Els costos de llicències, reformes i equipament fan que emprendre en l’alimentació rural es converteixi en una cursa d’obstacles. La despoblació, la normativa i la manca d’incentius sostinguts agreugen un problema que afecta milers de veïns.
Muntar un petit supermercat pot superar els 100.000 euros només en adequació i permisos, una xifra que en moltes localitats catalanes triplica el cost mitjà d’un habitatge de segona mà. La burocràcia municipal, la normativa autonòmica i el baix retorn en zones despoblades desanimen els possibles emprenedors.
El supermercat, una “espècie en extinció” als pobles petits
En desenes de municipis rurals de Catalunya, els supermercats són cada vegada més escassos. El tancament de comerços de proximitat s’ha accelerat durant l’última dècada, coincidint amb l’envelliment de la població, l’èxode juvenil i la manca d’interès per assumir un negoci amb rendibilitat baixa.
El supermercat no és només un lloc on comprar aliments. És un eix social, un punt de trobada i, per a molts veïns sense cotxe, l’única font de productes frescos a prop de casa. La seva desaparició obliga a recórrer quilòmetres per fer compres bàsiques, empobrint la vida quotidiana dels pobles.
En alguns casos, la manca de relleu generacional i el desgast dels antics propietaris ha provocat tancaments sense successors. Però el veritable problema, segons diversos emprenedors, no és només la falta d’interès, sinó les traves econòmiques i administratives.
Costos inicials: llicències, obres i normativa
Els qui han intentat obrir un supermercat en pobles catalans coincideixen en una realitat: els tràmits i les despeses inicials són desorbitades. El camí comença amb una llicència d’obertura, que en molts municipis requereix un projecte tècnic, la validació de l’ajuntament i el pagament de taxes.
A això s’hi afegeixen les llicències d’obres, necessàries si el local no està condicionat, i l’adequació tècnica: sortides d’emergència, accessos per a persones amb mobilitat reduïda, instal·lacions elèctriques, sistemes contra incendis, etc. En molts casos, es demana un projecte visat per enginyers o arquitectes, fet que encara encareix més la factura.
A més, si el local supera els 300 metres quadrats, la normativa autonòmica no permet una simple declaració responsable: cal una llicència formal. Això afegeix mesos d’espera i un procés més exigent en termes legals.
També cal sumar-hi l’equipament (cambres frigorífiques, prestatgeries, caixes registradores, programari), l’estoc inicial de productes, assegurances, inspeccions sanitàries i el compliment de normes mediambientals i de residus. Un cúmul de requisits que converteixen una botiga de poble en una inversió de gran envergadura.
Per què surt més car que una casa?
En municipis on es pot adquirir un habitatge per 40.000 o 50.000 euros, l’obertura d’un supermercat pot multiplicar aquesta xifra sense garantir rendibilitat. Això es deu al fet que, a més del cost inicial, el volum de vendes en localitats amb menys de 1.000 habitants amb prou feines cobreix despeses.
En altres paraules, el problema no és només obrir: és mantenir-se. A diferència d’un pis, que es pot llogar o revaloritzar, el supermercat implica dedicació diària, competència amb grans cadenes de pobles propers, marges ajustats i una clientela limitada.
A més, els bancs no sempre estan disposats a finançar aquest tipus de negoci. La manca d’un model de negoci clar, la baixa garantia de beneficis i la necessitat d’inversions elevades fan que el perfil sigui percebut com d’alt risc. En molts casos, els mateixos ajuntaments reconeixen que no hi ha manera d’atraure un emprenedor sense ajuts públics.
“Ho vam intentar i no vam poder obrir”: testimonis que il·lustren el problema
A la comarca de la Segarra, una parella d’emprenedors va intentar reobrir un supermercat tancat feia més de dos anys. “El local estava bé, però la normativa exigia adaptar tota la instal·lació elèctrica i refer l’accés per complir els nous estàndards”, explica un d’ells. Després de mesos de tràmits i pressupostos, van renunciar: el cost total superava els 130.000 euros i no van trobar finançament.
En un altre cas, al Priorat, un comerciant va heretar un antic colmado familiar, però no va poder transformar-lo en supermercat modern. “Cada vegada que arreglàvem una cosa, ens en demanaven una altra. Ningú no ens ajudava. Al final, ens vam rendir”, relata.
Aquestes històries es repeteixen en pobles on el tancament d’un supermercat no té relleu. El resultat és una manca de serveis bàsics que empeny més famílies a marxar, agreujant el cercle viciós de la despoblació.
Iniciatives locals: solució o pedaç?
Davant d’aquesta realitat, alguns ajuntaments han començat a oferir incentius insòlits. El cas més mediàtic és el de Castellolí, a la província de Barcelona: l’ajuntament va oferir un habitatge gratuït, un local comercial sense cost de lloguer i una ajuda directa de 15.000 euros a qui s’animés a obrir un supermercat.
La mesura va despertar interès, però també va evidenciar la desesperació de molts municipis. “Això no és una solució a llarg termini”, opinen experts en desenvolupament rural. “És una ajuda puntual, que pot funcionar, però si no hi ha un marc normatiu més flexible i ajuts sostinguts, és difícil consolidar aquests projectes.”
Altres pobles han optat per fórmules cooperatives, gestió municipal o petits autoserveis subvencionats. Tanmateix, la majoria d’aquestes iniciatives requereixen continuïtat política, suport financer i una visió de desenvolupament rural que avui sembla absent.
Supermercats que no arriben: qui vol emprendre quan tot són traves?
En un moment en què es parla tant de reactivar el medi rural, potser caldria començar per fer-lo viable per a qui vol invertir-hi. Perquè sense botigues no hi ha veïns, i sense veïns, no hi ha poble.
Coneixes casos semblants a la teva comarca? Has intentat emprendre en zones rurals? Comparteix la teva experiència i ajuda’ns a visibilitzar aquest problema.
