Fa un parell de setmanes analitzàvem els punts més rellevants de la proposta de reforma del sistema de pensions del Ministre responsable en la matèria, José Luís Escrivá. Concloíem que la reforma no solucionava els problemes de sostenibilitat del sistema i focalitzava les mesures en un augment insuficient del volum d’ingressos, a més de consolidar augments de la despesa per la via de permetre triar entre dos models de comptabilització dels anys de cotització.
L’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) ha publicat un extens document on analitza l’impacte de la demografia sobre els comptes públics i la seva sostenibilitat a llarg termini. En un dels apartats es duu a terme una estimació de l’impacte de la reforma del sistema de pensions proposada, a més de les ja efectuades en anys passats, que van revertir diverses mesures enfocades a contenir la despesa del sistema, com la supressió de l’índex de revalorització de les pensions (IRP), substituït per la revalorització de les pensions amb la inflació, i la derogació del factor de sostenibilitat (FE).
L’AIReF estima que la despesa en pensions augmentarà 2,4 punts del PIB fins 2050. La revalorització de les pensions amb l’IPC, que va suprimir l’extint IRP, és responsable d’un augment de 2,7 punts, mentre que la supressió del factor de sostenibilitat per adaptar la pensió percebuda a l’esperança de vida hi contribueix amb 0,8 punts addicionals. Aquestes mesures d’augment de la despesa son parcialment compensades amb els incentius per allargar la vida laboral i prorrogar la jubilació, i amb la reducció del caràcter contributiu del sistema imposada per un creixement asimètric de la pensió màxima i les bases màximes de cotització que, sumats, aconsegueixen contenir la despesa al voltant d’1,2 punts. En relació als ingressos, l’AIReF calcula que aquests augmentaran en 1,3 punts del PIB fins el 2050.El mecanisme d’equitat intergeneracional (MEI) suposarà un augment de 0,4 punts del PIB, mentre que la nova “taxa de solidaritat” representarà uns ingressos addicionals de 0,1 punts. Finalment, la reforma del règim de cotització dels autònoms augmentarà els ingressos en mig punt, mentre que l’evolució de les bases màximes de cotització representarà 0,4 punts.
La conseqüència de les estimacions anteriors és que l’impacte de les reformes efectuades suposarà un augment aproximat d’1,1 punts del PIB del dèficit públic, consolidant i agreujant un desequilibri estructural del sistema de pensionsi dels comptes públics, que farà augmentar progressivament el dèficit fins a nivells propers al 5% del PIB per l’any 2050. A aquest fet cal afegir-li que la despesa en sanitat augmentarà un punt, una magnitud semblant a la de la despesa vinculada a cures de llarga duració. Tots aquests factors es traduiran en majors nivells de deute públic, que assolirà el 147% del PIB a meitats d’aquest segle.
En relació a la incidència d’aquestes mesures sobre la imposició al treball, l’AIReF estima que, per certs nivells de renda, l’augment serà considerable. Així, una renda laboral de 80.000 euros anuals fins ara ja estava suportant una fiscalitat efectiva del 52%, resultat del 29% en concepte d’IRPF i del 23% en cotitzacions socials, cosa que implicava un total de 41.600 euros en impostos. Amb la nova reforma, la suma d’IRPF i cotitzacions socials ascendirà fins el 63% d’imposició efectiva sobre el treball, un augment proper als 9.000 euros anuals. Aquest fet situaria la imposició sobre el treball per determinats nivells de renda per damunt d’Irlanda, Dinamarca, els Països Baixos, Àustria o Alemanya, cosa que ens hauria de portar a analitzar l’impacte d’aquest augment de la fiscalitat sobre el mercat de treball.
És certament irònic que l’autoritat independent que el Ministre Escrivá va tenir l’honor de presidir ara sigui qui qüestioni de manera mésexhaustiva i contundent la seva proposta de reforma. I és que, molt probablement, aquesta mateixa reforma seria criticada per l’Escrivá tècnic que va posar-se al capdavant de la institució durant els primers sis anys de la seva existència.
