Li Qiang, Cai Qi i Li Xi tenen a les seves mans el destí de la futura primera potència del món. Relatius desconeguts a occident sota l’allargada ombra del ja històric Xi Jinping -un president que ha incorporat el seu propi pensament a la doctrina nacional- els nous homes forts del politburó del PCX simbolitzen la desaparició dels òrgans de poder de les ànimes divergents del partit únic. El 20è congrés nacional del Partit Comunista ha suposat la confirmació de Xi com al primer president xinès des de Mao Zedong a ocupar el càrrec durant més d’una dècada. El vaitot xiista complementa l’extremadament pública expulsió de l’expresident Hu Jintao de la reunió. I amb ell, del seu model de país. Hu va succeir els presidents Deng Xiaoping i Jiang Zemin amb una política clara: “creixement, costi el que costi”, com recorda el professor d’història i cultura de la Xina de la Universitat Pompeu Fabra Manel Ollé.
Sota els règims anteriors a Xi, la Xina va esdevenir la fàbrica del món, fins al punt de tancar el passat trimestre un balanç exportador positiu de més de 600.000 milions d’euros. Els quatre nomenaments al màxim òrgan de govern de la República Popular -els tres esmentats i el buròcrata Ding Xuexiang, tots els ells lleials al president- eliminen els contrapesos de sectors més liberals i, en cert sentit, globalistes. El nou camí del gegant asiàtic abandona la producció sense mesura i mira cap endins: consum intern, tecnologia, control estatal i valor afegit. Cal apuntar, però, que del congrés només surten línies mestres. La concreció de totes aquestes polítiques arribarà de la mà del XIV Pla Quinquennal, que ja s’està debatent.
El ja sobrenomenat Exèrcit de Zhijiang –Zhijiang Army, als cercles diplomàtics angloparlants- es va formar precisament a la regió xinesa de Zhejiang, que el mateix Xi va governar entre el 2002 i el 2007. Allà, els nous grans caps del partit van ocupar càrrecs de confiança de l’ara líder suprem; i van ser els encarregats de gestionar la llavors encara jove Zona de Desenvolupament Econòmic i Tecnològic de Hangzhou, la capital i ciutat més gran de la província. El lligam a les noves tecnologies, doncs, és clar. Sense anar més lluny, el futurible primer ministre Li Qiang era fins ara governador de Shanghai, on se’l considerava una figura business-friendly amb bones relacions amb la indústria 4.0 nacional i internacional que hi operava. En aquest sentit es movia, de fet, el document oficial del congrés que el president hi va presentar: la nova economia xinesa virarà, a mitjà termini, cap a l’impuls de les que consideren “tecnologies estratègiques”: les TIC de nova generació, els equipaments d’alta tecnologia -com els microxips- la intel·ligència artificial, les renovables, la biotecnologia, els nous materials i la indústria verda. Tot plegat, enfocat molt més al consum intern que al comerç exterior. “La Xina vol ser autosuficient tècnicament, no continuar sent la fàbrica dels altres”, raona el president de la comissió d’Economia Internacional del Col·legi d’Economistes Xavier Ferrer.
El discurs exterior apunta a un premi a la lleialtat: Qiang, que com a primer ministre serà el responsable últim de l’economia xinesa, va ser també l’encarregat de la fallida estratègia de covid-zero de Shanghai. Si bé el passat recent fa sospitar que el futur nomenament respon més a un criteri personal que de mèrit, sota el seu mandat va aterrar a la regió la gigafàbica de Tesla, com recorda Inés Arco, investigadora del CIDOB especialitzada en la regió Àsia-Pacífic. “Es tracta d’una figura que pot arribar a ser més oberta en l’àmbit econòmic”, opina l’experta. Amb tot, però, s’espera que el perfil de Qiang quedi supeditat als mandats de Xi, menys amistosos cap al comerç internacional.
El nou segon de Xi ve a ocupar el lloc d’un dels perfils més castigats al 20è congrés. El ja exprimer ministre, l’economista Li Keqiang, era el principal exponent d’una ànima més tecnocràtica del PCX. Abans de la seva destitució, com apunta la mateixa Arco, Keqiang havia mostrat desviacions respecte de les primeres polítiques amb cert regust autàrquic plantejades per Xi, i servia de limitat contrapès. “Tot i que la influència era petita, donava una mica més de marge de maniobra” a l’heterodòxia econòmica dins la formació única.
De la Xina cap a la Xina
La política de creixement dels líders xinesos des de Deng havia provocat un fenomen inaudit a la resta de grans potències mundials. Enguany, la demanda interna representa només el 50% de l’economia del país, una xifra que en qualsevol altre mercat d’aquesta mida hauria de disparar-se fins al 80%. La creixent, però encara limitada, classe mitjana es concentra a les ciutats, i el món agrari, que representa més del 40% de la població, “viu amb uns 140 euros al mes”, apunta Ferrer. El nou comitè per ampliar la classe mitjana a tota la població xinesa, exposa l’economista, que apunta que la política parcialment aïllacionista respon també a una aposta per la pau social al país. Especialment es busca, com apunten els experts consultats, deixar enrere la dura exigència de zero covid, que ha esdevingut econòmicament perniciosa. “El desgast de la pandèmia els porta a arreglar primer el que hi ha a casa”, raona el col·legiat, tot recordant els minsos creixements, atípics a la República, patits durant el 2022.
