“A aquest ritme no complirem els objectius de transició energètica de cap de les maneres”, s’entesta a repetir el president de la comissió d’energia de la patronal Pimec, Joan Vila. El representant empresarial, que és també CEO de la gironina LC Paper, ha estat un dels principals advocats del país per l’adopció de l’energia neta també en els negocis. Enginyer de formació, Vila fa més de 10 anys que insereix a la seva companyia dinàmiques sostenibles, amb la fi d’arribar a les zero emissions netes en ment. Per a fer-ho, el 2015 va començar el procés per instal·lar una planta fotovoltaica per alimentar la seva planta a Besalú. “La tramitació s’ha acabat el juliol de 2022; ara estem en fase executiva, ni tan sols constructiva”.
El cas d’LC Paper Grup és només el primer d’una llista llarga d’impediments administratius a la transició energètica de les empreses del país –el primer, expliquen, perquè van enviar la proposta just en aprovar-se la nova normativa, exactament el mateix que havia estat rebutjat abans, que ara ja ha engegat a caminar–. El director de l’oficina per a la transició energètica de la patronal Cecot, Josep Casas, lamenta que, especialment a escala municipal, hi ha “abundants tràmits que endarrereixen la transició energètica”. “Ara són especialment dolorosos, perquè una empresa paga l’energia caríssima durant mesos i no pot gaudir dels beneficis de la transició energètica”, raona. Les exigències burocràtiques són abundants: a l’Ajuntament de Barcelona, per exemple, l’informe d’idoneïtat tècnica consta de quinze documents diferents, molts d’ells subjectes a aprovació prèvia dels tècnics municipals.
L’ampla discrecionalitat dels funcionaris és un dels grans problemes que detecta Vila. Tot i que la normativa tanca una sèrie de requisits, l’empresari recorda haver patit “mecanismes subjectius” que superaven la textualitat de la llei pel criteri de funcionaris diversos. “Per què a cada decisió s’hi aporta la subjectivitat del funcionari de torn?”, qüestiona el president de la comissió d’energia de Pimec, tot subratllant que aquesta obertura a la interpretació “no dona seguretat jurídica” als empresaris. En el cas de la besaluenca, el conflicte és a prop de ser còmic: la instal·lació fotovoltaica, expliquen, havia d’estar, per norma, a un terreny “adjacent a la planta”. La finca que havien pogut adquirir es trobava a 90 metres del complex industrial, amb una via de circulació pel mig. Com que la definició d’adjacent no es recollia explícitament a la llei, els funcionaris van rebutjar la sol·licitud, tot proposant un altre terreny, també proper a la fàbrica. El problema, que no era seu i el propietari no el volia llogar ni vendre. “Van frenar el projecte, i vam haver de presentar esmenes per tornar a activar-lo”.
Fins i tot quan el procés és “net” –sense conflictes directes amb les decisions d’un funcionari o tècnic– tant l’empresari com l’assessor confirmen que continua sent massa lent. En un recent informe de l’institut Ostrom en col·laboració amb Cecot, el grup alerta d’una “varietat de flancs que suposen un fre al desplegament de l’activitat econòmica a Catalunya”: terminis excessius de resposta a les demandes de permisos, modificacions de planejaments urbanístics que no s’implementen, o fins i tot polítiques públiques explícites, com la moratòria a les renovables. La recerca de l’institut apunta a un “excés de burocràcia i complexitat normativa” al país. Segons una investigació del 2006 citada pels autors, una reducció de càrregues administratives per a l’activitat empresarial al conjunt de l’Estat espanyol –entre altres, normatives que afecten directament el país– podria tenir un efecte positiu sobre el PIB de l’1,7%, que a xifres de 2021 s’elevaria per sobre dels 20.000 milions d’euros.
“O marxes o tires pel dret”
La sensació des de les patronals és que l’alentiment dels processos està frenant l’aterratge d’iniciatives empresarials amb potencial a Catalunya. L’enginyer Jordi Artiga apunta el desconcert que això genera especialment entre les multinacionals estrangeres que pretenen aterrar al país. Recorda casos en què un aterratge o un canvi substancial a una instal·lació ha hagut d’esperar entre sis mesos i un any i mig per aplicar-se per estar esperant llicències i permisos. Això provoca, en casos extrems, la fuga del negoci. “Un actor gran, sense arrels al territori, que ha de fer una inversió nova anirà allà on tingui millors preus i li donin més facilitats”, argumenta Artiga.
“Quan veuen els terminis, molts projectes se’n van”, coincideix Vila, tot apuntant que els tempos del sector industrial no es corresponen amb els de l’administració. “Les empreses no poden estar-s’hi sis anys per muntar una fàbrica”, perquè els mercats canvien i els projectes queden obsolets sovint amb marges temporals encara més curts. En el cas de l’energia, a més, s’afegeixen les capes reguladores de la política ambiental i, sovint, urbanística. Això provoca, en molts casos, la institució competent es vegi superada per l’excés normatiu. “En general hi ha una falta de coneixement, i els ajuntaments acaben demanant coses que no cal justificar”, lamenta Casas.
Facilitació empresarial, un canvi de paradigma
En aquest sentit es mou la Llei de Facilitació de l’Activitat Empresarial presentada el 2018 per la Generalitat. La norma contempla un fast track –una acceleració administrativa– de projectes de negoci que es considerin “estratègics” per al país. El departament d’Empresa i Treball va establir l’exigència d’una inversió de 20 milions d’euros i generin 75 llocs de treball en un període mínim de 3 anys. Si bé això accelera la implantació de firmes i branques amb certa ambició, no soluciona el problema de permisos i tràmits de mida més limitada. L’ambició, però, és posar de cap per avall la normativa empresarial. Segons explica Artiga, que fou un dels impulsors de la norma, es tracta de passar d’un “model del permís a un model de la responsabilitat”.
En comptes d’esperar que una instal·lació passi tots els tràmits previs, els promotors que s’opti perquè l’empresa presenti una declaració responsable i enceti directament l’activitat. “És una mentalitat molt nord-europea que aquí no es segueix”, lamenta Artiga. Que es transiti cap a aquest model, però, exigeix una elevada seguretat jurídica i una especificitat normativa molt més ajustada que l’actual, en tant que no s’estudia l’adiença ex ante –amb informes tècnics i altres documents– sinó ex post, amb inspeccions que analitzen l’encaix legal de l’empresa i tota la seva activitat. Això ataca directament la “subjectivitat” administrativa que denunciava Vila. “Cal una normativa que elimini l’arbitrarietat. Algú ha de dir: senyors, a partir d’ara les coses són axí”, etziba l’enginyer.
Els actors empresarials, confirma Casas, detecten “predisposició de l’administració” per implementar aquests canvis. Tot i això, encara no s’han aterrat prou per apreciar efectes favorables a l’activitat econòmica i la transició energètica. “Les empreses estan patint molt aquesta crisi –lamenta el representant de Cecot– i tant la descarbonització com la part econòmica són molt importants”. En aquest sentit, Vila es posiciona a favor de l’autoresponsabilitat. “Hem de fer coses perquè l’administració intervingui el menys possible”, conclou.
3 
