del sindicalisme clàssic.
Aquella llavor s’ha transformat ara en una estructura consolidada que aplega més de 14.000 professionals de la sanitat tant pública com privada repartits per tot l’Estat espanyol. (No parlem precisament d’un grup petit de malcontents). Els seus representants màxims provenen d’ubicacions molt diverses com ara València, Galícia, el País Vasco, Madrid, Castilla y León i Cantabria, teixint una xarxa estatal que fins ara no existia amb aquest format d’afiliació directa.
El nostre objectiu mai ha estat dividir el col·lectiu, sinó crear el primer sindicat d’àmbit nacional que defensie de veritat la professió.
La presidenta d’aquesta organització, la doctora Catalina Fernández, especialista de Medicina Interna a l’Hospital Universitario de Vigo, insisteix que el gran problema actual rau en la transferència de competències sanitàries a les autonomies. (Un trencacabezas administratiu monumental). Aquesta descentralització provoca que no existeixi una patronal única ni un interlocutor clar amb qui negociar, convertint la resolució de conflictes laborals en una autèntica cursa d’obstacles per als facultatius.
La estratègia dels parons simultanis front a l’esgotament
Fins ara, les protestes s’havien organitzat de manera fragmentada per setmanes i regions, una dinàmica que segons l’SMU només servia per esgotar els professionals sense aconseguir resultats uniformes a tot el territori. (Un desgast innecessari que cal tallar d’arrel). Mentre algunes comunitats aconseguien millores puntuals gràcies a la seva força sindical pròpia, d’altres es quedaven totalment oblidades per culpa d’una representació molt més dèbil o inexistent.
Per evitar aquesta discriminació territorial, l’aposta passa ara per convocar aturades simultànies a nivell estatal que obliguin a seure tothom a la mateixa taula de negociació. (La jugada mestra per unificar criteri). Tot i que veus crítiques dins del propi sindicalisme mèdic titllen aquesta iniciativa de sense sentit degut a la complexitat de l’actual escenari polític sense un interlocutor central ferm, des de la plataforma mantenen el pols amb fermesa.
El propòsit final no és cap altre que blindar unes condicions laborals dignes, incloent-hi millores reals en el pagament i la gestió de les guardies que actualment depenen de la sort de cada territori. (Un greuge comparatiu que crida el cel). Els organitzadors recorden que dos terços dels metges del país estan cridats a mobilitzacions autonòmiques, i renunciar a la dimensió estatal suposaria deixar enrere molts companys que necessiten un paraigua jurídic comú i suficientment finançat.
La recta final cap a aquestes jornades de protesta transcorrerà en paral·lel a la campanya electoral, convertint els centres sanitaris en autèntics pols de pressió social i política. (El compte enrere ja ha començat per a tothom). Queda per veure si aquesta unió inèdita de professionals aconseguirà sacsejar el taulell de la sanitat pública o si, per contra, la falta d’un interlocutor estatal clar acabarà diluint les seves reclamacions històriques enmig del soroll de les urnes. Què passarà exactament a partir del 16 de novembre en els hospitals de casa nostra?