Enmig dels discursos cap a l’autosuficiència tecnològica, planeja una inquietud a llarg termini sobre la supervivència de la Xina com a potència. “Hi ha una certa preocupació per fins a quin punt el país és capaç d’assegurar la seva economia”, avisa Arco. La principal amenaça, afegeix Ferrer, és l'”enorme escletxa social”, capaç de generar “importants disfuncions econòmiques”. Sense anar més lluny, el mateix Xi va lamentar, en una recent compareixença, el desenvolupament “desequilibrat i insuficient” que pateix la República Popular. La concentració de capitals ja rivalitza amb la dels competidors occidentals -l’1% amb rendes més altes controla més riquesa que el 50% de la població- i el consum intern no acaba d’activar-se. Com a exemple, el mercat immobiliari a les grans ciutats és completament inaccessible per a una renda mitjana. Segons exposa l’agència Bloomberg, a una ciutat com Shenzhen, amb uns ingressos mitjans equivalents a uns 25.000 euros anuals, un pis de dues habitacions pot sortir al mercat per més de 900.000 euros. El canvi de rumb marcat pel partit únic és, amb tot, una prova de foc. “Si el model econòmic actual no funciona i aquest canvi tampoc ho fa, quina és la sortida de la Xina? Aquest serà el principal repte del nou comitè”, subratlla la investigadora.
Un ull a Washington
Els experts consultats coincideixen a llegir la intensificació de l’economia interior i l’alentiment progressiu del comerç internacional com una resposta a l’enfrontament comercial amb els Estats Units. El darrer capítol de la guerra, el bloqueig sota amenaça de sancions del Departament de Comerç de l’administració Biden del de semiconductors i derivats amb el gegant xinès, fa especial mal. Com recorda Ollé, a més, si bé l’administració Trump era molt més dura de paraula amb el govern xinès, Joe Biden -mitjançant el falconer secretari d’Estat Anthony Blinken– actua. El batzac a l’economia tecnològica xinesa és substancial: la nova política exterior nord-americana bloqueja les vendes de materials i dispositius a la Xina per part d’empreses no només locals sinó també taiwaneses i sudcoreanes. “Les previsions de transició tecnològica són, d’aleshores ençà, una mica més pessimistes”, apunta Arco.
Tot i la manca de microxips, que també pateix Europa, Ollé recorda que en alguns dels verticals tecnològics clau la Xina ja és, a tots els efectes, autosuficient. “Han desenvolupat molts sectors, com el big data o la vigilància social”, detalla el professor, tot reiterant la “prioritat” que aquestes inversions ja fa temps que signifiquen per a Xi. Els experts consultats descarten que la Xina progressi prou en altres àmbits estratègics a curt termini. “Tenen molt de camp per córrer, però no ho poden fer d’un dia per l’altre”, explica Ferrer.
La producció estatal, però, no és l’únic àmbit que el nou comitè permanent pretén reconduir. Del congrés ha sortit un mandat clar de control també sobre els “capitans industrials”, els gegants tecnològics privats que operen al país. Segons el membre del CEC, “mantenen la llibertat econòmica, però que ningú es passi”. Fins i tot en el control empresarial, les empreses nacionals sortiran guanyant. Tant les grans firmes xineses com les pimes del país “tindran un gran suport”, preveu Arco, mentre que es bastiran més murs de cara al capital global.
Les fonts consultades dubten, però, de la viabilitat d’un macroprojecte de transformació tecnològica completament intern. Tot i que el “desacoblament” entre les dues grans potències mundials -i els seus glacis– és evident, “desenvolupar la nova indústria només internament és massa complicat”. “Fins i tot si ho volen fer, caldrien dècades de treball”, argumenta Arco, tot recelant de la capacitat d’implementar les “ambicions autàrquiques”.
Trontolla la “diplomàcia econòmica”?
La política exterior xinesa s’havia caracteritzat durant anys per centrar-se molt més en la inversió que no pas en el debat. La participació en la propietat a grans ports europeus -entre ells el de Barcelona- ha culminat aquesta mateixa setmana amb la polèmica entrada amb un 24,9% al capital del d’Hamburg, una de les infraestructures essencials del continent, mitjançant l’empresa estatal Cosco. Aquesta voluntat d’influir fins i tot a Europa “no desapareixerà”, opina Oller. Els països de la Unió són, de fet, encara el segon soci comercial més important de la Xina, i no s’observa cap canvi radical a mitjà termini. Fins i tot en termes financers, la República Popular ha comprat al llarg dels anys massa emissió de deute estatunidenc perquè el gel de la bipolaritat no separi del tot les dues potències. Això sí, reconeix Arco: aquesta aposta per les ajudes financeres a tercers països per assegurar-se el seu suport econòmic i geopolític “no és sostenible”.
Des del punt de vista d’estricte negoci, si bé s’assumeix aquest suport prioritari a les empreses locals, els experts allunyen la possibilitat d’un bloqueig absolut a l’activitat empresarial exterior. Les complicacions per a les companyies foranes fa ja dos anys, des de l’inici de la pandèmia, que s’han intensificat. Tot i això, estima Arco, aquest fenomen té molt de conjuntural, i probablement caurà amb la política covid zero. Són els mateixos empresaris internacionals, però, els que miren amb reticències un aterratge a la Xina després de l’experiència de la crisi sanitària i el missatge aïllacionista que envia el govern. El trencament de les cadenes de subministraments des del 2020 ja ha provocat a Europa un gir cap a la relocalització industrial per evitar les “grans disfuncions del fet que no t’arribin els productes”. El nou politburó, doncs, pretén reforçar les muralles econòmiques. Potser, però, ningú de fora les voldrà saltar.
